Segons ell mateix la seva militància sindical es va iniciar el 1906, començant a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers (1916-1920) i director de les publicacions “La Colmena Obrera” (òrgan dels sindicats de Badalona) i “El Vidre” (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel•lectual el portaria més endavant a ser director del diari “Solidaritat Obrera” (1930) i del també diari “Catalunya” (1937).
Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, va començar a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després de l'anomenat Congrés de Sants (1918) de la regional catalana d'aquesta organització en la qual, gràcies a la seva capacitat de treball, dots de organitzador i gran prestigi , va ocupar els més alts càrrecs.
En el Congrés de “La Comèdia” (1919) va defensar les federacions d'indústria que van ser rebutjades en aquella ocasió.
Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal contra el moviment obrer. Només el 1920 va patir dos atemptats i va ser detingut i empresonat a Sòria i Vitòria.
El 1922 va ser elegit secretari general de la CNT, celebrant durant la seva gestió la Conferència de Saragossa, en la qual es va aprovar la sortida de l'organització de la “Internacional Sindical Roja” i la seva afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Pestaña i Viadiu l'anomenada «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l'organització.
Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va ser il•legalitzada, clausurades les seves seus i suspeses les seves publicacions. Molts dels seus militants van ser detinguts (com Peiró que va ser empresonat el 1925, 1927 i 1928). Aquest últim any va ser novament elegit Secretari General de la CNT.
Va criticar a la UGT per la seva defensa de jurats mixtes durant aquella dictadura i també a Pestaña, amb el qual no obstant això coincidia en altres aspectes. També va criticar el sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai va militar en ella, defensant al contrari una organització de masses i més sindicalista, i oposant-se als grups d'acció hi ha les minories de militants dirigents. El 1930 va signar el manifest de «Intel•ligència Republicana» per la qual cosa va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT de 1931 a Madrid va aconseguir un suport massiu davant les tesis faistes. En aquest mateix congrés va recolzar la ponència sobre la «Posició de la CNT davant les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència va ser aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que veien en ella un suport a la maquinària política burgesa.
També el 1931 va signar juntament amb altres 29 destacats cenetistes, entre els quals hi havia Àngel Pestaña, el «Manifest Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es criticava tant al govern republicà com als sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests últims va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als quals posteriorment es van anar afegint altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d'oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar la ruptura definitiva. La reunificació es va produir el 1936.
Després de la revolta dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del comitè antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT a la Generalitat de Catalunya i al Govern de la República i va plantejar una República Social Federal com a forma d'estat quan s'acabés la guerra.
Al costat de García Oliver, Federica Montseny i Juan López va ser un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret d'incautacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un bàndol de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes van ser retallats o diluïts per Negrín.
A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró ia la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern ia publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM.
El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on es va dirigir a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París a fi de representar la CNT en la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), consistint la seva missió en treure als refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar el seu trasllat a Mèxic.
Després de la invasió nazi va intentar fugir, però va ser detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país per tal de sostreure a l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i d'allà a Mèxic. Però va ser detingut novament per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya).
El gener de 1941 el ministeri d'Afers Exteriors franquista va sol.licitar la seva extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer d'aquest mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals (s'unia així als casos de Lluís Companys, president de la Generalitat, Julián Zugazagoitia, socialista bilbaí, o Francisco Cruz Salido, responsable de l'oficina de premsa de la JARE).
Se li va traslladar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, on va ser interrogat i torturat. Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se li va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va comptar amb nombrosos testimonis a favor emesos per institucions i persones del nou règim. Tanmateix, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. Els acostaments dels destacats falangistes Gutierre de Santamarina i Juan Gil Genís.
El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, el juny li va ser nomenat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol va ser pronunciada la sentència de mort. Tres dies més tard seria afusellat amb sis cenetistes en el camp de tir de Paterna.
És coneguda la seva forma d'afrontar la sentència de mort amb la frase que va compartir amb el seu advocat: "Amb la meva mort, em guanyo a mi mateix".
Material i enllaços de Joan Peiro
- Enllaç a la pàgina Homenatge de Joan Peiro
- Joan Peiró - Problemes del sindicalisme y del anarquisme (pdf)
- Joan Peiro a Badalona - Inicis d'un sindicalista llibertari (pdf)
