VINT-I-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NO OBLIDEM.
No
oblidem. I no oblidem pas perquè siguem rancuniosos, no. No oblidem
perquè estimem. Estimem els nostres familiars, amigues i amics
assassinats, represaliats i perduts. Estimem amb la força que ens donen
les seves raons i els seus exemples, amb l’obligació dels que no veuen
passat en aquest sentiment sinó futur, el de les seves idees i la seva
lluita per canviar un món sobre el que se estenia l’ombre del feixisme,
la mateixa ombra que ens barra avui el pas a la justícia.
Són
molts els sentiments que s’apleguen en aquesta recerca de la veritat,
la justícia i la reparació que duem a terme, cap d’aquests és diu
venjança, tots són dignes i justos i ens empenyen amb tota la
determinació a continuar amb les nostres reivindicacions per molts pals
que ens posin a les rodes.
Diu
el Director del Memorial Democràtic que el que distingeix una
democràcia d’una dictadura és la capacitat de la primera per a
dignificar totes les víctimes sense excepció. Aquesta és una apreciació
moral arrelada en qüestions religioses tant importants per a aquest
govern, fins al punt de caricaturitzar el “conflicte”, com ells
l’anomenen, i convertir-ho en una guerra de religió on les víctimes de
la rereguarda eren màrtirs de l’Església per qüestions de fe. Ja portem
massa anys de transició per estar encara en aquest punt. Ja estem farts
de que ens llencin a la cara els religiosos morts cada vegada que parlem
dels antifeixistes assassinats, com si les seves vides tinguessin més
valor, com si ells no s’haguessin posicionat al costat dels colpistes.
Estem farts de que no ens deixin parlar alt i clar sobre els morts i
espoliats republicans i antifeixistes responsabilitat directa d’una
Església que va atemptar contra els seus propis manaments, per a salvar
els seus privilegis, construïts durant segles sobre la misèria d’un
poble sotmès a la seva llei. Ja estem farts de dir que hi ha unes
víctimes que ja van gaudir de la gloria i el benefici per no haver estat
al costat de la legalitat, però què passa amb les víctimes que van
defensar-la i que encara han de demostrar la seva dignitat?, Quina
democràcia és aquesta que no reconeix els drets de les víctimes del
feixisme, però que exigeix el perdó i la reconciliació com una
claudicació democràtica?. Ningú
ens ha de donar lliçons de democràcia i volem expressar que el que
diferencia una democràcia d’una dictadura és la capacitat de fer
justícia de veritat als seus defensors.
Va ser un abril de 1931 quan la República es proclamava als balcons dels ajuntaments de les viles, per les places i els carrers
del país. Aires de llibertat feien onejar tricolors i quadribarrades i
s’emportaven l’olor a ranci de corones i a encens d’estats
confessionals. S’ensumava una nova flaire a drets, a pa, a terra, a
educació i a dones emancipades. Una primavera on el poble marcit i
oprimit va florejar amb els colors de la dignitat dibuixant nous camins
de prosperitat. 81 abrils després enyorem aquestes sensacions i somniem
repúbliques de llibertat, de drets i de justícia social robats, altres
recuperats i altra vegada robats pels feixistes que van colpejar de mort
la república, i pels que avui no han renegat de la seva herència
ideològica, moltes vegades heretada per via genètica.
Per
tot això la noia de la foto, com antifeixista, estima i defensa el dret
a la justícia del seu rebesavi José, que va conèixer a través del
testimoni de la seva àvia, nena de la guerra, que encara plora pel
patiment del seu avi. Per això exigeix l’anul·lació del judici d’en
José.
El respecte
per a totes les persones que van ser víctimes de la repressió feixista
és un fort fil conductor que no podran trencar, un cable pel que viatgen
milers d’històries vives que es connecten formant una xarxa on atrapar
la negació dels crims de lesa humanitat, l’amnistia dels botxins, la
impunitat del feixisme, les dates de caducitat per a qüestions
imprescriptibles, … Unes víctimes paries entre els paries a les quals
se’ls hi nega qualsevol dret emparant-se en lleis incompatibles amb els
drets humans, lleis intocables i sublimades per uns polítics que no
saben de democràcia sinó d’interessos, de por i de vassallatge al llegat
del franquisme. Ella pateix indignació i com ella, milers de néts i
besnéts comparteixen aquest sentiment. Aquests joves en aquest temps de
retallades de tota mena recorden la lluita dels seus familiars i
s’encoratgen en la defensa dels seus somnis mirant-los a uns ulls sense
vestigis de resignació.
Els
que ens va precedir van cridar “No passaran”, ho van fer tant fort i
amb tanta dignitat que van travessar les barreres del temps i l’espai i
encara arreu del món es crida amb tot tipus d’accents la seva consigna
per aturar la injustícia i el feixisme, d’Escòcia a Marsella, d’Atenes a
Barcelona. Els que van morir amb aquest crit a la gola, amb aquest
pensament al seu cap, amb aquest sentiment al seu cor són les nostres
víctimes, les que una societat democràtica ha d’honorar.
