Extret de Kaos en la Red.
Traduït al català per Resistència Antifeixista.
Els afusellaments del 27 de setembre de 1975, més que la fi d'una dictadura, són el començament del règim continuista que encara avui ens toca viure.
Se sol dir, amb eufemismes o metàfores, dulcificades o doctrinàries, que els afusellaments del 27 setembre 1975 van ser "l'últim urpada del criminal", "el cop de cua de la bèstia moribunda", "el genocida que va morir matan"; "la fi de la sanguinària dictadura feixista"; etcètera, etcètera i etcètera.
No estic en absolut d'acord. No crec que siguin certes aquestes afirmacions. I hi ha avui, pensadors no doctrinaris que formulen altres supòsits.
Franco, el general genocida, estava mort en aquests dates. El miserable ancià, corcat pel mal de Parkinson -degeneratiu del circuit neural- era una mòmia petrificada, sostinguda per sofisticades màquines que el mantenien en vida aparent.
El 9 de juliol de 1974, Franco, malalt, delega els seus poders en el seu successor, l'hereu Joan Carles, que de forma interina es converteix en el nou cap de l'estat feixista. I surten a la llum pública les contradiccions entre els sectors de la classe franquista. La interinitat del successor, vistos els enfrontaments interns i la debilitat del relleu, acaba el 2 de setembre d'aquell mateix any. Mentrestant s'ha constituït la Junta Democràtica (PCE-PSP-CCOO ...) i el PSOE anuncia el seu "pacte per la llibertat". La classe franquista, a contra pèl, anuncia la seva "reforma política". La dictadura feixista és conscient que no té continuïtat, com a tal règim.
El 26 agost 1975 entra en vigor el decret-llei de "prevenció del terrorisme" i el 26 de setembre, un dia abans dels afusellaments, el ministeri de l'interior aireja el seu "èxit": gairebé tres-cents detinguts en un mes (hauria afegir al menys un zero més). Exactament dóna la xifra de 290 persones detingudes en un mes, relacionades amb organitzacions il.legals. Aquests són els números que ofereix, amb les seves pertinences a les respectives organitzacions: 38 a militants o còmplices d'ETA, 103 a activistes del FRAP, 32 a membres de la ORT (Organització Revolucionària de Treballadors) i més de 115 a altres organitzacions il.legals. D'aquests darrers: 2 de UPG (Unión do Povo Galego) que passen a jurisdicció militar, més altres joves i una dona per reunió il.legal, a Coruña; tretze del PTE (Partit del Treball d'Espanya i la Jove Guàrdia Roja, a Sevilla ; 76 a Barcelona, tres de la JGR, "diversos individus" de filiació anarquista, tres del Moviment Llibertari Espanyol, cinc del MCE (Moviment Comunista d'Espanya i tres del PRE (Partit Revolucionari d'Espanya); onze en Vigo, en una manifestació, quatre a Múrcia del COAR; tretze a Barcelona del FAC (Front d'Alliberament Català), quatre treballadors a Gijón, en una assemblea il.legal; 35 del PTE, desarticulat a Saragossa...
Ni es conclou de la nota, ni es sap, si van detenir a algú del PCE o de CCOO. Del PSOE, per descomptat, se sap que a ningú.
La brutal repressió va arribar als grups partidaris de la "ruptura", el "canvi revolucionari" "l'enderrocament" o dit més simplement: els grups revolucionaris. Estiguessin per l'ús de la violència revolucionària o no. Per entendre'ns ara, (abans aquests eren simplement "l'esquerra") van escombrar a la "extrema esquerra". A l'esquerra combativa contra el franquisme en els últims anys. A l'esquerra de l'esquerra del PCE.
El 21 de setembre, confirmades les onze penes de mort dictades pels consells de guerra, el PCF (Partit Comunista Francès) convoca una gran manifestació de protesta a París. Georges Marchais, el seu secretari general va encapçalar la marxa, juntament amb multitud dels seus dirigents. Però al seu costat no es va trobar a cap dirigent del PCE. Ni Carrillo, que vivia a París, ni Pasionaria, ni Gallego, ni Lister, ni... ningú. El PCE no va assistir a la manifestació. (Voldria estar equivocat i trobar el comunicat de condemna -ara tan de moda- del PCE).
Per què?
Les classes en competició, en aquell any de 1975, alguns mesos abans de la mort real del dictador.
El capitalisme nacional. En els darrers anys del franquisme ha experimentat un espectacular desenvolupament amb l'entrada de les multinacionals en el sector secundari: automòbil (FASA, FORD, Motor Ibérica, Citroën ,..); químiques; construcció ... La dictadura autàrquica imposada és una cotilla que impedeix el seu creixement. Els obsolets monopolis estatals: petrolis, telecomunicacions, acereries, aeronàutiques, armamentístiques, energètiques, SEAT... sota la corrupta gerència d'una plèiade de comissionistes addictes al règim és un llast per al seu creixement. El capitalisme aposta pel sistema polític que li és propi: la democràcia.
La classe franquista. Quaranta anys de dictadura feixista han generat una autèntica classe social, amb els seus privilegis inherents. Excombatents, falangistes, requetès, orfes i vídues de falangistes i requetès. Divisió Nacional-socialistes, jubilats militars, brigadistes polític socials, jutges jubilats i en actiu, dels Tribunals d'Ordre Públic, jubilats i en actiu dels Tribunals Militars. Funcionaris de falange de la Confederació Nacional Sindicalista, sindicat únic amb més de 50.000 empleats. Funcionaris del partit únic, el partit feixista, el moviment nacional, amb altres tants. Funcionaris de l'administració pública, addictes al règim, altres tants o bastants més. I els decisius comissionistes corruptes de l'INI i els monopolis de l'estat. Els seus interessos com a classe són el continuisme, tot i ser evident per a ells que la dictadura no té continuïtat com a tal. En cap cas, uns o altres, moderats o radicals, contemplen la pèrdua del més mínim dels seus privilegis: sous, treballs, comissions o llocs de gerència.
La classe obrera. Debilitada per la repressió de postguerra, a penes organitzada, l'aspiració majoritària dels sectors organitzats és la legalització de partits i sindicats de classe, a imatge dels seus congèneres europeus, i la seva participació en la gestió de les contes socials. Majoritàriament la seva opció és la democràcia. Amb matisos de reformes més o menys profundes de l'aparell de l'estat. Però en cap cas contempla l'opció revolucionària. La destrucció de l'estat no constitueix per a ella una aposta seriosa i real.
Les classes populars progressistes, intel.lectuals, estudiants universitaris, nacionalistes... En els últims anys de la dictadura són els que han portat el pes del combat frontal i elles són els que han recollit les aspiracions històriques de progrés, laïcisme i cultura. I contra elles s'empra a fons la brutalitat dels cossos repressius franquistes. Són l'enemic a batre.
Primavera de 1975. Comença la lluita.
Els grups revolucionaris i/o rupturistes, davant la debilitat aparent del dictador, es van llançar frontalment a l'acció. La dictadura va contestar de manera brutal, escombrant de forma assassina qualsevol aspiració rupturista. Però... el règim estava negociant. Des de finals de 1974 hi ha un corredor de missatgers entre l'anomenada "oposició democràtica" i el règim feixista. La classe franquista, amb els afusellaments del 27 de setembre, deixa clares les seves pretensions. Posa en la taula de negociació dels cinc crims com aposta de força i manifest d'intencions: la seva continuïtat com a classe és inamovible, el seu aparell de l'estat és intocable; procedirà amb "mà dura" contra les mobilitzacions de carrer i les vel.leïtats revolucionàries. I l'esquerra domèstica abaixa el cap i accepta continuar la negociació, rebaixant les seves pretensions fins a les posicions del franquisme.
Després de la mort real del dictador, no va tornar a haver consells de guerra ni afusellaments "legals" però, el carrer es va convertir en un autèntic mur on es van estavellar les aspiracions populars d'una reforma més profunda. Manuel Fraga, cap de la classe continuista, ho va manifestar clarament: "El carrer és meu!", Va vociferar en ordenar l'execució dels cinc obrers de Vitòria.
Els afusellaments del 27 de setembre, més que la fi d'una dictadura, són el començament del règim continuista que encara avui ens toca viure.
Les aspiracions històriques de progrés dels pobles ibèrics estan encara sense resoldre.
27 setembre 2009. Tomàs Pellicer.
