Xosé Ramón Reboiras Noia, més conegut com Moncho Reboiras (Imo (La Corunya), Dodro, província de la Corunya), va ser un sindicalista, polític nacionalista gallec i opositor a la dictadura franquista.
Va néixer al poble de Imp, a la parròquia de Sant Juan de Laíño, al municipi corunyès de Dodro, en el si d'una família humil que va haver d'emigrar cap a la ciutat a la recerca de millors condicions de vida. A Vigo, i mentre el seu pare treballava, Moncho estudiava batxillerat i atenia els clients al Bar Noia que la seva família va aconseguir establir amb els seus estalvis, a més d'un breu període de treball en la construcció quan tenia 15 anys.
A poc a poc va prenent una consciència política nacionalista en reacció al franquisme i sentint el que identifica com a opressió nacional de Galícia: baix nivell econòmic en el camp, explotació, conflicte lingüístic ... Es matricula més tard a la Facultat d'Enginyeria Industrial de Vigo, on obté bones notes. Allà té un paper molt actiu en les reivindicacions dels estudiants en aquells anys, així com en la defensa de la cultura gallega i la reivindicació nacionalista. Va ser un dels fundadors de la revista Des ... cargol ', la qual va tenir un gran paper de propaganda nacionalista. Formen també part del grup cultural O Castro, el qual aborda -dins de les limitacions d'aquell temps- les reivindicacions nacionalistes gallegues y el problema nacional gallec. El 1969 ingressa a la Unió do Povo Galego (UPG).
Finalitzada la carrera, la Facultat li concedeix una beca per fer un treball d'especialització en Drassanes Barreres, convivint així amb els treballadors, i on coneixerà les difícils condicions laborals dels obrers. Aprofita per estudiar a fons els mecanismes emprats per la classe patronal, i la forma de combatre-la. Per aquesta època, el 1972, té lloc la "Vaga de setembre" i Moncho hi tindrà un paper important com a organitzador i combatent.
 |
| Mural de Moncho Reboiras amb el seu lema: "Que importa que ens matin si deixem llavors de victoria" |
Perduda la beca per aquesta raó, es dedica a la lluita política. Treballa a Álvarez de Vigo, havent de deixar-ho per raons de salut. Es muda llavors a Ferrol on treballa en Astano i, posteriorment, a La Corunya, on s'empra com a obrer en el complex fabril de Intelsa.
Durant aquesta època, Moncho es dedica, en nom de la UPG, a l'organització de la Fronte Cultural Galega. És en gran part el responsable que el Front Cultural arribés la rellevància que va tenir en aquella època i del paper que aquesta va tenir en el panorama cultural de Galícia. Per primera vegada, hi havia una coordinació efectiva entre la majoria de les associacions culturals de Galícia amb la Fronte Cultural com a òrgan de comunicació social.
Per aquesta època, en els anys 1973 i 1974, Moncho era un dels organitzadors dels grups sindicals gallecs. Promou el boicot a les eleccions per al sindicat vertical el 1974, campanya que va servir també per al llançament del Sindicat Obreiro Galego (SOG), el qual, amb la Unió de Traballadores do Ensino de Galícia (Unió de Treballadors de l'Ensenyament de Galícia, UTEG), ja constituïda, conformarien en poc temps la Intersindical Galega, la qual va ser un antecessor llunyà de l'actual Confederació Intersindical Gallega (CIG). Va ser també l'ànima del grup de la Corunya que, al voltant de l'òrgan de comunicació social Xermán, té un paper fonamental per a la creació d'un sindicalisme específicament gallec. Xermán, de qualitat periodística reconeguda, crearà un nou estil en l'àmbit de la premsa obrera a Galícia.
Moncho va ser també, com a membre del Comitè Central i del Comitè Executiu de la UPG, un dels artífexs del que la UPG comença a ser a partir de 1972: una organització proletària que, tenint com a ideologia el marxisme-leninisme, va ser un els motors del moviment nacionalista gallec.
Va participar, dins la línia política definida per la UPG, en un grup dedicat a dotar el partit de Infraestrutures logístiques, amb accions pròpies de la clandestinitat i davant d'un estat dictatorial. Trobant a Ferrol, on es trobava per organitzar la UPG, la Brigada Político Social (BPS) estableix a la nit l'11 d'agost de 1975 un control a la zona de cànid. A les 2 del matí nombrosos efectius de la BPS, acompanyats de més de 300 agents de la Policia Armada van acordonar l'edifici on es trobava amb dos militants més, tractant d'organitzar un reduït grup armat, d'acord amb l'aposta del seu partit per "formes de lluita més avançades", que gràcies a la intervenció de Reboiras -l 'únic que estava armat- van aconseguir fugir. Reboiras aconsegueix escapar-se de la policia durant més de dues hores, aconseguint finalment aquesta donar-li abast al portal del carrer dóna Terra (on se li fa cada any un homenatge), cosit a trets, un d'ells al clatell, segons informació mèdica. A partir d'aquest moment es desencadena un ampli operatiu a tot Galícia que produeix la detenció de diversos militants nacionalistes i l'exili a Portugal (on havia triomfat la Revolució dels Clavells a l'abril de 1974) d'un gran nombre de membres de la UPG. Actualment es troba enterrat al cementiri de la seva parròquia de naixement.
Company caigut
la teva lluita es una lecció
el teu anel la llibertat
el nostre futur la república.
Ni oblit, ni perdó!
Prou impunitat als feixistes!
Poema de Manuel Maria al company caigut:
XOSÉ RAMÓN REBOIRAS NOIA,
amigo, camarada, estrela
vermella-azul-branca no mencer
prometedor da nosa patria,
heroe en tempo de traizón,
corrupción/covardía,
martelo
proletario,
remo
con saibo a sal e iodo;
fouce labrega/vingadora;
espiral que vén dendes do
fondo do tempo para abrirse
en claridade e futuro.
Ti eres
a pedra=mestra para
re-EDIFICAR a nosa casa.
Puideron segarche a vida,
¡ouh, Moncho, meu irmao!,
a – se – si – nar – te.
O que eles non puideron,
nin poderán endexamais,
é arrincar/esmagar a
semente que deixache
esparexida no corazón
do pobo,
na vixiante
concencia colectiva
e que
xa está a agromar en
patria-ceibe/socialista.
Esta é, ¡ouh, camarada,
amigo e irmao
i
nes
quen
cí
bel!
a túa vin-gan-za,
a nosa
vinganza i-ne-xo-rá-bel.
MANUEL MARÍA (Do libro «Poemas para construír unha Patria», 1977)
