El poder dels analfabets en la Dictocracia capitalista

Traduït al català per Resistència Antifeixista.
Original:http://www.kaosenlared.net/noticia/poder-analfabetos-dictocracia-capitalista

El 1988 hi havia a Espanya-segons la Comissió Europea-deu milions de analfabets funcionals. En les dictocràcies capitalistes són ells els que decideixen el sentit del vot a les pitjors opcions.

De tots és conegut que la democràcia sota el capitalisme no és més que una dictadura amb un altre nom, però fins a les dictadures necessiten suport popular tot i tenir al poble sota el control dels banquers, els rics, els empresaris i els bisbes, - inclòs el de Roma-, amos "a comandita" dels tresors de la Terra, les armes de destrucció massiva amb els seus generals i soldadets, els mitjans de comunicació, els sistemes educatius, la ciència mercenària i moltes coses més. I si el Parlament existeix formalment és per coordinar els interessos de tots ells i evitar que els pobles assumeixin el poder que ja tenen els altres. I per tal de assegurar, cada poble és sotmès a un rentat de cervell col.lectiu sobre allò al que ha de prestar atenció i allò que ha de obviar o rebutjar, entre el que hi ha una rica formació com a ciutadans cultes i crítics que mai se'ls concedeix.

El mateix passa amb les manifestes mancances d'una moral col.lectiva que pretén ser usurpada i monopolitzada pel nacionalcatolicisme que ve empenyent des de Roma i des dels parapets de l'OPUS, que sembla haver-se fet invisible però és tan present com els dimonis en què es inspiren tots.

Conseqüència de tot això és una gran pobresa cultural general i una profunda apatia moral i social. Una apatia de la qual es treu als ciutadans quan "toca votar". I a què ciutadans? als més desinformats, als més conservadors, als més il.lusos i als analfabets en temes socials i culturals que vénen a ser mayoría.Y per descomptat, els analfabets funcionals.

L'any 1988 es va dir al govern espanyol des de Brussel que a Espanya existien-quedin amb la dada-ni més ni menys que 10 milions d'analfabets funcionals. Aquests són les principals preses de la propaganda d'uns i d'altres, que acabaran donant els seus vots al partit que millor els enganyi, ja que ¿Què seria de tot aquest muntatge del capitalisme sense còmplices en el si de els pobles? Guanyi qui guanyi, estem sotmesos a la dictadura que aquestes

majories converteixen en legals amb el seu vot, i ja que la democràcia capitalista és una barreja de dictadura i democràcia podríem anomenar Dictocracia i no estaríem lluny d'encertar amb el nom. Per això el proposo.

Com la complicitat del conjunt dels més desinformats els és molt valuosa, els governs dediquen molt temps a l'auto propaganda directament o indirecta a través de la Falsimedia mundial, per a ser populars i guanyar vots perquè segueixi el circ. Una cosa molt perjudicial per als pobles, ja que la propaganda sempre oculta la veritat i serveix per mantenir les seves diferents tipus d'analfabetisme i la facilitat per a la manipulació col.lectiva. Així que cada govern es preocupa intensament en tenir els seus governats allunyats de la realitat tant com de la veritat, i per això amaguen les dades que siguin necessaris, i si cal fins neguen el que tot el món té davant del seu nas.

A Espanya, on el nivell d'atur frega el insuportable per a qualsevol país, els polítics en el poder no paren de dir per tot arreu que ja estem començant a sortir de la crisi, que la producció industrial puja poc a poc i que els bancs van guanyar milers de milions i fins compren altres bancs estrangers. Vergonya hauria de donar-los enarborar aquestes mentides si tal sentiment fos possible per a ells, ja que les xifres s'han tornat subversives. Un de tres obrers en atur, com a les Canàries, més d'un milió que van esgotar la miserable ajuda per desocupació i el 40% de joves que no troben feina, als que es van sumant els que entren en edat de treballar, són xifres per posar vermell ministros. Cáritas -que ja donava la dada de 8 milions de pobres que vénen arrossegant des de 1988 (diari La Veritat de Múrcia de 1988.02.10), no para de dir-nos que han vist augmentar d'una manera extraordinària la demanda de menjar: són els nous pobres, els pobres de l'atur. Alguns es col loquen al mig de les vies públiques amb un cartell que ho explica: "Tinc família i estic a l'atur. Puc treballar a qualsevol cosa Poden ajudar? "I no són drogoaddictes, sinó treballadors.

Els treballadors llançats a la mendicitat són una vergonya de tals dimensions que resultaria increïble la passivitat de la resta davant aquest veritable crim social si no sabéssim les causes. Passivitat que només pot explicar-se per la ignorància col.lectiva sobre la realitat en què es viu més enllà del propi melic i per totes les formes d'anestèsia

psicològica que el sistema injecta a diari a través de cinemes, premsa i televisions.

S'ha fet públic per diversos mitjans que cada dia són desallotjades de les seves cases pels agents judicials 500 famílies que no poden pagar el seu hipoteca a aquests mateixos bancs que han estat engreixats amb diners públics- inclòs el dels desallotjats-i compten en els telenotícies els milers de milions que han guanyat en els últims sis mesos. En aquest mateix període han estat expulsats de les seves llars 9.000 famílies amb els seus vells, els seus nens i el carnet d'atur.

I si el 1988 hi havia tres milions d'aturats ara hi ha prop de cinc. Aquesta dada per si només tira per terra qualsevol esperança sobre el capitalisme com a garant del progrés econòmic i sobre els polítics; ja es diguin com es diguin tots són capatassos dels mateixos amos.

Ara, els polítics com artífex del terrorisme social i laboral comencen a ser considerats en les enquestes un problema més important que el terrorisme de sempre, però quan perden massa credibilitat inicien aviat les seves campanyes electorals, mengen el coco al personal i pugen els altres que esperaven l'ocasió fins que els torna a passar el mateix, que tal és la dinàmica política.

Mentrestant, els problemes socials continuen sense resoldre's i els rics canten victòria més fort que mai perquè s'han desacreditat per la seva pràctica les ideologies i els sindicats que semblaven poder emparar als treballadors de la voracitat capitalista. Desaparegudes aquestes resistències, la pressió dels rics cap als pobres arriba quotes mai vistes des deel segle passat fins ara. Així que es parla de retardar l'edat de jubilació fins als 67 (la més alta d'Europa és a Espanya), s'ha aparcada com una bomba de rellotgeria l'ampliació salvatge de la jornada laboral, s'acomiada a tort hi ha dret, es tanquen negocis a un ritme diari insostenible per falta de crèdits i la baixada del consum, segueixen els contractes escombraries, i per posar una guinda a aquest negre pastís, el govern proposa als immigrants plans de tornada als seus països d'origen per treure's de sobre per quatre duros i sense dret a tornar fins a nova ordre.

Com assimilar tants canvis en tan poc temps? Com veure impassibles tanta injustícia acumulada en tan pocs mesos? I això que hi ha temes sense tocar, com la corrupció, la vergonyosa aplicació de la memòria històrica, el "cas Garzón ", la guerra afganesa, els exorbitants despeses militars, els 6.000 milions regalats l'Església, la dretanització del poder judicial i un llarg etc. del que donen bona compte els nombrosos treballs que apareixen en kaos, Públic, Le Monde Diplomatique o Attak. Aquestes calamitats públiques només són possibles en països on hi hagi un alt nivell d'analfabetisme polític-social i cultural, on l'Església camp a gust i on els polítics siguin mediocres.

Del dit resulta que Espanya és un país perfecte per a una dictocracia capitalista amb el vot analfabet.

A quina hora van posar el despertador?