Les últimes dones condemnades a mort per la dictadura franquista. Recordem el 8 de març a Concha Tristany i Maria Jesús Dasca. Elles, militants del FRAP, van ser arbitràriament jutjades per un tribunal militar, i condemnades a mort el 18 de setembre de 1975.

Tomàs Pellicer

Mª Jesús Dasca Penelas era natural de Almenara, un municipi de la província de Castelló a la vora del Mediterrani, a prop del Port de Sagunt on s'ubicaven els Alts Forns, gran centre fabril de tradicions de lluita obrera. Ella era militant de la Unió Popular del Camp (UPC), organització de jornalers i jornaleres que formaven part del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP). L'octubre de l'any 1972 l'organització de Los Valles, la comarca de l'entorn saguntí, verger de tarongerars, incendiar un magatzem propietat d'un cacic falangista. Van ser detinguts i processats pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) nou joves jornalers. Xussar, així l'anomenaven els seus amics, va escapar a la caiguda i va fugir a Madrid. Tenia 17 anys.

A Madrid, Xussar continuar militant en les organitzacions del FRAP de manera clandestina, ocultant el seu nom i va escapar novament a les massives detencions que com represàlia a la manifestació del 1r de maig del 1973 van desencadenar les forces repressives contra el FRAP. Detinguda a primers de setembre de 1975, Xussar va ser inclosa en la causa 1/75 i jutjada en consell de guerra sumaríssim. En el despropòsit d'acusacions, conspiracions i trames absurdes que va teixir el fiscal militar -veure el ABC del 1975.09.19, pàgina 21- a ella la van acusar de ser responsable "del Partit Comunista d'Espanya" i d'haver mantingut una entrevista amb Concha Tristany, per veure qui donava "l'ordre" d'atemptar contra un tinent de la guàrdia civil. No va tenir una altra acusació, ni tan sols la de donar "l'ordre". Va ser condemnada a mort. Tenia 20 anys.

Concepció Tristany López era gaditana, infermera de professió. Hi havia format part del grup sanitari que va atendre els manifestants ferits en els enfrontaments del 1r de Maig del 73. No va ser detinguda a les caigudes d'aquest mes i va continuar la seva militància fins a la seva detenció el setembre de 1975. Era llavors responsable d'agitació i propaganda de la zona nord de Madrid. El tribunal militar la va acusar d'haver mantingut "reunions" amb Sánchez-Bravo -afusellat el 27- per tractar "l'atemptat" a un tinent de la guàrdia civil -veure el ABC del 1975.09.19, pàgines 21 i 22-. No va tenir una altra acusació. Va ser condemnada a mort. Tenia 21 anys.

Elles, Xussar i Concha, no van ser afusellades. Van esperar una setmana interminable com rees de mort fins que, el consell de ministres del dictador va estimar que estaven embarassades i commutar la pena de mort per la de cadena perpètua. Van ser amnistiats el 1977.

I seguir amb les seves vides. Xussar va ser periodista i Concha continuar sent infermera.

Avui, un dels vocals del sagnant tribunal militar que va dictar cinc arbitràries penes de mort, el llavors capità d'enginyers José Miguel de la Calle, és Tinent General -la màxima graduació a què pot aspirar un militar- i ha estat nomenat el 2008 per la ministra de Guerra, Carmen Chacón, com a Cap del Comandament Logístic de l'Exèrcit de Terra, en el cercle de confiança de la ministra.

Les nostres companyes han mort ja, anònimament, sense sorolls, sense reconeixements.

Ens van deixar els seus anys revolucionaris. El valor amb el qual es van enfrontar a la Bèstia, elles joves lluitadores antifeixistes.

La revisió dels seus arbitraris judicis i condemnes, la reposició de la seva dignitat militant, no pot significar res més que la revisió del procés continuista. La revisió d'un règim polític que continua enaltint als botxins i humiliant les seves víctimes. La revisió de l'estat imposat en vida pel dictador.