dimarts, 28 de setembre del 2010

27 setembre 2010. Trenta-cinc anys d'impunitat



Representants de diversos COL.LECTIUS de Catalunya han rendit homenatge a Juan Paredes, "Txiki", militant antifeixista d'ETA, en el lloc exacte on va ser afusellat per un piquet de voluntaris del Servei d'Informació de la Guàrdia Civil. Al mateix temps es va recordar a la resta d'assassinats aquell mateix dia, a Hoyo de Manzanares (Madrid) a Xosé Humberto Baena Alonso, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez-Bravo Solla, militants antifeixista del PCE (ml) i del FRAP i Angel Otaegui , militant antifeixista d'ETA a Burgos.

Els seus noms formen parts d'aquells i aquelles que van lluitar i van donar anys de la seva vida o la seva mateixa vida en la lluita antifeixista.

Ni oblit, ni perdó.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Actes de memòria de Ahaztuak 1936-1977 al 35 aniversari dels darrers afusellaments del règim franquista

Extret de Kaos en la Xarxa
Traduït al català per Resistència Antifeixista


Un nou aniversari dels darrers afusellaments del franquisme torna a mostrar l'evidència d'un model d'impunitat per als crims d'aquell règim que a més de perdurar va reforçant.
El 27 de setembre de 1975, després de ser condemnats en consells de guerra sumaríssims pels tribunals militars franquistes i després de la confirmació de les penes de mort pel Consell de Ministres, Angel Otaegi, Jon Paredes "Txiki", Xosé Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz i José Luis Sánchez Bravo-els dos primers militants d'ETA i els tres últims militants del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP) - queien davant els bales dels escamots d'execució. Eren els últims assassinats legalment ordenats per la dictadura. Amb motiu d'aquest aniversari, trenta-cinc anys després, Ahaztuak 1936-1977 ret homenatge als cinc lluitadors antifeixistes assassinats per l'Estat franquista aquell dia ia les desenes de milers de persones assassinades a tot l'estat abans que ells pel mateix règim.

Amb aquest motiu i igual que en anys anteriors l'associació de víctimes del cop d'estat, de la repressió i del règim franquista Ahaztuak 1936-1977 celebrarem en diferents punts d'Euskal Herria, diversos actes de record i homenatge a aquests cinc lluitadors ia totes les víctimes del franquisme amb motiu del 35 aniversari dels últims assassinats legalment ordenats per aquell règim colpista, feixista i genocida. Aquests homenatges promoguts per Ahaztuak 1936-1977 tindran lloc els dies 23 dijous, 25 dissabte i 27 dilluns.

EL DIJOUS DIA 23:
Xerrada a Getaria sota el títol "Víctimes del franquisme, víctimes encara" a les 20:00 h. en Harralde Taverna.

El DISSABTE DIA 25 seran en:
Plaça de l'Ajuntament d'Iruñea-Pamplona (Nafarroa) a les 13:00 h.

Ahaztuak realitzarà a la Plaça de l'Ajuntament de Iruñea-Pamplona una concentració sota el lema 'Egia eta Justícia-Veritat i Justícia' i es r ecordará amb els lluitadors assassinats el 27 de setembre de 1975 a tots els navarresos assassinats per la repressió franquista, un genocidi ideològic que va eliminar més de 3.200 persones el 1936, el que va suposar l'extermini de l'1% de la població de Nafarroa.

Plaça de la Música (Zarautz) a les 18:00 h.

Aquest acte tindrà un caràcter central i especial en la dinàmica que Ahaztuak ha preparat al voltant del 35 aniversari dels afusellaments de Setembre del 75. Al prendran part familiars de Txiki i Otaegi, així com d'altres víctimes afusellades pel règim franquista abans que ells i que igual que ells segueixen demanant la fi del model d'impunitat espanyol envers els crims franquistes, reclamant la consideració de lluitadors antifeixistes per a tots aquells que es van enfrontar a aquell règim, reclamant l'anul • lació jurídica de totes les condemnes dictades pel mateix, reclamant Veritat, Justícia i Re preparació fins a les seves últimes conseqüències.

I EL DILLUNS DIA 27 a:
Cementiri de Zarautz (Guipuzkoa) a les 12:00 h.

Igual que en anys anteriors al cementiri de Zarautz, davant la tomba de Jon Paredes 'Txiki', assassinat el 1975 i conjuntament amb la família d'aquest, celebrarem un petit homenatge i una ofrena floral el mateix dia en què es compleixen trenta i cinc anys del seu assassinat.

Cementiri de Santa Isabel (Vitoria-Gasteiz) a les 18:00 h.

El lloc escollit a Gasteiz per recordar a tots els represaliats pel cop d'estat, la repressió i la dictadura serà el mur posterior del cementiri de Santa Isabel, ja que va ser un dels sagnants escenaris on els colpistes van assassinar a desenes de militants republicans, comunistes, llibertaris, socialistes o nacionalistes. En aquest lloc de la Memòria van ser afusellats figures tan significatives com Estepes Urkiaga 'Lauaxeta' (poeta euskaldun i comandant del Eusko Gudarostea), Alfredo Espinosa (fundador d'Unió Republicana i conseller de Sanitat del primer Govern Basc), José Plaer (militant d'ANB -Eusko Abertzale Ekintza, vocal del seu Comitè Nacional i membre de la Comissió Gestora de la Diputació d'Àlaba) o Esteve Elgezabal, José Kortabarria i Primitiu Estavillo (tres mendigoizales detinguts a la muntanya Gorbea acusats d'espionatge que van ser assassinats a una execució pública a la qual van estar presents requetès, falangistes i un bon nombre de representants de l'alta societat victoriana que van ovacionar el crim).

Cementiri de Derio (Bizkaia) a les 19:00 h.

Després de l'ocupació franquista de Bilbao el juny de 1937, els colpistes van sembrar el terror a la capital i als voltants amb l'empresonament primer ro i afusellament després de centenars de republicans i nacionalistes. El cementiri de Derio va ser un d'aquests macabres llocs del crim, si mur van ser afusellats uns quants centenars de milicians i gudaris. En Biscaia es calcula que la repressió franquista va assassinar prop d'un miler de persones.

Tots els actes que celebrarem a més de recordar i honorar a aquells lluitadors antifeixistes assassinats el 27 setembre 1975 tindran la connotació de denunciar la vigència del model espanyol d'impunitat respecte als crims del franquisme, una vigència reforçada per les decisions que respecte a aquestes víctimes segueixen sense prendre's i també reforçada per altres que es prenen per aprofundir en la negació de la Veritat, la Justícia i la Reparació que demanem, una cosa que es torna a reflectir cruelment en el cas de Jon Paredes, "Txiki", d'Angel Otaegi , de José Luis Sánchez Bravo ..., lluitadors antifeixistes tots ells i afusellats aquell dia i als que l'empara de la "Llei de Memòria Històrica" se'ls denega la condició tant de víctimes del franquisme com de lluitadors contra aquell règim, cosa que aquesta Llei suposadament hauria de reconèixer a totes les persones assassinades per aquell règim.

Així mateix des Ahaztuak 1936-1977 participarem i cridem a participar en la taula rodona que després de la projecció del documental "Haizea eta sustraiak" s'organitzarà el dijous dia 23 a Goizalde Kultur Elkartea de Bilbo i en el HOMENATGE POPULAR que dissabte dia 25 es celebrarà a Nuarbe (Guipúscoa), poble natal de Angel Otaegi a les 12:00.

Ahaztuak 1936-1977

Assemblees de treballadors i treballadores en Atur de Barcelona: 2on Comunicat

¡DÓNA SUPORT, DIFON I PARTICIPA A LA II MARXA CONTRA EL ATUR DEL 4 AL 9 D'OCTUBRE!!

Benvolguts/des amics/es i companys/es:

Els preparatius de la II Marxa contra l'atur, la precarietat i en defensa dels drets socials que es desenvoluparà del 4 al 9 d'Octubre per diverses comarques i localitats de Catalunya han entrat a la recta final.

Després de 18 reunions del marc unitari que impulsa i convoca la II Marxa, de nombroses activitats, reunions i gestions a nivell de les localitats per on aquesta passarà, de l'edició d'octavetes informatives i de suport a la Vaga General del 29 de Setembre, l'edició de 3.000 exemplars del cartell de la II Marxa, us convoquem a redoblar els esforços en la preparació dels últims detalls de la II Marxa i especialment a participar directament per a això us adjuntem un arxiu on figura la fitxa d'inscripció. Fitxa la seva formalització necessitem a efectes de tenir una previsió per organitzar en condicions l'estructura i logística de la Marxa, especialment per les pernoctes. Aquesta fitxa s'ha d'enviar a l'email que s'indica o bé a les entitats que participen a la II Marxa.

En els propers dies estarà editat el diari (20.000 exemplars) que informa de la II Marxa, i la setmana que ve s'iniciarà el cicle de rodes de premsa informatives.

Contra l'atur desbocat, la precarietat, les retallades de drets laborals i socials, per aturar els desnonaments de vivendes, perquè totes les persones en atur tinguin prestació d'atur, per aturar l'amenaça de retallada de les pensions i prolongació de l'edat de jubilació ¡participa activament en la Vaga General del 29 de setembre i a partir del 4 d'octubre uneix-te a la II marxa contra l'atur a Catalunya!

Barcelona, 13 setembre 2010

Comissió Comunicació II Marxa contra l'atur a Catalunya

Assemblees de treballadors i treballadores en Atur de Barcelona:
TOTS ELS DIMARTS AL CARRER SANT PERE MÉS BAIX, 70 (BCN) A LES 19 H.

Metro: Línia 1 (Urquinaona)

- Contacte: Jordi Torelló: 677095248
Sí vols informació actualitzada de totes les decisions de l'Assemblea de Aturats/es i de tots els actes i convocatòries, has d'enviar un missatge a: paradoparada@yahoo.es.

En memòria de Juantxo García de Acilu, president de Memoriaren Bideak

Des de Resistència Antifeixista donem el més sentit condol a la família, amics i companys de lluita d'aquest gran amic.

Et seguirem recordant...

Resistència Antifeixista
Setembre 2010

Extret del Col.lectiu Republicà del Baix Llobregat.
Traduït al català per Resistència Antifeixista.

Al nostre amic Juantxo li va poder el cor i el que en altres casos són tòpics o llocs comuns davant una pèrdua, en aquest es tracta d'una veritat escassa perquè no és que el cor se li parés per tant bon treball realitzat sinó perquè es va dedicar a anar repartint entre tots els que es van acostar a ell, i encara que ho tenia molt gran, imaginem que alguns d'aquests trossos regalats amb tanta generositat van acabar per faltar. Sabem del que parlem perquè cada un dels membres del nostre Col•lectiu va ser premiat amb un d'ells.

S'ha anat de sobte i sense fer soroll, segur que amb un somriure abans de marxar, perquè com a bon lluitador, que va plantar cara a diverses dures batalles, no li va faltar esperança per arribar a la victòria. I ell la va aconseguir perquè la seva empremta ja és inesborrable.

Juantxo sempre serà el president de Memoriaren Bideak, una associació de gent treballadora, generosa i lluitadora que segueix recuperant memòria i honrant als que sempre han estat grans ignorats de la nostra recent història, els esclaus del franquisme. Homes que a pic i pala a les més terribles circumstàncies de fred, fam i malaltia van construir les carretereras del Pirineu navarrès. Cada any es fa un homenatge a aquests lluitadors a l'Alt de Igal i cada any ens van faltant els protagonistes d'històries molt dures, que abans d'anar-se'n, van poder gaudir d'un reconeixement que els va fer feliços i de conèixer a Juantxo, que desbordant d' il.lusió els va donar tot el seu afecte. Aquests homes, els que van sobreviure a aquesta esclavitud i els que no, només van tenir dues coses bones: la companyonia, i la solidaritat de la gent dels pobles navarresos. Juantxo, en aquest treball realitzat, va tenir el mateix, l'amistat amb majúscules dels seus companys i la solidaritat de tot aquell que va tenir l'oportunitat de conèixer-lo.

Avui és un dia trist per a molts, ahir ho va ser més, però d'aquí a un temps l'amargor de la seva falta es convertirà en un record imprescindible de la somriure de Juantxo en rebre la seva abraçada sincer i segur que també somriure al sentir els seus braços rodejant-nos.

Estimat amic Juantxo, ens trobarem el proper juny, com cada any, en aquest bell racó de Nafarroa.

Musu ber bat, mila esker Juantxo eta gero art.

dilluns, 20 de setembre del 2010

CATALUNYA RUMB A GAZA – Reunió informativa i de treball

Entre el desembre de 2008 i el gener de 2009 Israel va atacar la franja de Gaza en una operació militar on van morir 1.400 palestins, la gran majoria civils. Nombroses infraestructures, habitatges i edificis públics de ciutats i pobles palestins van quedar destruïts. L'informe emès per la comissió d'investigació de Nacions Unides va dictaminar que en l'atac s'havien produït crims de guerra i de lesa humanitat, a més de nombroses
violacions a tractats de Dret Internacional. Les recomanacions de l'informe i les investigacions per crims de guerra i lesa humanitat han caigut en l'oblit diplomàtic i polític on els estats i, per tant, les organitzacions internacionals no han desenvolupat respostes contundents provocant, davant d’això, que les autoritats d'Israel segueixen impunes.

El tancament total de les fronteres de Gaza impedeix encara, a dia d'avui, les possibilitats de reconstrucció, subministrament i desenvolupament del territori palestí. El relator especial de Nacions Unides sobre la situació dels drets humans en els territoris ocupats ha informat de com el bloqueig impedeix l'entrada de materials per a la reconstrucció. Ha denunciat, també, les restriccions del subministrament energètic i les greus conseqüències econòmiques que comporta; i ha denunciat la política de construcció d'un mur subterrani que té la finalitat de destruir la xarxa de túnels que actualment serveixen de salvavides humanitari davant el bloqueig. Això succeeix a Gaza, però no podem deixar de recordar que Cisjordània segueix sota ocupació, partida per un mur que separa la població palestina de les seves terres, de les seves famílies... i que està totalment fragmentada per nombrosos controls militars interns i colònies. Tampoc podem oblidar que, avui en dia, hi ha més de 4,5 milions de refugiats palestins; una tercera part dels quals viuen sense drets
civils ni socials, lluny de la seva terra.

És evident que les iniciatives de la societat civil, actuant a nivell internacional, són una clara complicació pels plans que té Israel. És per això que les accions per acabar amb bloqueig que pateix Gaza, s'han vist també atacades amb la màxima violència per part d'Israel. Un d’aquests casos és el de la Flotilla de la llibertat. En el mes de maig de 2010, prop de 750 persones de més de 40 països del món van aconseguir organitzar-se en una acció directa que tenia com a objectiu acabar, novament, amb el bloqueig que pateix Gaza. Sis vaixells amb més de deu mil tones d'ajuda humanitària i carregat de cooperants es van fer a la mar amb l'objectiu de reunir-se en aigües internacionals i navegar de manera conjunta cap a Gaza. A la matinada del 31 de maig la Flotilla de la Llibertat va ser atacada per Israel amb el resultat de 9 morts i més de 50 ferits de diversa consideració. Aquest atac va estar el detonant d'una condemna mundial a l'Estat d'Israel i l'evidència davant el món de la necessitat de seguir actuant contra la impunitat israeliana i en solidaritat amb els legítims drets del poble palestí.

La feble resposta de la comunitat internacional, deixa només en mans de la societat civil la pressió als seus governs i a les organitzacions internacionals per posar fi a més de 60 anys de neteja ètnica a Palestina.
És per això que, fruit de la participació de diversos ciutadans espanyols en aquesta Flotilla, neix Rumbo a Gaza que pretén ser una plataforma solidària que, conjuntament amb la resta d'organitzacions mundials, pugui servir de referent per a treballar amb l'objectiu d’acabar amb el bloqueig a Gaza, alleujar a la seva població humanitàriament i denunciar les polítiques genocides de l'Estat d'Israel.

La iniciativa Rumbo a Gaza es marca l'objectiu d'aconseguir 2 vaixells que puguin transportar a 200 persones i 2.000 tones d'ajuda humanitària, que serà lliurada a la UNRWA per a la seva distribució en arribar a Gaza. Entre les persones que faran aquesta travessa s’hi troben actors, periodistes, escriptors, músics, sindicalistes i activistes socials que, amb la seva presència, es comprometen a denunciar la insostenible situació a la qual està sotmesa la població de la franja de Gaza.

Per a poder fer possible aquesta iniciativa, des del mes de setembre s’han anat creant diferents grups de suport a tot l’estat espanyol. A dia d’avui ja es compta amb grups a: Catalunya, Menorca, Elche, Alacant, Màlaga, Ceuta, Extremadura, Sevilla, Valladolid, Madrid, Euskadi, Astúries i Galícia. És necessari sumar esforços entre les diferents organitzacions, moviments socials i persones que, a títol individual, ja ens han contactat per tirar endavant aquesta iniciativa.

És per això que us convidem a participar en la propera assemblea del grup Catalunya Rumb a Gaza, que tindrà lloc el proper dijous 23 de setembre a les 7 de la tarda a La Rimaia (Ronda Sant Pau, 12) de Barcelona, on es posarà sobre la taula el treball realitzat fins al moment i les futures iniciatives a desenvolupar.

ORDRE DEL DIA:
1. Presentació de les persones i organitzacions participants a l’assamblea.
2. Informació sobre la iniciativa Rumbo a Gaza per part dels convocants de l’assamblea.
a) Informació d’altres participants internacionals a la nova Flotilla.
b) Situació de la iniciativa a nivell estatal. Activitats i campanyes. c)
Properes activitats del grup Catalunya Rumb a Gaza.
3. Creació de comissions de treball del grup Catalunya Rumb a Gaza
4. Precs i preguntes

Podeu trobar més informació sobre la iniciativa Rumbo a Gaza a la pàgina web www.rumboagaza.org. Recordem, també, que totes aquelles persones i organitzacions que es vulguin adherir a la campanya ho poden fer omplint el formulari que es troba a: www.rumboagaza.org/adhesiones.

Atentament,

Catalunya Rumb a Gaza

Convocatòria de Concentració de l'Associació Andalusa Memòria Històrica i Justícia

L'Associació Andalusa Memòria Històrica i Justícia us convida a participar en la concentració mensual que es realitza a la plaça de la Gavidia a Sevilla tots els dissabtes últims de mes a les 12 de la matí, per demanar Veritat, Justícia i Reparació cap a les víctimes del feixisme que després de més de 70 anys, encara estan en milers de fosses comunes de l'estat espanyol.

Salut i Memòria!

Setembre del 75. Els trets de sortida de la monarquia borbònica

Extret de Kaos en la Red.
Traduït al català per Resistència Antifeixista.

Els afusellaments del 27 de setembre de 1975, més que la fi d'una dictadura, són el començament del règim continuista que encara avui ens toca viure.

Se sol dir, amb eufemismes o metàfores, dulcificades o doctrinàries, que els afusellaments del 27 setembre 1975 van ser "l'últim urpada del criminal", "el cop de cua de la bèstia moribunda", "el genocida que va morir matan"; "la fi de la sanguinària dictadura feixista"; etcètera, etcètera i etcètera.

No estic en absolut d'acord. No crec que siguin certes aquestes afirmacions. I hi ha avui, pensadors no doctrinaris que formulen altres supòsits.

Franco, el general genocida, estava mort en aquests dates. El miserable ancià, corcat pel mal de Parkinson -degeneratiu del circuit neural- era una mòmia petrificada, sostinguda per sofisticades màquines que el mantenien en vida aparent.

El 9 de juliol de 1974, Franco, malalt, delega els seus poders en el seu successor, l'hereu Joan Carles, que de forma interina es converteix en el nou cap de l'estat feixista. I surten a la llum pública les contradiccions entre els sectors de la classe franquista. La interinitat del successor, vistos els enfrontaments interns i la debilitat del relleu, acaba el 2 de setembre d'aquell mateix any. Mentrestant s'ha constituït la Junta Democràtica (PCE-PSP-CCOO ...) i el PSOE anuncia el seu "pacte per la llibertat". La classe franquista, a contra pèl, anuncia la seva "reforma política". La dictadura feixista és conscient que no té continuïtat, com a tal règim.

El 26 agost 1975 entra en vigor el decret-llei de "prevenció del terrorisme" i el 26 de setembre, un dia abans dels afusellaments, el ministeri de l'interior aireja el seu "èxit": gairebé tres-cents detinguts en un mes (hauria afegir al menys un zero més). Exactament dóna la xifra de 290 persones detingudes en un mes, relacionades amb organitzacions il.legals. Aquests són els números que ofereix, amb les seves pertinences a les respectives organitzacions: 38 a militants o còmplices d'ETA, 103 a activistes del FRAP, 32 a membres de la ORT (Organització Revolucionària de Treballadors) i més de 115 a altres organitzacions il.legals. D'aquests darrers: 2 de UPG (Unión do Povo Galego) que passen a jurisdicció militar, més altres joves i una dona per reunió il.legal, a Coruña; tretze del PTE (Partit del Treball d'Espanya i la Jove Guàrdia Roja, a Sevilla ; 76 a Barcelona, tres de la JGR, "diversos individus" de filiació anarquista, tres del Moviment Llibertari Espanyol, cinc del MCE (Moviment Comunista d'Espanya i tres del PRE (Partit Revolucionari d'Espanya); onze en Vigo, en una manifestació, quatre a Múrcia del COAR; tretze a Barcelona del FAC (Front d'Alliberament Català), quatre treballadors a Gijón, en una assemblea il.legal; 35 del PTE, desarticulat a Saragossa...

Ni es conclou de la nota, ni es sap, si van detenir a algú del PCE o de CCOO. Del PSOE, per descomptat, se sap que a ningú.

La brutal repressió va arribar als grups partidaris de la "ruptura", el "canvi revolucionari" "l'enderrocament" o dit més simplement: els grups revolucionaris. Estiguessin per l'ús de la violència revolucionària o no. Per entendre'ns ara, (abans aquests eren simplement "l'esquerra") van escombrar a la "extrema esquerra". A l'esquerra combativa contra el franquisme en els últims anys. A l'esquerra de l'esquerra del PCE.

El 21 de setembre, confirmades les onze penes de mort dictades pels consells de guerra, el PCF (Partit Comunista Francès) convoca una gran manifestació de protesta a París. Georges Marchais, el seu secretari general va encapçalar la marxa, juntament amb multitud dels seus dirigents. Però al seu costat no es va trobar a cap dirigent del PCE. Ni Carrillo, que vivia a París, ni Pasionaria, ni Gallego, ni Lister, ni... ningú. El PCE no va assistir a la manifestació. (Voldria estar equivocat i trobar el comunicat de condemna -ara tan de moda- del PCE).
Per què?

Les classes en competició, en aquell any de 1975, alguns mesos abans de la mort real del dictador.
El capitalisme nacional. En els darrers anys del franquisme ha experimentat un espectacular desenvolupament amb l'entrada de les multinacionals en el sector secundari: automòbil (FASA, FORD, Motor Ibérica, Citroën ,..); químiques; construcció ... La dictadura autàrquica imposada és una cotilla que impedeix el seu creixement. Els obsolets monopolis estatals: petrolis, telecomunicacions, acereries, aeronàutiques, armamentístiques, energètiques, SEAT... sota la corrupta gerència d'una plèiade de comissionistes addictes al règim és un llast per al seu creixement. El capitalisme aposta pel sistema polític que li és propi: la democràcia.

La classe franquista. Quaranta anys de dictadura feixista han generat una autèntica classe social, amb els seus privilegis inherents. Excombatents, falangistes, requetès, orfes i vídues de falangistes i requetès. Divisió Nacional-socialistes, jubilats militars, brigadistes polític socials, jutges jubilats i en actiu, dels Tribunals d'Ordre Públic, jubilats i en actiu dels Tribunals Militars. Funcionaris de falange de la Confederació Nacional Sindicalista, sindicat únic amb més de 50.000 empleats. Funcionaris del partit únic, el partit feixista, el moviment nacional, amb altres tants. Funcionaris de l'administració pública, addictes al règim, altres tants o bastants més. I els decisius comissionistes corruptes de l'INI i els monopolis de l'estat. Els seus interessos com a classe són el continuisme, tot i ser evident per a ells que la dictadura no té continuïtat com a tal. En cap cas, uns o altres, moderats o radicals, contemplen la pèrdua del més mínim dels seus privilegis: sous, treballs, comissions o llocs de gerència.

La classe obrera. Debilitada per la repressió de postguerra, a penes organitzada, l'aspiració majoritària dels sectors organitzats és la legalització de partits i sindicats de classe, a imatge dels seus congèneres europeus, i la seva participació en la gestió de les contes socials. Majoritàriament la seva opció és la democràcia. Amb matisos de reformes més o menys profundes de l'aparell de l'estat. Però en cap cas contempla l'opció revolucionària. La destrucció de l'estat no constitueix per a ella una aposta seriosa i real.

Les classes populars progressistes, intel.lectuals, estudiants universitaris, nacionalistes... En els últims anys de la dictadura són els que han portat el pes del combat frontal i elles són els que han recollit les aspiracions històriques de progrés, laïcisme i cultura. I contra elles s'empra a fons la brutalitat dels cossos repressius franquistes. Són l'enemic a batre.

Primavera de 1975. Comença la lluita.

Els grups revolucionaris i/o rupturistes, davant la debilitat aparent del dictador, es van llançar frontalment a l'acció. La dictadura va contestar de manera brutal, escombrant de forma assassina qualsevol aspiració rupturista. Però... el règim estava negociant. Des de finals de 1974 hi ha un corredor de missatgers entre l'anomenada "oposició democràtica" i el règim feixista. La classe franquista, amb els afusellaments del 27 de setembre, deixa clares les seves pretensions. Posa en la taula de negociació dels cinc crims com aposta de força i manifest d'intencions: la seva continuïtat com a classe és inamovible, el seu aparell de l'estat és intocable; procedirà amb "mà dura" contra les mobilitzacions de carrer i les vel.leïtats revolucionàries. I l'esquerra domèstica abaixa el cap i accepta continuar la negociació, rebaixant les seves pretensions fins a les posicions del franquisme.

Després de la mort real del dictador, no va tornar a haver consells de guerra ni afusellaments "legals" però, el carrer es va convertir en un autèntic mur on es van estavellar les aspiracions populars d'una reforma més profunda. Manuel Fraga, cap de la classe continuista, ho va manifestar clarament: "El carrer és meu!", Va vociferar en ordenar l'execució dels cinc obrers de Vitòria.

Els afusellaments del 27 de setembre, més que la fi d'una dictadura, són el començament del règim continuista que encara avui ens toca viure.

Les aspiracions històriques de progrés dels pobles ibèrics estan encara sense resoldre.

27 setembre 2009. Tomàs Pellicer.

Els republicans davant la vaga general 29 S

Traduït per Resistència Antifeixista.

Sense dubtes, amb lucidesa, TOTS A LA VAGA GENERAL!

La Plataforma de Ciutadans per la República, associació compromesa amb la defensa dels valors democràtics republicans i la construcció de la III República, declara públicament el seu ple suport
a la VAGA GENERAL convocada el proper 29 de setembre.

En poques ocasions ha hagut tants motius i tan sobrades raons per dur endavant una vaga general com ara. Vivim un moment especialment greu: davant d'una crisi econòmica causada pel ascens d'una economia financera especulativa, les polítiques governamentals han adoptat mesures conduents a retallar de forma brutal els drets laborals i socials de la majoria de la població, fins al punt que el que recull el text constitucional vigent s'ha convertit en pura escombraries. Els èxits obtinguts per generacions de treballadors que amb la seva lluita solidària han construït la societat democràtica i fonamentat l'estat social i democràtic de dret estan sent brutalment negats i esborrats del mapa per un govern que s'ha plegat als interessos dels poderosos i sense cap pudor al servei d'una oligarquia contrària als interessos de la majoria de la població.

La convocatòria de Vaga General era imprescindible i ha de ser portada endavant amb l'ajuda de tots, per sobre de qualsevol discussió o diferència. És molt el que està en joc. Hi ha algunes coses que estan clares: els treballadors estem farts d'aquesta situació i anem a actuar ia dir-ho ben clar i alt. Aquesta bandera de lluita enarborada ara en ocasió de la Vaga General és una bandera de resistència i d'esperança, assumida per milions de ciutadans.

Les agressions no provenen només del govern i del partit que el sosté (el PSOE), és especialment greu l'atac brutal que el Partit Popular i les organitzacions empresarials estan realitzant. Vivim també una campanya d'assetjament, calúmnia i difamació cap als sindicats i els sindicalistes: és el rostre del feixisme el que es percep darrere d'aquests insults i desqualificacions. No només es vol facilitar l'acomiadament, destruir el sistema de negociació col.lectiva, destruir el sistema de pensions o privatitzar els serveis essencials (l'educació, la salut, etc), tasques a les que ja es apliquen el govern central o els governs autonòmics Indistintament del partit que governi), sinó que s'ha posat en el punt de mira l'existència mateixa de sindicats de classe. És clar i inequívoc: van a per totes. No resistir seria un crim.

És evident que la lluita organitzada dels treballadors, a través de les seves pròpies estructures de lluita com són els sindicats, és avui la principal barrera al poder de classe de l'oligarquia. Democràcia, constitució, drets humans i socials són paraules buides davant de la crua realitat dels mercats i la lluita de classes desfermada amb més força que mai en molts anys.

És hora d'actuar, de dir prou, de superar errors i divisions i en aquests moments unir-nos amb més força que mai al voltant dels sindicats de classe i donar suport a la Vaga General. El poder (la patronal i els seus instruments polítics i mediàtics) confien en la por, a la repressió, en la precarietat de milers de treballadors, de joves, grans, immigrants, perquè la vaga no vagi endavant, confien en veure'ns dividits i enfrontats, però no serà així: som milions els treballadors que hem dit prou i anem a deixar-ho ben clar el 29-S. La Vaga és l'inici d'una lluita, el govern PSOE i la patronal, el Partit Popular i l'oligarquia volen imposar el seu pla d'aniquilació de drets i llibertats tan durament aconseguits amb anys de sacrifici, però després de l'29-S tindran molt clar que aquest poble no es va a retre.

La situació ens exigeix avui la unitat sense fissures amb els sindicats. Cada atac als sindicalistes és un atac a tots i cadascun de nosaltres. Fem una crida explícit a unir-se al voltant dels sindicats convocants. L'agressió que pateix és de tal envergadura i naturalesa que la unitat és una necessitat moral i estratègica. Són nostres drets laborals més bàsics els que estan amenaçats, la salut i l'educació pública i per a tots, és l'ús dels nostres
fills, el poder portar una vida digna fruit del nostre treball, és el dret a una pensió pública assegurada després d'una vida de sacrifici, el dret a la dignitat en els llocs de treball, la idea mateixa de solidaritat i bé comú, és tot allò pel que els nostres pares i avis van saber lluitar en el passat el que està en joc.

És per això que cridem... Tots a la Vaga General!

Sense dubtes, amb plena lucidesa
¡¡Vaga General!!

Per una república democràtica de treballadors units en règim de llibertat i justícia (art. 1 º Constitució espanyola, 1931)

diumenge, 19 de setembre del 2010

Els llapissos segueixen escrivint

Traduït per Resistència Antifeixista

El 16 de setembre de 1976, vuit estudiants pertanyents a la UES (Unió d'Estudiants Secundaris) eren segrestats a la Ciutat de La Plata convertint-se en un dels casos més representatius de la repressió imposada per la dictadura militar. El reclam legítim dels estudiants per la butlleta estudiantil va provocar el segrest i desaparició dels mateixos en considerar les Forçes Armades la politització dels joves com "subversió a les escoles". Des d'aquella nefasta nit el conjunt del estudiantat segueix lluitant per les reivindicacions que encara estan en disputa (Millores edilícies, augment del pressupost per a educació, reforma del sistema educatiu, etc.), 34 anys després, dins dels marcs democràtics se segueix criminalitzant la protesta de l'estudiantat i intentant fer callar la politització dels joves.

Estudiants desapareguts aquells dies
La nit del divendres 16 de setembre de 1976, vuit militants estudiantils secundaris de La Plata van ser segrestats de casa paternes per grups de tasques, el que va donar inici a un dels crims emblemàtics del terrorisme d'Estat argentí: la Nit dels Llapissos. Correspon a un pla perfectament estructurat pel cap de policia de Buenos Aires, Ramon Camps, per desarticular el que en els documents castrenses s'havia definit com el "planter subversiu".

34 anys després, la lluita continua. El 2010 ens troba amb una situació de conflicte obert, massiu i organitzat. Els estudiants secundaris van marcar el camí amb més de 20 escoles preses, sumant-se progressivament a la lluita i als reclams estudiants i docents de les facultats de Ciències Socials i Filosofia i Lletres, de l'IUNA i del Joaquín V. González. Preses, talls de carrer, classes públiques, assemblees i mobilitzacions s'han realitzat en forma conjunta, unificant reivindicacions i colpejant tots junts al govern porteny i al govern nacional, ambdós responsables de la crisi del sistema educatiu.

Avui en dia, tot i que el propi ministre d'Educació intenti negar-ho absurdament, a les escoles es continua discutint política, i l'organització dels estudiants roman a l'alçada dels conflictes.

Davant d'aquesta situació, en declaracions el nefast Ministre d'Educació de la Ciutat de Buenos Aires, Esteban Bullrich, va sostenir que "no vol piqueteros a les escoles" i que "l'escola no és un lloc per fer política" negant la història combativa dels alumnes i la possibilitat d'exercir el seu dret com a principals actors i destinataris de l'educació; al mateix temps que recorre vergonyosament a pràctiques repressives com la comanda de "llistes negres" dels alumnes que encapçalen les preses i retolant d'actes vandàlics al reclam d'una educació digna per als nostres joves.

Corredor de cel.les del Pou de Banfield, un dels llocs
on van romandre segrestats els joves.
D'altra banda, el Govern Nacional, a partir d'un discurs més obert i intentant esquivar responsabilitats, continua amb una marcada política d'asfíxia cap al sistema educatiu públic, sent el principal responsable de la precarietat amb que els alumnes cursen a facultats i instituts, amb promeses que no superen el formal i lluny de solucionar els principals problemes de fons després de gairebé 8 anys de gestió.

Per això mateix, davant d'aquest enemic comú que segueix mostrant la seva cara, un nou exemple d'unitat i solidaritat en la lluita dels diferents escoles i facultats es fa sentir des de fa més o menys un mes. El reclam legítim per millores edilícies, major pressupost, beques i viandes troba novament com a resposta en el govern de torn "el problema" de la politització dels alumnes, intentant que ens mantinguem callats davant les diferents polítiques d'asfíxia que pateix la nostra educació per que no puguem exercir el nostre legítim dret a forjar l'educació que volem. Davant d'aquest panorama, no queda altra sortida que continuar amb la unitat en la lluita i la unitat en l'acció per a desenvolupar en tota la seva dimensió aquest nou moviment estudiantil que ha vingut a irrompre en l'escenari argentí i que ha de continuar amb la perspectiva de que la mobilització segueixi creixent. 34 anys després la lluita continua.

No a la criminalització de la protesta
No a la LES menemista
Solució definitiva als nostres justos reclams per poder tenir una educació digna
Edifici únic per a la Facultat de Socials de la UBA

Vídeo sencer de la Nit dels Llapissos.

Tretzena conentració per la veritat, justícia i reparació

Els companys de la Mesa de Catalunya ens conviden a la 13a concentració per la Veritat, Justícia i Reparació.

Al contrari del que fan les nostres institucions "democràtiques" nosaltres sí que recordem als nostres lluitadors antifeixistes, ja que són la base fonamental de la nostra lluita, de la nostra reivindicació i del nostre futur.

Un futur cada vegada més difícil, tant per nosaltres com per a la nostra propera generació.

No hauríem memòria si no fos pels gestos, el valor i el sacrifici de molts antifeixistes.

Allà estarem, no ho dubteu.

Resistència Antifeixista
Setembre 2010


CRISI DE MEMÒRIA

La memòria surt tímidament als carrers, està simbòlicament als museus, apareix de vegades als mitjans de comunicació com un recordatori, com una efemèride més, com una data a recordar al calendari.

Però, és aquesta la memòria que volem? o desitgem una memòria sinònim de veritat, justícia i reparació, la que ha de venir dels tribunals de justícia, la que han de fer per obligació moral els representants dels ciutadans al Congrés de Diputats a través de la promulgació de lleis justes?. Sí, volem aquesta darrera, però de moment aquí només hem trobat portes tancades i barrades a la justícia per als lluitadors per les llibertats. La crisi i les retallades arriben també al reconeixement dels defensors de la legalitat democràtica, així el deute continua pujant sense cap intenció de pagar el que devem a tants i tants antifeixistes i a tantes víctimes dels colpistes.

Del nostre calendari no s’esborra cap aniversari, ni anònim, ni els dels que tenen un nom a la història. Així no oblidem que el proper 27 de setembre farà 35 anys que van assassinar Baena, Sánchez-Bravo, García, Txiki i Otaegi. Els darrers afusellats del franquisme, que no les seves darreres víctimes, perquè els anys que van batejar com a Transició va haver-hi centenars de morts, alguns a mans d’una policia encara en blanc i negre, en una situació política hereva de la dictadura. Víctimes de segona que no tenen dret ni al reconeixement social de la seva lluita, un dret fonamental dels pobles, el dret a defensar-se dels estats totalitaris.

Crisi política, ètica, moral, social, crisi de valors, crisi de democràcia, noves dictadures invisibles que no ens poden guanyar la batalla dels drets humans, de la veritat, la justícia i la reparació d’unes víctimes que són d’avui, que són la nostra responsabilitat i com un exercici de no repetició per no haver-nos de trobar un dia en la seva pell, perduts, oblidats, incompresos, sense dret a la més elemental justícia, infravalorats, relegats a l’estadística dels llibres d’ història.

A aquesta Barcelona de postal i moderna, aparador de disseny, que exhibeix fotos de la policia abans de carregar al costat del monument a la “Victoria” dels feixistes. Obelisc que encara no ha tornat a ser el que va ser, un homenatge a l’insigne Pi i Margall, ubicat dins la rotonda de la plaça Joan Carles I. Molt significatiu, la monarquia filla del franquisme trepitjant altra cop la República. Una Barcelona que compra a uns grans magatzems a la Diagonal on abans estava la presó de dones de Les Corts sense que cap vianant tingui coneixement d’aquest fet.

A aquesta Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, el dissabte 25 de setembre ens tornarem a manifestar, a demanar Veritat, Justícia i Reparació, a exigir l’anul·lació dels judicis del franquisme i a lluitar, com ho van fer les nostres víctimes, per la memòria que volem per a ells.

CONTRA LA CRISI DE LA MEMÒRIA. SETEMBRE DE LLUITA PELS DRETS DE LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME.

http://mesadecatalunya.blogspot.com/

divendres, 17 de setembre del 2010

En memòria de Pedro Patiño, sindicalista assessinat per la Guàrdia Civil a Madrid el 13 de setembre de 1971

El cantautor Sabina, en una manifestació per la
mort de Pedro Patiño.
Pedro Patiño va ser un sindicalista de base de Comissions Obreres i militant del Partit Comunista d'Espanya. Va néixer el 10 novembre de 1937. El seu pare va ser assassinat i a la seva mare li van commutar la pena capital.

Va ser condemnat a un any de presó al 1959, per difondre propaganda de reinvindicació dels drets laborals amb el lema "per una vida més digna, per un salari mínim vital de 100 pessetes amb escala mòbil" però va aconseguir escapar a França el 1962.

Va tornar el 1968, però va ser detingut, per associació il.lícita, el 5 de març del 69. Aquest mateix any va ser absolt el 12 de desembre pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP).

El 13 de setembre de 1971, durant una vaga de construcció que havia estat convocada per Comissions Obreres (i que va durar fins al 19) del futur barri de Zarzaquemada, va ser assassinat per la Guàrdia Civil abans de les nou del matí, mentre formava part d'un piquet d'extensió del conflicte, amb tres companys més.

La família de Patiño va haver d'esperar fins al juny de 2009 -treinta-vuit anys després del crim, la major part del temps vigent un Estat democràtic de dret-, sota la cobertura de l'art. 4 de la llei 52/2007, conegut com de la memòria històrica, perquè el Govern van expedir un reconeixement, només personal, que Pedro Patiño va ser perseguit i empresonat injustament "sense les garanties pel il.legítim Jutjat Especial d'Espionatge i Comunisme" i que va morir "en defensa de la seva activitat política".

En l'actualitat hi ha diversos carrers en municipis madrilenys, com Getafe o el mateix Leganés en el seu record, així com diversos centres de formació ocupacional i sindical.



A la memòria de Cipriano Martos Jiménez

Avui fa 37 anys, que va ser torturat i assassinat a Reus per la dictadura de Franco, Cipriano Martos Jiménez.

Aquest company que mai va delatar als seus companys i que li van fer pagar molt car donant-li de beure àcid sulfúric.

És per a nosaltres un deure homenatjar Cipriano Martos en el dia d'avui, ja que va representar la resistència antifeixista en temps molt durs. La seva honestedat, valor, companyonia i sacrifici en contra de la brutalitat i la bogeria feixista mai serà oblidada.

Ell va lluitar i va ser assassinat per canviar la societat de llavors.

Avui, 37 anys més tard, ens diuen que no cal que lluitem més, que estem vivint a la "democràcia", però seguim tenint un rei que s'infla les butxaques amb els nostres diners, la corrupció s'ha fet tan generalitzada que no ens sorprenem quant surten les notícies als mitjans de comunicació, els treballadors estem patint les conseqüències d'una crisi que no l'hem causat nosaltres, avui dia, ni s'han anul.lat els judicis sumaríssims als lluitadors antifranquistes ni s'han jutjat als repressors franquistes, que per més humiliació, segueixen regentant càrrecs polítics.

Cipriano Martos no va lluitar per ser traït en la constitució del 78. Ell era republicà i antifeixista i si seguís viu segur que seguiria lluitant a favor d'una república social i justa.

Tú ens vas marcar el camí ...
nosaltres seguirem la lluita.

Visca la lluita antifeixista!
 
Resistència Antifeixista
Setembre 2010
Ara exposarem un fragment del llibre: "El desaparegut" per Miguel Buñuel. Hem vist oportú deixar-lo en la llengua original, per no modificar l'ambientació del relat.

"EL DESAPARECIDO" por Miguel Buñuel


Frío. Oscuridad de mina de lignito. Ni el menor asomo de luz. Ni de sol, ni de carburo. Contengo la respiración, los latidos, y tan sólo escucho el silencio, como un grito.

Quiero mover los dedos de las manos, de los pies. Quiero mover las muñecas, los tobillos, el espinazo. Quiero mover las caderas. la cintura, el tronco, el cuello, la cabeza. Y no puedo. ¡No puedo!

Estoy atado a un sillón monacal, desde las uñas de los pies a la punta de los tobillos.

En mi cuerpo desnudo siento en toda su extensión el pálpito de las heridas abiertas, de las quemaduras infectadas, de los moratones tumefactos, y, por dentro, el crujir de huesos rotos y el derrame de visceras desgarradas.

Quiero abrir los párpados. Quiero despegar los labios. Y tampoco puedo. Están pegados.

Resoplo por la nariz y suena como el llanto de un niño. Y escucho estruendo de carcajadas. Y un grito: - ¡Basta!

Y una voz imperativa de mando, más imperativa y de mando que en días anteriores: - ¡Quitadle los esparadrapos!

De un tirón, me quitan el esparadrapo de la boca, y los labios, ya despellejados, vuelven a rezumar sangre. De un tirón me quitan el esparadrapo de los ojos, y me arrancan las últimas pestañas y las legañas purulentas. Luz. Sólo luz que me hace cerrar apretadamente los ojos. Mil vatios han penetrado en la retina, hundiéndose en un abismo negro. Por enésima vez. Y para mí nueva voz imperativa demando: - ¡Despertadle!

Una ducha de agua helada cae sobre mi febriciente cuerpo desnudo. Tirito. Mis dientes castañetean. Y siento la médula congelarse en un resquebrajamiento de huesos. Abro los párpados y vuelvo a cerrarlos. Me colocan unos aros oculares que fuerzan tener los ojos desmesuradamente abiertos. Son dos brasas. Ardiendo.

Y la voz ultraimperativa de mando: - ¿Tu nombre?


Y mi boca seca, sin el menor rastro de saliva, contesta como el muñeco roto de un ventrilocuo. Vuelve a pronunciar la misma cantinela de un día. Y de otro. Y de otro. Y de otro.... - Cipriano Martos Jiménez.

- ¿Natural?
- Huétor-Tajar, Granada.

- ¿Nacido?
- Cinco de julio de mil novecientos cuarenta y cinco.

- ¿Hijo de ...?
- Cipriano y Manuela.

- ¿Residencia?
- Reus.

- ¿Domicilio?
- Calle Catorce de Abril, número tres.

De la luz, vino el rayo de un puño que me aplastó el mentón.

- ¡Esa calle no existe! ¡Ni en Reus, ni en ningún lugar de España!
- En Reus si existe, en los barracones de la Osa Menor, en la prolongación de la avenida del general Prim.

- ¿Profesiones que has tenido, si es que has tenido alguna?
- Jornalero en la vega granadina de Huétor-Tájar. Minero en Castellote, Teruel. Y albañil, aquí en Reus.

- ¿Por qué dejaste el campo?
- Porque cuando volví a mi pueblo, después del servicio militar, no encontré trabajo.

- ¿Dónde hiciste el servicio militar?
- En Sevilla.

- ¿Jurarías bandera, por supuesto?
- No. Otro puñetazo, salido de la luz, se incrustó en mi pómulo izquierdo.

- ¿ Y eso?
- Estaba en el calabozo.

- ¿Por qué?
- Porque le dije al capitán que así como mi padre juró la bandera republicana, yo sólo podía jurar esa bandera y no otra.

Una bota zigzagueando desde la luz, me golpeó el esternón. Dejé de respirar.
- ¿ Y cómo te hiciste minero?

Silencio. Seguía sin respirar. Y la voz imperativa de mando gritó.

- ¡Contesta!

Y una mano enguantada me abofeteó repetidamente: uno dos, uno dos, uno dos...

- ¡Refrescadle!

De nuevo la ducha helada cayó sobre la caliente desnudez de mi cuerpo en llaga viva. Respiro hondo. Tirito. Tartamudeo:

- Me..me...me hice minero por ...por...porque otros de mi pueblo se hicieron ... Tra...tra...trabajan en las minas de lignito del...del ...del Bajo Aragón.

- ¿ Y por qué dejaste de ser minero?
- Por establecer la OSO en toda esa comarca minera...

- ¿La osoqué?
- La Oposición Sindical Obrera.

- Contra los Sindicatos Nacionales, contra las Leyes Fundamentales del Reino ... ¿Te das cuenta, muchacho, que eso es una ilegalidad como una catedral? ¿Y cuándo fue eso?
- En mil novecientos setenta.

- ¿ Y cómo fue venir a Reus?
- Por otros paisanos andaluces mineros.

- ¿Mineros de dónde?
- De Utrillas o de Escucha o de Andorra o del propio Castellote, en cuyas minas trabajaba.

- ¿Nombres?
- Ninguno.

Unas barras de hierro, a diestro y siniestro, empezaron a golpearme los codos, las rodillas, los tobillos.

- ¿Nombres?
- ¡Ninguno!

- ¡Basta! -y dejaron de golpearme- ¿De dónde venías la madrugada del treinta de agosto del presente año de gracia de mil novecientos setenta y tres, cuando te detuvieron?

- Del tajo.
- ¿A las tres de la madrugada?

Estrapelucio de carcajadas:
- ¡Ja -ja-ja...aj-aj-aj..!

- ¡Silencio! ¡Responde, muchacho!
- Tuvimos que rescatar a varios compañeros que habían quedado atrapados por corrimiento de tierras en las cimentaciones.

- Sin contemplaciones, quiero nombres, nombres no sólo de los que componen contigo la ilegalísima oposición sindical obrera, también tu partido comunista marxista-leninista, nombres y direcciones de Reus, de Barcelona, de Madrid y de donde sea... ¡Y ya! ¡Ya!
- ¡Ninguno!

Sombras encapotadas, coronadas por tricornios, agitándose.

- Pero -voz imperiosa de mando aflautada- este muchacho está fresco, totalmente fresco ¿Qué medidas le habéis aplicado para que confiese?
- Todas las habituales.

- ¿Corriente eléctrica en los testículos?
- Sí, por supuesto.

- ¿Púas de acero por debajo de las uñas hasta el metacarpo?
- Sí, por supuesto.

- ¿Soplete en las tetillas y a discreción?
- ¿Y cuántos días lleváis así, sin el menor resultado?

- Desde la detención, el treinta de agosto, hasta hoy, diecisiete de septiembre.
- ¿Habéis probado con el licor de la verdad?

- No.
- ¿A qué esperáis? ¡Traed el vitriolo!

Inmediatamente me desataron la frente del respaldo del sillón monacal, arrancándome muchos cabellos. Y me doblaron la cabeza, mirando al techo. Uno me apretó con sus dedos enguantados las narices y otro me abrió la boca con unas tenazas de acero, las que usan los otorrinolaringólogos para operar las amígdalas.

Y un chorro continuo de ácido sulfúrico penetró en mi boca como una espada de fuego que me atravesó de la garganta al recto.

- ¡Basta! -y el que sujetaba la botella del vitriolo fue empujado a un lado.

Danzan negros tricornios charolados. Por mi boca sale espuma del mar Mediterráneo. Danzan capotes verdosos cubiertos de rocío de sangre. ¿Dónde el verde viento, las verdes ramas? ¿Dónde el barco sobre la mar y el caballo en la montaña? ¿Dónde mi Huétor-Tájar de Granada? Grito: - ¡Nunca me arrancaréis mi alegría y mi persona!

La voz ultraimperativa de mando chilla:
- ¡¿Nombres y direcciones?!

Silencio Alguien se acerca. Siento su cabeza, su oído pegado a mi pecho. Se yergue y exclama: - Este muchacho ha muerto.

Padres, hermanos, amigos, compañeros, camaradas: No reclaméis mi cadáver, ni ahora que han pasado cinco años de mi muerte, pues ceniza fue mi cuerpo, aventada en el delta del Ebro.

Y os digo, en este diecisiete de septiembre de mil novecientos setenta y ocho, con toda mi alegría y persona intacta que me siento muy feliz al veros reunidos aquí, en la plaza de Huétor-Tájar con todo mi pueblo y pueblos de la comarca, bajo nuestras queridas banderas al viento.

A todos vosotros, a ti padre que me engendraste, a tí madre que en tu seno me llevaste, a vosotros mis hermanos y compañeros que de niños conmigo jugastéis, a vosotros mis amigos de tasca, mis amigas de baile, a vosotros mis compañeros de trabajo en la vega granadina de Huétor-Tájar, en las minas turolenses de Castellote, Utrillas, Escucha, Andorra... en las construcciones tarraconenses de Reus, a vosotros mis camaradas de lucha por el bienestar del género humano, a todos los pueblos de España, y a tí, Mariana, que representas a las muchachas que he amado y me han amado, y que como prueba de tu amor me tejiste una bandera con los colores rojo, amarillo y morado... A todos ¡salud!, y gracias por vuestro homenaje.

Septiembre de 1978."


Miguel Buñuel (Castellote (Teruel)-1924, Madrid-1980). Brillante escritor especializado en literatura juvenil. Militante del Partido Comunista de España (marxista-leninista) hasta su muerte.

Premios recibidos: Jauja, Lazarillo, el Internacional Andersen de literatura Infantil, Premio Selecciones de Lengua Española, ...

Este relato se presentó al Concurso Nacional de Cuentos "Hucha de Oro" de 1978. Publicado en 1985 por Ediciones Vanguardia Obrera, S.A. Más.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Contra la crisi de la memòria

Concentració 25 de setembre a la 12 hores a Plaça Sant Jaume.
Us esperem a tots amb Banderes Republicanes, Fotos de desapareguts i assassinats per el Franquisme.
Salut i República.

dimarts, 14 de setembre del 2010

En memòria de Lina Odena, la veu silenciada

Aquí us deixem, en el 74 aniversari de la mort de Lina Odena, aquest article de la nostra companya Ana Maria Rei Merino que ens ha semblat idoni per a la seva publicació.

Lina Odena va destacar en tot el que va fer i va demostrar que la lluita per una societat més justa no hi és, només, en les mans dels homes. Les centenars de dones que van lluitar a favor de la república i en contra de la bogeria feixista ho demostra.

I és normal, durant anys els governs a l'estat espanyol van reprimir sistemàticament a la dona, negant-li el divorci, el vot en les eleccions, etc ... quan van veure a la II República que aquesta repressió històrica es iva esvaint, no van dubtar a agafar, a les seves mans, càrrecs de responsabilitat i fusells per lluitar al costat dels homes.

Visca la dona antifeixista i lluitadora!
Visca el record a Lina Odena!

Resistència Antifeixista
Setembre 2010

LINA ODENA LA VEU SILENCIADA

Les transformacions que es realitzen en l'urbanisme de la ciutat fa que algunes vegades llegim informacions que ens resulten difícils d'interpretar com, per exemple, l'existència d'una tintoreria que pertanyia a la família Mula i que estava situada a la Placeta del Molí de Guadix. Jo tinc la fortuna de disposar d'informants privilegiats com el meu sogre, Torcuato Hernández Rodríguez, un enamorat de la ciutat i persona curiosa amb una prodigiosa memòria que, amb el seu permís, jo exploto amb molta freqüència, ja que a més és un agradable conversador.

La Placeta del Molino es trobava entre la zona compresa entre l'Arc de Sant Torcuato i les Escales de Carnisseria. Més o menys on avui hi ha la Delegació d'Hisenda, es desenvolupava l'activitat de la indústria tintorera, on es realitzaven les vistoses i abrigades cobrellits de llana, tan típiques de Guadix. Donava feina a bon nombre de dones.

En un moment que no he pogut determinar amb exactitud però que es limita entre 1936 i 1938 aquesta indústria va ser col.lectivitzada i va passar a dir-se Lina Odena, i això em va cridar l'atenció.

Qui era Lina Odena i com es va vincular el seu nom a la ciutat de Guadix eren les preguntes que em rondaven? En aquest mes de setembre que es compleixen 73 anys de la seva mort vull rescatar per a la nostra memòria col.lectiva.

Paulina Odena García, havia nascut el 22 de gener de 1911 a Barcelona. Els seus pares Josep i Dolors, regentaven una sastreria al barri barceloní de Gràcia. Va assistir a l'escola fins als onze o dotze anys i des de petita va ajudar al taller familiar, on va aprendre l'ofici que més tard exerciria. Quan el 14 d'abril de 1931, es proclama la II República s'afilia a la UGT, on fa contactes amb membres del Partit Comunista a què es afiliar el maig d'aquell mateix any, una decisió que provoca conflictes en el si de la seva família que la portarà a independitzar-se.

El 1931 va formar part d'una delegació de joves catalans que van anar a la Unió Soviètica i van estar allà una mica més d'un any estudiant a l'Escola Marxista-Leninista de Moscou i obtenint la formació necessària per formar part dels quadres dirigents del Partit Comunista, allà va coincidir amb Jesús Hernández, Enrique Lister i Modesto. En tornar a Espanya, va passar a formar part de les Joventuts Comunistes de Catalunya de la que el febrer del 1933 serà Secretaria General per la seva gran capacitat de treball i la seva intel ligència. Aquest mateix any va ser candidata al Parlament de la República.

El 29 juny 1933 publica a "Catalunya vermella" un article titulat "A les dones obreres" en el qual fa un repàs de les diferents posicions que mantenen els diferents partits polítics respecte al dret al vot de les dones. Afirma que "la Lliga treballa febrilment per mitjà de les seves organitzacions en les sagristies convertides aquestes en oficines electorals i principalment entre les famílies obreres que reben algun socors de les organitzacions cristianes". Respecte a la Ezquerra el seu discurs que les dones no estan preparades i que la seva participació electoral pot ser perjudicial per a la República, "es basa en els moviments i maniobres que es veuen per part de l'Església". Segons ella el Partit Comunista de Catalunya "ha lluitat sempre pels drets polítics i socials de la dona, ja que reconeix que només amb la participació activa en la lluita, la dona adquirirà una educació política i plena consciència dels seus actes i si bé pot ser que al principi les dretes obtinguin alguns vots de les dones obreres a causa de les influències que exerceixen sobre ella, en canvi aquesta es donarà compte ràpidament de quin és el veritable partit de classe que defensa els obrers, el Partit Comunista i posant-se al costat del mateix, lluitarà per la seva emancipació total, contra el capitalisme que l'explota i l'esclavitza, i per la instauració d'un règim comunista d'igualtat completa".

En produir a Catalunya la revolta d'octubre de 1934, Lina Odena va ser una de les poques dones que va empunyar el fusell, participant activament en alguns combats que van tenir lloc a la carretera de la Rabassada o a Sant Cugat. Al fracàs del moviment, Lina va passar a la clandestinitat formant part del també clandestí Socors Roig Internacional, sent detinguda i fitxada a Barcelona per la policia l'agost de 1935.

És llavors que s'uneix a la delegació espanyola que viatja a Dinamarca per participaré en Copenhaguen al IV Congrés de la Internacional Juvenil Comunista. Aquest Congrés va tenir gran importància ja que s'hi va decidir que les joventuts comunistes havien unificar amb les d'altres partits per ser forts. Per a aquesta tasca Lina va ser requerida pel PCE i es va instal.lar a Madrid.

En convocar-se les eleccions generals de febrer de 1936, Lina va ser encarregada d'acompanyar a Dolores Ibárruri, la Pasionaria, en els mítings que aquesta va haver de donar a per tota la geografia espanyola. Triomfarà del Front Popular gràcies a la mobilització, per primera vegada, de tota l'esquerra, unida en un front comú contra els sectors reaccionaris i eclesials.

En iniciar la Guerra Civil Espanyola el juliol de 1936 Lina estava a Almeria on tenia lloc el Congrés Provincial d'Unificació. Va prendre les armes participant en els combats que van tenir lloc i on van jugar un important paper a favor de la República l'arribada de dues companyies d'aviació fugides de Granada, que uns dies més tard la nomenarien delegada i representant de la unitat en el Comitè Local. Com a símbol del seu càrrec, Lina va lluir amb orgull, sobre la seva granota de miliciana, les ales de l'aviació des d'aquell dia i fins a la seva mort, tal com testimonien les seves últimes fotografies.

La columna a la pertanyia Lina estava formada per milicians, antics soldats d'aviació i marins procedents d'Almeria, va rebre instruccions de prendre Guadix. Llavors Lina fer amistat amb Antonio Pretel, diputat comunista i cap d'una altra columna que tenia els mateixos objectius. Curiosament Pretel Fernández, era natural de la veïna localitat de Gor, va ser elegit diputat el maig de 1936, en la repetició de les eleccions al Congrés dels Diputats, després del tupinada que havien donat les dretes al febrer i que va provocar la seva anul.lació. Era el primer diputat comunista de la província en tota la seva història. Ell va organitzar forces milicianes a la província i va dirigir un batalló intervenint en l'ocupació de Guadix.

Així és com Lina arriba a la nostra ciutat. De seguida posa't en contacte amb les joventuts d'UGT i atès que ella és una dona que desplega gran optimisme i és capaç de seduir amb les seves idees revolucionàries de justícia social, s'embarca amb quatre joves ugetistes al mes d'agost de 1936, a la fundació del diari local "La Veu de Guadix".


Treballava com a corresponsal de "Mundo Obrero" pel que estava en continu moviment per tota la província. En el fatídic dia 14 de setembre, al costat del Pantà de Cubillas, el xofer que conduïa el cotxe es va equivocar en una cruïlla i va anar a donar directament a un control dels falangistes. Veient-se envoltada, Lina sense dubtar-ho dues vegades va treure el seu revòlver i es va suïcidar. En un homenatge celebrat en la seva memòria al mes d'octubre Margarita Nelken es va dirigir a un nombrosíssim públic dient: "Tots saben el significat de la passió i mort de Lina, però no l'han comprès; Lina es va matar per no caure en mans de aquella gent que no tenen d'humans i no saben respectar les dones".

Les dirigents socialistes, comunistes i anarquistes sabien com se les gastaven els colpistes amb les dones i Lina no estava disposada a permetre que la humiliar i acabessin amb la seva dignitat.

Moltes dones importants van parlar d'ella després de la seva mort. Dolors Ibarruri escriu d'ella: ".. sempre disposada, activa, carinyosa, abnegada, rient amb sa optimisme davant les majors dificultats. La seva veu, amb fort accent català, parlava de treball, d'organització, de victòries, de triomfs decisius sobre el feixisme...". Joana senyora que va viure en carn pròpia la repressió de les presons franquistes i ho va plasmar en el seu llibre "Des de la nit i la boira" deia de Lina que "era una dona fora del comú, absolutament lliurada, d'intel ligència privilegiada, la millor oradora que hi havia a tota la zona republicana (després de Pasionaria), una propagandista formidable, la seva veu i el seu gest corresponia a una extraordinària agitadora, però a més era analítica, escrivia molt bé, inspirava confiança per la seva honestedat "Mary Nash diu en el seu llibre" vermelles":"Dones com la jove activista Lina Odena personificar la resistència antifeixista a les llegendes de la guerra".

Però a més va ser immortalitzada en múltiples poemes, i he pogut trobar aquests versos d'un soldat de l'270 Batalló anomenat Galiana Aragonés titulat "A la mort de Lina Odena" que es va publicar el 12 de setembre de 1937 a l'òrgan ¡A Peu! de la Brigada Mixta número 13:

Cançons de violins
diuen que et festejaven
i que els teus sospirs eren
antiguitats romans
de Guadix a Santa Fe a banyar-se a Alhama.
Segurament les dones de Guadix dels duríssims anys de guerra, la van conèixer i van saber que hi havia altres formes de ser dona. Lamentablement i com un avançament del que després se'ns vindria a sobre, Lina va morir i la seva veu va quedar silenciada.

Van haver poetes, com Lorenzo Varela, que van escriure poemes a Lina Odena per la seva lluita contra el feixisme de Franco.

YA NO VEREMOS TU RISA,



¡TU STRELLA DE COMANDANTE!
YA TUS PALABRAS GUERRERAS
NO ENCENDERAN NUESTRA SANGRE...
...YA NO SONARA TU VOZ
POR LOS SOLDADOS LEALES...
SOLO SONARA TU CUERPO
CAYENDO EN LOS OLIVARES.
SOLO CONTRA LAS ARENAS,
A LUZ SONARA TU SANGRE...
TU CAISTES,LINA ODENA
PERO NO TUS LIBERTADES,
QUE DE MALAGA A GRANADA
TIERRA,TRIGO Y OLIVARES...
...Y LAS NOVIAS Y LAS MADRES
NOTEMEN YA A CRIMINALES.
¡QUE DE MALAGA A GRANADA
LOS CAMINOS SON LEALES!
¡QUE TODO ALBERGA ALEGRIAS:
SOLO TU MUERTE PESARES!