Traduït al català per Resistència Antifeixista.
Gerardo Pisarello i Daniel Raventós - Sin Permiso
La manifestació del 10 de juliol a Barcelona amb el lema -Som una nació, nosaltres decidim- convocada a reacció a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, va tenir una participació ciutadana que desbordar fins i tot les previsions més optimistes. Més enllà del conegut ball de xifres, fins i tot la premsa més conservadora i centralista s'ha vist obligada a assumir la valoració general: una manifestació immensa, una de les principals des de la fi del franquisme i la més important en la història del catalanisme (1).
El camí recorregut fins arribar a aquesta manifestació del 10 de juliol convocada per Òmnium Cultural i ha la qual es van adherir més de 500 entitats entre les quals cal comptar els partits que formen el 88% del parlament català (els únics partits parlamentaris que no van donar suport la manifestació van ser el Partit Popular, que només té 14 diputats, i Ciutadans que té 3) i els principals sindicats de classe de Catalunya (CCOO, UGT) al costat d'altres com USOC i Intersindical, així com el sindicat camperol Unió de Pagesos, pot ser resumit en les següents importants etapes.
El 2003, i en un context de fortes agressions centralistes per part del govern del PP de José María Aznar, el Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Els Verds-EUiA es van comprometre a conformar un govern "d'esquerres i catalanista ". Un dels objectius d'aquest govern era impulsar una reforma de l'Estatut que permetés, en el marc d'una lectura "oberta" de la Constitució espanyola, aprofundir en l'autogovern i en el reconeixement de la identitat singular de Catalunya (2).
L'any 2005, i sent president de la Generalitat Pasqual Maragall, es va realitzar un primer esborrany de la reforma de l'Estatut. El llavors nou president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, es va comprometre llavors a donar suport l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Pocs mesos després, l'Estatut va ser aprovat al Parlament català per una àmplia majoria que va incloure a la formació nacionalista conservadora Convergència i Unió. El 5 d'octubre del mateix any, l'Estatut va entrar al Congrés espanyol. Com ja havia passat amb l'Estatut de Núria de 1932, durant la República espanyola, va ser sensiblement retallat amb el supòsit propòsit de "ajustar" a la Constitució (3). El 30 de març de 2006 el Estatut reformat ("cepillado", en paraules del diputat actual del PSOE i vicepresident dels governs presidits per Felipe González, Alfonso Guerra) va ser aprovat per les Corts. El 18 de juny d'aquell any la població catalana va ser convocada a un referèndum per votar sobre el text final. Malgrat el creixent desencís respecte de les retallades i de la manipulació partidista del text, la majoria va ratificar el nou contingut.
Immediatament després, el 31 de juliol, el PP va presentar un recurs d'inconstitucionalitat contra 114 articles i 12 disposicions de l'Estatut, argumentant que es tractava d'una "reforma constitucional encoberta" i d'una "constitució paral.lela". Tot i que el text havia estat aprovat per dos parlaments, el català i l'espanyol, i per un referèndum popular, només un magistrat dels dotze que integren el TC, Eugeni Gay Montalvo, es va pronunciar contra l'admissió a tràmit del recurs. Un cop admès, el PP va recusar de manera jurídicament discutible a un dels magistrats del TC, la qual cosa va propiciar un escenari de bloqueig i d'instrumentalització partidista del text. Amb diversos magistrats amb els seus mandats ja caducats i sense que es produís renovació alguna, van començar a filtrar a la premsa diferents projectes de sentència en què l'Estatut resultava retallat en aspectes substancials vinculats a l'autogovern i al reconeixement nacional de Catalunya.
Finalment, després de quatre anys d'incidents múltiples i en un context de crisi econòmica rampant, l'anomenat sector "progressista" del TC, encapçalat per la presidenta María Emilia Casas, aconseguia convèncer el magistrat Manuel Aragó ja algun magistrat del sector "conservador" per assolir una decisió comú, a canvi de marcar una sèrie de línies vermelles al to federalitzant i pluralista de l'Estatut.
El 28 de juny de 2010 el TC va donar a conèixer la decisió de la seva sentència. En ell, es declaren inconstitucionals, totalment o parcialment, 14 articles del text aprovat per les Corts i ratificat en referèndum. Bona part d'aquestes nul.litats apareixen vinculades a qüestions que resultarien perfectament assumibles en un règim amb genuïna vocació federalista, com l'eventual desconcentració del poder judicial, la consolidació d'un Consell de Garanties Estatutàries capaç d'emetre decisions vinculants, la limitació a la legislació bàsica invasiva per part de l'Estat central o l'establiment d'un sistema de finançament solidari però alhora, transparent i equitatiu. Altres suposen una autèntica trava a exigències identitàries fa temps consagrades legislativament, com la superació del menyscapte històric patit per l'idioma català i la seva consolidació com a llengua pròpia.
Encara que la decisió del TC suposa un rebuig de la majoria de reclams d'inconstitucionalitat plantejats pel PP, no és d'estranyar que la seva publicitat hagi caldejat encara més els ànims entre la població catalana (4). I és que al costat dels 14 articles o preceptes declarats inconstitucionals, el vot majoritari del TC entén que hi ha 27 preceptes més que només podran ser considerats constitucionals en la mesura que s'ajustin a la interpretació, gairebé sempre restrictiva, que d'ells realitza el propi TC. Així passa, per exemple, amb les obligacions en matèria d'inversions que l'Estat adquireix respecte de Catalunya, relegades a una mera suggeriment al legislador. O amb els drets i deures lingüístics. O amb el reconeixement, en fi, de Catalunya com a nació, un reconeixement democràtic al qual insistentment s'insisteix en privar de virtualitat jurídica i de subordinar a la "indissoluble unitat" de la "Nació espanyola" (esmentada amb majúscules pel mateix TC en reiterades i innecessàries ocasions) (5).
Certament, el vot majoritari no reflecteix les posicions granespañolistas més recalcitrants. De fet, els magistrats més conservadors, en sintonia amb alguns dirigents del PP, han dedicat vots particulars a deixar clar que l'Estatut "col.lapsa l'Estat"; que intenta "imposar una llengua" des de "la radicalitat" i que conceptes aprovats pel Parlament català i per les Corts com els de "nació" catalana o "drets històrics" directament d'haver desaparegut del text.
Dit això, és impossible no veure en la sentència majoritària un reflex del sentit comú mitjà dominant al PSOE i PP en matèria territorial. Aquest sentit comú, a més de trenta anys de mort Franco, continua ancorat en la defensa obsessiva de la indissoluble unitat "espanyola", sent extraordinàriament hostil a qualsevol lectura federalitzant i pluralista de la Constitució espanyola.
Tot i que caldrà dilucidar quines institucions o polítiques es veuen afectades per les decisions del TC i quines poden seguir negociant amb l'Estat central, el sentiment d'un progressiu esgotament de la via constitucional com a via de garantia de l'autogovern és cada vegada més extens. Els partits situats més a l'esquerra en l'arc parlamentari català -Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya Verds- ho han reconegut explícitament. I tot i que encara no ha estat acceptat per altres com Convergència i Unió o el Partit dels Socialistes de Catalunya, serà un factor d'indubtable tensió, quan no de desestabilització política al llarg dels propers anys.
Des d'una perspectiva d'esquerres, és evident que el poble de Catalunya, com qualsevol altre, està travessat per diversos interessos polítics i culturals, així com per diferents conflictes de classe. Per a les classes treballadores i per als sectors populars catalans, molts d'aquests interessos són comuns als de les classes treballadores de la resta de l'Estat i d'Europa. De fet, a jutjar per la nombrosa presència de sindicalistes i organitzacions d'esquerres als carrers de Barcelona, és molt probable que molts dels que van marxar junts el 10 de juliol vegin enfrontats els seus interessos en la vaga general del pròxim 29 de setembre (6).
El cert, però, és que la grollera manipulació de l'Estatut per part dels dos grans partits espanyols i, a resultes d'això, del propi TC, ha estat suficient per a ajuntar, en una manifestació sense precedents, a federalistes, independentistes, autonomistes i, en general, a moltes persones unides pel reclam de respecte a una aspiració nacional democràtica i pacíficament expressada. Quan l'única via admissible per canalitzar aquesta aspiració democràtica és la reforma d'una Constitució pensada per ser irreformable, no hauria de sorprendre que les posicions independentistes creixin, fins i tot entre els qui no es considerarien nacionalistes. Durant els segles XVII, XIX i XX, sentiments i raons similars als expressats aquest 10 de juliol a Barcelona van inspirar als que, una i altra vegada, van defensar l'horitzó d'una república catalana. A menys que la tan esmentada "segona transició" sigui un fet efectiu-la qual cosa, com a mínim, exigiria el concurs fratern de les esquerres i de la gent democràtiques fora i dins de Catalunya-res fa pensar que aquests sentiments i aquestes raons vagin a remetre.
Notes:
(1) A més de la manifestació celebrada a Barcelona, altres similars van tenir lloc a Donosti, Berlín, Buenos Aires, Londres, Irlanda, o Nova York. Els organitzadors de l'acte han calculat l'assistència en un milió i mig de persones (Catalunya té uns set milions d'habitants). La policia municipal ha rebaixat aquesta xifra a un milió. La premsa moderada i conservadora-des de la Vanguardia a ABC-han donat per bona aquesta quantitat. Una excepció cridanera és la del diari El País. Tot i reconèixer la importància de la manifestació, recull les dades de l'Agència EFE i d'una empresa de mesurament anomenada Lynce, segons la qual els assistents no haurien passat de 56.000. Segons els seus propis directius, un dels objectius de Lynce és provar que "a Espanya no hi ha hagut manifestacions milionàries". Més enllà de la fiabilitat dels seus instruments de mesura, el que crida l'atenció és que és una de les primeres ocasions en què el Grup Prisa apel a les dades d'aquesta empresa per mesurar l'abast d'una manifestació. Fins i tot en 2009, quan el Partit Popular va convocar una manifestació anti-avortista a Madrid, i Lynce va dir que havien assistit 55.000 persones, El País va optar per dir que el total d'assistents havia rondat els 265.000.
(2) La defensa del propi autogovern no era una qüestió menor. Només cal recordar que durant l'última legislatura del govern Aznar les Corts espanyoles ni tan sols van admetre a tràmit el projecte de reforma de l'Estatut basc (l'anomenat Pla Ibarretxe) alhora que es va modificar el codi penal per tipificar com a delicte la convocatòria de referèndums.
(3) L'Estatut de Núria va ser plebiscitat davant la ciutadania catalana el 1931. Amb un 75% de participació, va obtenir una aprovació del 99% dels votants. Una de les reaccions a la proposta va ser el fallit cop d'Estat del general Sanjurjo. Aplacat el cop, l'Estatut, tot i la seva aclaparadora legitimitat d'origen, va ser retallat i aprovat a les Corts. Per evitar que aquest efecte es repetís, la Constitució espanyola va preveure que el referèndum aprovatori es realitzi una vegada que el text passi per les Corts i no abans, de manera que s'aconseguia limitar la seva legitimitat d'origen i es forçava a la població de la Comunitat autònoma a assumir la lògica del "mal menor".
(4) No pot estranyar que fins a un diari tan moderat com La Vanguardia titular en grans lletres de portada el mateix 10 de juliol: "Provocació".
(5) Alguns importants constitucionalistes andalusos, com Javier Pérez Royo o Francesc Balaguer, també han qüestionat l'innecessari afany restrictiu d'algunes de les interpretacions del TC. Això no és casual, si es té en compte que moltes d'elles poden afectar altres Estatuts d'Autonomia, començant per l'andalús.
(6) Aquestes contradiccions podrien estendre a altres àmbits. Moltes de les associacions veïnals i moviments socials que es van manifestar contra les retallades a l'autogovern, vincular les seves reivindicacions a una crítica sense embuts de la dirigent política que ha permès, també a Catalunya, la irrupció de sonats casos de corrupció com els derivats de l'anomenat cas Millet.
Gerardo Pisarello i Daniel Raventós són membres del Comitè de Redacció de SINPERMISO
Immediatament després, el 31 de juliol, el PP va presentar un recurs d'inconstitucionalitat contra 114 articles i 12 disposicions de l'Estatut, argumentant que es tractava d'una "reforma constitucional encoberta" i d'una "constitució paral.lela". Tot i que el text havia estat aprovat per dos parlaments, el català i l'espanyol, i per un referèndum popular, només un magistrat dels dotze que integren el TC, Eugeni Gay Montalvo, es va pronunciar contra l'admissió a tràmit del recurs. Un cop admès, el PP va recusar de manera jurídicament discutible a un dels magistrats del TC, la qual cosa va propiciar un escenari de bloqueig i d'instrumentalització partidista del text. Amb diversos magistrats amb els seus mandats ja caducats i sense que es produís renovació alguna, van començar a filtrar a la premsa diferents projectes de sentència en què l'Estatut resultava retallat en aspectes substancials vinculats a l'autogovern i al reconeixement nacional de Catalunya.
Finalment, després de quatre anys d'incidents múltiples i en un context de crisi econòmica rampant, l'anomenat sector "progressista" del TC, encapçalat per la presidenta María Emilia Casas, aconseguia convèncer el magistrat Manuel Aragó ja algun magistrat del sector "conservador" per assolir una decisió comú, a canvi de marcar una sèrie de línies vermelles al to federalitzant i pluralista de l'Estatut.
El 28 de juny de 2010 el TC va donar a conèixer la decisió de la seva sentència. En ell, es declaren inconstitucionals, totalment o parcialment, 14 articles del text aprovat per les Corts i ratificat en referèndum. Bona part d'aquestes nul.litats apareixen vinculades a qüestions que resultarien perfectament assumibles en un règim amb genuïna vocació federalista, com l'eventual desconcentració del poder judicial, la consolidació d'un Consell de Garanties Estatutàries capaç d'emetre decisions vinculants, la limitació a la legislació bàsica invasiva per part de l'Estat central o l'establiment d'un sistema de finançament solidari però alhora, transparent i equitatiu. Altres suposen una autèntica trava a exigències identitàries fa temps consagrades legislativament, com la superació del menyscapte històric patit per l'idioma català i la seva consolidació com a llengua pròpia.
Encara que la decisió del TC suposa un rebuig de la majoria de reclams d'inconstitucionalitat plantejats pel PP, no és d'estranyar que la seva publicitat hagi caldejat encara més els ànims entre la població catalana (4). I és que al costat dels 14 articles o preceptes declarats inconstitucionals, el vot majoritari del TC entén que hi ha 27 preceptes més que només podran ser considerats constitucionals en la mesura que s'ajustin a la interpretació, gairebé sempre restrictiva, que d'ells realitza el propi TC. Així passa, per exemple, amb les obligacions en matèria d'inversions que l'Estat adquireix respecte de Catalunya, relegades a una mera suggeriment al legislador. O amb els drets i deures lingüístics. O amb el reconeixement, en fi, de Catalunya com a nació, un reconeixement democràtic al qual insistentment s'insisteix en privar de virtualitat jurídica i de subordinar a la "indissoluble unitat" de la "Nació espanyola" (esmentada amb majúscules pel mateix TC en reiterades i innecessàries ocasions) (5).
Certament, el vot majoritari no reflecteix les posicions granespañolistas més recalcitrants. De fet, els magistrats més conservadors, en sintonia amb alguns dirigents del PP, han dedicat vots particulars a deixar clar que l'Estatut "col.lapsa l'Estat"; que intenta "imposar una llengua" des de "la radicalitat" i que conceptes aprovats pel Parlament català i per les Corts com els de "nació" catalana o "drets històrics" directament d'haver desaparegut del text.
Dit això, és impossible no veure en la sentència majoritària un reflex del sentit comú mitjà dominant al PSOE i PP en matèria territorial. Aquest sentit comú, a més de trenta anys de mort Franco, continua ancorat en la defensa obsessiva de la indissoluble unitat "espanyola", sent extraordinàriament hostil a qualsevol lectura federalitzant i pluralista de la Constitució espanyola.
Tot i que caldrà dilucidar quines institucions o polítiques es veuen afectades per les decisions del TC i quines poden seguir negociant amb l'Estat central, el sentiment d'un progressiu esgotament de la via constitucional com a via de garantia de l'autogovern és cada vegada més extens. Els partits situats més a l'esquerra en l'arc parlamentari català -Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya Verds- ho han reconegut explícitament. I tot i que encara no ha estat acceptat per altres com Convergència i Unió o el Partit dels Socialistes de Catalunya, serà un factor d'indubtable tensió, quan no de desestabilització política al llarg dels propers anys.
Des d'una perspectiva d'esquerres, és evident que el poble de Catalunya, com qualsevol altre, està travessat per diversos interessos polítics i culturals, així com per diferents conflictes de classe. Per a les classes treballadores i per als sectors populars catalans, molts d'aquests interessos són comuns als de les classes treballadores de la resta de l'Estat i d'Europa. De fet, a jutjar per la nombrosa presència de sindicalistes i organitzacions d'esquerres als carrers de Barcelona, és molt probable que molts dels que van marxar junts el 10 de juliol vegin enfrontats els seus interessos en la vaga general del pròxim 29 de setembre (6).
El cert, però, és que la grollera manipulació de l'Estatut per part dels dos grans partits espanyols i, a resultes d'això, del propi TC, ha estat suficient per a ajuntar, en una manifestació sense precedents, a federalistes, independentistes, autonomistes i, en general, a moltes persones unides pel reclam de respecte a una aspiració nacional democràtica i pacíficament expressada. Quan l'única via admissible per canalitzar aquesta aspiració democràtica és la reforma d'una Constitució pensada per ser irreformable, no hauria de sorprendre que les posicions independentistes creixin, fins i tot entre els qui no es considerarien nacionalistes. Durant els segles XVII, XIX i XX, sentiments i raons similars als expressats aquest 10 de juliol a Barcelona van inspirar als que, una i altra vegada, van defensar l'horitzó d'una república catalana. A menys que la tan esmentada "segona transició" sigui un fet efectiu-la qual cosa, com a mínim, exigiria el concurs fratern de les esquerres i de la gent democràtiques fora i dins de Catalunya-res fa pensar que aquests sentiments i aquestes raons vagin a remetre.
Notes:
(1) A més de la manifestació celebrada a Barcelona, altres similars van tenir lloc a Donosti, Berlín, Buenos Aires, Londres, Irlanda, o Nova York. Els organitzadors de l'acte han calculat l'assistència en un milió i mig de persones (Catalunya té uns set milions d'habitants). La policia municipal ha rebaixat aquesta xifra a un milió. La premsa moderada i conservadora-des de la Vanguardia a ABC-han donat per bona aquesta quantitat. Una excepció cridanera és la del diari El País. Tot i reconèixer la importància de la manifestació, recull les dades de l'Agència EFE i d'una empresa de mesurament anomenada Lynce, segons la qual els assistents no haurien passat de 56.000. Segons els seus propis directius, un dels objectius de Lynce és provar que "a Espanya no hi ha hagut manifestacions milionàries". Més enllà de la fiabilitat dels seus instruments de mesura, el que crida l'atenció és que és una de les primeres ocasions en què el Grup Prisa apel a les dades d'aquesta empresa per mesurar l'abast d'una manifestació. Fins i tot en 2009, quan el Partit Popular va convocar una manifestació anti-avortista a Madrid, i Lynce va dir que havien assistit 55.000 persones, El País va optar per dir que el total d'assistents havia rondat els 265.000.
(2) La defensa del propi autogovern no era una qüestió menor. Només cal recordar que durant l'última legislatura del govern Aznar les Corts espanyoles ni tan sols van admetre a tràmit el projecte de reforma de l'Estatut basc (l'anomenat Pla Ibarretxe) alhora que es va modificar el codi penal per tipificar com a delicte la convocatòria de referèndums.
(3) L'Estatut de Núria va ser plebiscitat davant la ciutadania catalana el 1931. Amb un 75% de participació, va obtenir una aprovació del 99% dels votants. Una de les reaccions a la proposta va ser el fallit cop d'Estat del general Sanjurjo. Aplacat el cop, l'Estatut, tot i la seva aclaparadora legitimitat d'origen, va ser retallat i aprovat a les Corts. Per evitar que aquest efecte es repetís, la Constitució espanyola va preveure que el referèndum aprovatori es realitzi una vegada que el text passi per les Corts i no abans, de manera que s'aconseguia limitar la seva legitimitat d'origen i es forçava a la població de la Comunitat autònoma a assumir la lògica del "mal menor".
(4) No pot estranyar que fins a un diari tan moderat com La Vanguardia titular en grans lletres de portada el mateix 10 de juliol: "Provocació".
(5) Alguns importants constitucionalistes andalusos, com Javier Pérez Royo o Francesc Balaguer, també han qüestionat l'innecessari afany restrictiu d'algunes de les interpretacions del TC. Això no és casual, si es té en compte que moltes d'elles poden afectar altres Estatuts d'Autonomia, començant per l'andalús.
(6) Aquestes contradiccions podrien estendre a altres àmbits. Moltes de les associacions veïnals i moviments socials que es van manifestar contra les retallades a l'autogovern, vincular les seves reivindicacions a una crítica sense embuts de la dirigent política que ha permès, també a Catalunya, la irrupció de sonats casos de corrupció com els derivats de l'anomenat cas Millet.
Gerardo Pisarello i Daniel Raventós són membres del Comitè de Redacció de SINPERMISO
