Traduït per Resistència Antifeixista
Tret de "Rebelión"
Miguel Ángel Rodríguez Arias per a Rebelión
En una de les seves últimes declaracions Raúl Zaffaroni, penalista, magistrat de la Cort Suprema de l'Argentina, un dels principals artífexs de la superació de les lleis de punt final que impedien l'enjudiciament dels crims d'aquella dictadura militar, va comparar en 20 minuts el abast i situació dels crims del franquisme amb els del genocidi armeni de 1915.
Del genocidi armeni oblidat el genocidi franquista negat.
No puc sinó compartir-lo. Si el primer ha estat el gran genocidi oblidat del segle XX, el genocidi espanyol segueix sent encara avui, ja en ple XXI, un genocidi negat. Tots dos per diferents raons fora de l'àmbit d'aplicabilitat penal, com a tal genocidi, de la Convenció de 1948, en ambdós igualment present l'argument de la "guerra civil" - guerra contra la població civil més bé - com a element negacionista i encobridor.
El reconeixement parlamentari de l'Uruguai, 50 anys després.
De fet el genocidi armeni no va ser reconegut fins el 1965, cinquanta anys després, quan el col.lectiu ciutadà armeni a la República de l'Uruguai estructurat a partir de la Mesa Coordinadora d'Organitzacions Juvenils Armènia l'Uruguai, va aconseguir suscitar la promulgació de la llei 13.326, de 20 d'abril, pel seu Parlament; llei per la qual es va declarar el dia 24 de Abril com "Dia de recordació dels màrtirs armenis", i en la exposició de motius es deia: "Els legisladors que signen aquest projecte han pensat que el Parlament ha de sancionar una llei per (la) que es declari el 24 d'abril d'aquest any dia de recordació de la tragèdia del poble armeni, com a homenatge als seus màrtirs i alhora com ratificació del repudi que el nostre país sent per tota forma possible de genocidi".
Armenis recullen signatures avui per al Parlament d'Espanya.
Això suposaria l'inici d'un llarg camí internacional en altres parlaments i instàncies internacionals i portaria, més de vint anys després -més de setanta anys després dels crims contra els armenis-, l'important reconeixement pel Parlament Europeu a través dels seus diferents resolucions (començant per la del 1987.06.18). I encara en aquests moments diferents col.lectius armenis estan recollint signatures perquè la resta de països llatinoamericans que encara no ho han fet, i al costat d'ells el Parlament d'Espanya, també ho reconeguin tot i que no pugui ser perseguible com a tal.
Dignificació de totes les víctimes de genocidi contra el negacionisme.
I és veritat que aquest reconeixement Parlamentari podrà ser tan insatisfactori i insuficient que es vulgui -o més- però, si més no, ha tingut l'efecte de donar el reconeixement i dignificació internacional deguda a les víctimes, les seves famílies, escurçant els espais de subsistència del negacionisme, el mer desenteniment, i fins a la desvergonyiment.
Aniquilació del republicanisme poble a poble pres.
En el cas espanyol va concórrer una mateixa voluntat d'aniquilació total o parcial del grup polític dels defensors de la República espanyola dramàticament aplicada poble a poble que anava caient en mans dels colpistes, una voluntat de la qual encara són testimoni silenciós i impertorbable els centenars de fosses clandestines que esquitxen el nostre país, encara segon del món en víctimes de desaparició forçada només superats per Cambodja -justament després del genocidi polític dut a terme pel règim de Pol Pot; auto-genocidi d'un grup nacional cap part de si mateix distingible en la ment dels criminals, argumentaria el Relator de Nacions Unides per a la Prevenció del Genocidi, Benjamin Whitaker intentant esquivar els injustificables obstacles també respecte del mateix.
El franquisme no va voler únicament prendre les institucions.
I així el franquisme no va voler únicament apoderar-se de unes institucions o guanyar una guerra, respecte de les que abans i després ha hagut altres al continent Europeu sense semblant balanç de 150.000 éssers humans en fosses clandestines. I consti que les xifres no són el determinant en aquesta figura delictiva però els altres 190.000 assassinats després judicis-farsa o, a les presons, encara "sentenciats"... els centenars de milers d'exiliats-deportats coactivament per escapar d'aquest destí i que si no ho yacerían amb aquestes altres víctimes... els altres centenars de milers de presos -ancians, dones i nens inclosos-, l'autèntic extermini silenciat, que és el que és jurídicament, de tants 'petits reclusos', d'un, de dos, de tres anys d'edat, amuntegats seus cosset a terra dels convents-presó, privats d'aliments i cures mèdiques... les incomptables tortures... treballs forçats... violacions i altres crims de gènere... simplement no poden caure tampoc en l'oblit.
Eliminar per sempre la base biològica del republicanisme a Espanya.
El franquisme va planificar i dur a terme un pla anihilador de depurar Espanya, en el 36 i per sempre, de la mateixa base biològica del republicanisme, que va suposar la clara negació del dret d'existència de tot un grup humà com a premissa per crear una concreta societat -aquesta de la qual venim- i imposar i mantenir unes institucions pròpies, cosa que per al seu èxit precisava de la destrucció del grup nacional incompatible amb tot això; persecució de les seves famílies, exili forçat i saqueig de les seves propietats, i del propi país, inclòs.
El recent cas dels nens perduts, l'enèsima confirmació.
I, per si ens podia cabre altre dubte de les clares intencions després de les mateixes declaracions públiques dels propi comandament colpistes - no ho oblidem, no es pot oblidar, allò de "...Faculto tots els ciutadans a que, quan ensopeguin a un d'aquestos subjectes, el callin d'un tret. O m'ho portin a mi, que jo l'hi fotré..." de Queipo de Llano, o allò altre de "...Qualsevol que sigui oberta o secretament defensor del Front Popular, ha de ser afusellat... Cal sembrar el terror; deixar sensació de domini eliminant sense escrúpols ni vacil.lació a tots els que no pensen com nosaltres" de Mola, i tota la resta... - El recent rescat de l'oblit del cas dels 'nens perduts', suposa l'enèsima confirmació d'aquesta voluntat més enllà de l'extermini sistemàtic de lesa humanitat de milers de persones, cap al que implica, a més, un ulterior i específic desig anihilador del propi futur i persistència d'aquest grup representat en tots aquests petits.
El franquisme no pot seguir beneficiant-se de les conseqüències de la guerra freda.
Tot això representa el relat d'un genocidi, més enllà dels supòsits d'exclusió de determinats grups en la Convenció, de la mà de meres raons polítiques, -que no jurídiques- com a fruit de la no menys vergonyós guerra freda, del qual rèdits no pot seguir resultant sempitern beneficiari el franquisme; supòsits d'exclusió que han vingut determinant una immensa llacuna d'impunitat en el si de la Convenció de 1948 i que no pot seguir sent acceptat de manera indiscutida, per molt que ens resti la via menor de poder perseguir, un per un, els diferents crims contra la humanitat i crims de guerra en què ens sigui possible anar descomponent tot això davant dels tribunals.
Fosses comunes, rutinari element paisatgístic per als nostres jutges.
Via comparativament menor que, dit sigui de passada, poc o res sembla importar de totes formes a les altes instàncies de la nostra judicatura - que ni tan sols accepten aquesta incontestable articulació penal de mínims - completament cecs als centenars de fosses comunes, com element paisatgístic inadvertit , mentre continuen buscant amb lupa un altre tipus de coses.
Més de vint crims internacionals del franquisme.
I així, en el que va ser una constant conducta criminal del franquisme, ens cal reconèixer que avui suposaria l'ordre de vint tipus diferents de crims internacionals, en part almenys articulat en la seva efectiva persecució a través de l'article 6 de l'Estatut de Londres: a) assassinat, b) extermini, c) esclavitud, d) deportació i exili forçat, e) empresonament de població civil en condicions que violen les normes fonamentals internacionals, f) tortura, g) violació, h) persecució de grup polític, i ) desaparició forçada - inclosa la modalitat agreujada infantil -, j) altres actes inhumans, entre els deu tipus de crims de lesa humanitat; k) condemnes i execucions de presoners sense les mínimes garanties, l) ultratges a la dignitat personal i els tractes humiliants i degradants de presoners, ll) atacs i bombardejos contra població civil, m) dirigir intencionalment atacs contra edificis civils, n) saquejos de ciutat o plaça, o) violacions i abusos sexuals, p) confiscació de béns de l'enemic, q) reclutaments forçats de menors d'edat ir) el mateix fet de declarar que no es donarà caserna, entre d'altres formes de crims de guerra.
I el crim d'agressió, conspiratori, cruel, sanguinari, contra tota una societat que en la seva immensa majoria només pretenia tenir la festa en pau aquell estiu del 36.
No acceptem "Garzón" com animal aquàtic.
Però, davant de tot això, ni un sol alt responsable del règim ha respost per aquests crims, ni per altres del tardo-franquisme com els de Vitòria-Gasteiz - imprescriptibles per la mateixa raó -, res de res. Em permetran que no accepti "Garzón" com animal aquàtic.
Massa franquisme, 35 anys després.
Al contrari, en comptes del enjudiciament pendent del franquisme, seguim vivint en el restabliment monàrquic decidit per Franco - sense haver tingut després, ni el 78 ni avui, ni una sola possibilitat real de votar democràticament entre Monarquia o República -; uns jutges juramentats amb els principis del Moviment en les més altes instàncies de control del nostre sencer sistema de justícia; partits i grupuscles franquistes per tot arreu, als quals no se'ls aplica igual que a la resta la llei de partits en els seus actes d'apologia, i, vaja, per tenir tenim al senyor Manuel, incombustible, a la Diputació permanent del Senat d'Espanya, i fins a una "llei de la memòria" copiada de Franco.
Massa franquisme per haver passat ja trenta-cinc anys des del final de la dictadura. Ha de ser veritat que en aquest país quedem tots lligats i ben lligats.
No hi va haver cap franquisme rosa i "ye ye".
Tot això enmig de Cuéntame diversos, i una mena de nostàlgia evocadora, deformada, d'un franquisme rosa i ye-ye que, mai va existir, però que és el que es tracta de transmetre a les noves generacions - aquestes mateixes per a les quals mai ha donat temps a arribar al tema de la República espanyola i la revolta colpista en els nostres instituts -: el relat d'uns senyors que eren una mica repressors, corruptes, torturadors i assassins, però que, en el fons, eren bona gent perquè és que antigament - entre copa d'Europa i copa d'Europa en blanc i negre - les coses eren així, i més es feien molts pantans, els de la República espanyola, en realitat, guanyàvem Eurovisió i hi havia més "ordre".
La necessitat de cridar d'una vegada les coses pel seu nom.
I, per això mateix, encara que només ens sigui materialment possible, ai, portar davant la justícia a uns pocs autors i còmplices de tant crim de guerra i contra la humanitat, resulta especialment necessari, a més, truqueu al menys d'una vegada les coses per el seu nom respecte del gran genocidi negat de la nostra pròpia història, per a poder enfrontar i corregir les seves nombroses conseqüències ... i els "restes" d'un franquisme completament monstruós i vergonyant, que no pot seguir trobant cap tipus de justificació, o condescendència beatífica, entre nosaltres.
Perquè els seus espais de plausible supervivència política, i de perpetuació, fan, precisament, de l'originària eliminació de tot adversari, immediatament seguida de la mateixa necessitat de poder negar, justificar, relativitzar o emmascarar el que va ser un autèntic genocidi que no hi ha mirada ie ie que aguanti.
Exorcitzar al franquisme genocida del futur del nostre país.
I per això també, per el degut reconeixement i dignificació de les víctimes del franquisme en tot el seu abast, per la necessitat d'abastar el veritable calat i dimensió, familiar, social, política, econòmica, cultural, de la tasca de veritat, justícia i reparació pendent - lluny de tractar-se únicament de fer els comptes amb el passat - necessitem garantir que la nostra societat pugui recuperar dignament un futur de plena llibertat i Estat de Dret, exorcitzats d'una vegada aquests monstres a l'armari als quals, lluny aquests de tota lògica vergonya o inhibició després de la seva actuació abjecta i criminal, se'ls ha consentit que ens ho segueixin condicionant durant el segle XX i fins als nostres dies.
Miguel Ángel Rodríguez Arias és professor de Dret Penal Internacional de la Universitat de Castilla-la Manxa, autor del llibre "El cas dels nens perduts del franquisme: crim contra la humanitat" i altres treballs pioners sobre desaparicions forçades del franquisme que van donar lloc a les actuacions de l'Audiència Nacional.
