Ningú va pagar pel triple crim. La propaganda del règim es va encarregar de tergiversar els fets...
Amina Nasser (Premsa) 2010.07.23
Antonio Huertas Remigio va morir d'un tret a la templa. El van matar en el matí del 21 de juliol de 1970, quan participava en una manifestació pacífica durant la vaga de la construcció de Granada. Era dimarts i s'escrivia un altre sinistre episodi del terror policial que imposava la dictadura franquista. La policia obrí foc contra els 2.000 vaguistes que participaven en la protesta. Morir tres obrers. Antonio Huertas era un d'ells. Tenia 21 anys. Demanava un sou base de 240 pessetes diàries, una jornada laboral de vuit hores i l'abolició del treball a preu fet i de les hores extres. A la protesta laboral li van prendre la vida, com a Manuel Sánchez Mesa, com a Cristòfor Ibáñez Encina.
Ningú va pagar pel triple crim. La propaganda del règim es va encarregar de tergiversar els fets. Va culpar els vaguistes dels successos i, en un simulacre de recerca, va concloure que "els agents de l'autoritat corrien greu perill i es van veure obligats a disparar". Aquesta setmana CCOO i UGT han rendit homenatge als tres obrers assassinats, però 40 anys després d'aquella jornada sagnant, el crim segueix impune.
El recordava Rosa Huertas, germana d'Antonio. "Mai es va fer justícia diu. Ens anem a morir sense saber qui ho va fer". Rosa tenia 16 anys el dia que van matar al seu germà. Antoni, que treballava en una obra a Huelva, havia vingut a Granada per donar suport a la vaga. "El van matar a les 11 del matí, però nosaltres ho vam saber al dia següent", relata Rosa. "El busquem per tot arreu en veure que no tornava a casa i, després de molt buscar, el meu pare va trobar el seu cadàver al cementiri de Sant Josep". Rosa Remigio, la mare d'Antonio Huertas, vesteix de rigorós dol des d'aquell dia en que ni tan sols va poder enterrar el seu fill en Maracena, la seva localitat natal. "No ens van deixar enterrar a Maracena. El poble estava pres per la Guàrdia Civil per impedir que es inhumar allà els seus restes", destaca la germana d'Antonio. "Encara sento odi", confessa.
Encarnación Sánchez Taula tenia 19 anys quan van matar el seu germà Miquel, un altre dels obrers morts durant la manifestació. Tenia 27 anys. "Van venir a casa per dir-nos que estava ferit a l'Hospital Clínic, però havia mort", relata Encarnación. "No vam saber com ho van matar", afegeix.
La causa per les tres morts va ser vista i sobreseguda pel Jutjat Militar Permanent de Granada el març de 1971. "No hi argumentar si va poder emprar algun mitjà menys violent per a imposar el respecte a la llei" És el que indica l'acte exculpatori, dictat llavors, en el qual s'eximeix de responsabilitat penal als agents.
"Va ser el governador"
Rosa Huertas no té cap dubte de qui va donar l'ordre de disparar: "Va ser el governador civil". D'això es va parlar en el seu moment en fulls informatius distribuïdes pels moviments cristians de base, que pretenien contrarestar la informació difosa pel règim. També es va parlar en algunes parròquies, i en la catedral de Granada, on es van refugiar els obrers. Avui, un monument recorda als tres obrers que van morir per reclamar millores laborals i el conveni de la construcció de Granada està entre els millors d'Espanya.
NI oblit NI perdó, volem JUSTÍCIA.
