En memòria de Joan Peiró (18 de febrer de 1887 – assassinat el 24 de juliol de 1942)

Amb vuit anys va començar a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina. Va seguir treballant en el sector del vidre, i al costat d'altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb la qual va tenir tres fills (Joan, Josep i Liberto) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè).

Segons ell mateix la seva militància sindical es va iniciar el 1906, començant a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers (1916-1920) i director de les publicacions “La Colmena Obrera” (òrgan dels sindicats de Badalona) i “El Vidre” (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel•lectual el portaria més endavant a ser director del diari “Solidaritat Obrera” (1930) i del també diari “Catalunya” (1937).

Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, va començar a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després de l'anomenat Congrés de Sants (1918) de la regional catalana d'aquesta organització en la qual, gràcies a la seva capacitat de treball, dots de organitzador i gran prestigi , va ocupar els més alts càrrecs.

En el Congrés de “La Comèdia” (1919) va defensar les federacions d'indústria que van ser rebutjades en aquella ocasió.

Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal contra el moviment obrer. Només el 1920 va patir dos atemptats i va ser detingut i empresonat a Sòria i Vitòria.

El 1922 va ser elegit secretari general de la CNT, celebrant durant la seva gestió la Conferència de Saragossa, en la qual es va aprovar la sortida de l'organització de la “Internacional Sindical Roja” i la seva afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Pestaña i Viadiu l'anomenada «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l'organització.

Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va ser il•legalitzada, clausurades les seves seus i suspeses les seves publicacions. Molts dels seus militants van ser detinguts (com Peiró que va ser empresonat el 1925, 1927 i 1928). Aquest últim any va ser novament elegit Secretari General de la CNT.

Va criticar a la UGT per la seva defensa de jurats mixtes durant aquella dictadura i també a Pestaña, amb el qual no obstant això coincidia en altres aspectes. També va criticar el sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai va militar en ella, defensant al contrari una organització de masses i més sindicalista, i oposant-se als grups d'acció hi ha les minories de militants dirigents.

El 1930 va signar el manifest de «Intel•ligència Republicana» per la qual cosa va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT de 1931 a Madrid va aconseguir un suport massiu davant les tesis faistes. En aquest mateix congrés va recolzar la ponència sobre la «Posició de la CNT davant les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència va ser aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que veien en ella un suport a la maquinària política burgesa.

També el 1931 va signar juntament amb altres 29 destacats cenetistes, entre els quals hi havia Àngel Pestaña, el «Manifest Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es criticava tant al govern republicà com als sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests últims va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als quals posteriorment es van anar afegint altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d'oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar la ruptura definitiva. La reunificació es va produir el 1936.

Després de la revolta dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del comitè antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT a la Generalitat de Catalunya i al Govern de la República i va plantejar una República Social Federal com a forma d'estat quan s'acabés la guerra.

Al costat de García Oliver, Federica Montseny i Juan López va ser un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret d'incautacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un bàndol de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes van ser retallats o diluïts per Negrín.

A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró ia la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern ia publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM.

El 1938 va entrar novament en el govern, ara presidit per Negrín, encara que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament la revolució i la guerra.

El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on es va dirigir a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París a fi de representar la CNT en la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), consistint la seva missió en treure als refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar el seu trasllat a Mèxic.

Després de la invasió nazi va intentar fugir, però va ser detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país per tal de sostreure a l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i d'allà a Mèxic. Però va ser detingut novament per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya).

El gener de 1941 el ministeri d'Afers Exteriors franquista va sol.licitar la seva extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer d'aquest mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals (s'unia així als casos de Lluís Companys, president de la Generalitat, Julián Zugazagoitia, socialista bilbaí, o Francisco Cruz Salido, responsable de l'oficina de premsa de la JARE).

Se li va traslladar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, on va ser interrogat i torturat. Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se li va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va comptar amb nombrosos testimonis a favor emesos per institucions i persones del nou règim. Tanmateix, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. Els acostaments dels destacats falangistes Gutierre de Santamarina i Juan Gil Genís.

El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, el juny li va ser nomenat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol va ser pronunciada la sentència de mort. Tres dies més tard seria afusellat amb sis cenetistes en el camp de tir de Paterna.

És coneguda la seva forma d'afrontar la sentència de mort amb la frase que va compartir amb el seu advocat: "Amb la meva mort, em guanyo a mi mateix".

Material i enllaços de Joan Peiro

- Enllaç a la pàgina Homenatge de Joan Peiro

- Joan Peiró - Problemes del sindicalisme y del anarquisme (pdf)

- Joan Peiro a Badalona - Inicis d'un sindicalista llibertari (pdf)

Granada recorda als tres obrers assassinats el 1970

Ningú va pagar pel triple crim. La propaganda del règim es va encarregar de tergiversar els fets...

Amina Nasser (Premsa) 2010.07.23

Antonio Huertas Remigio va morir d'un tret a la templa. El van matar en el matí del 21 de juliol de 1970, quan participava en una manifestació pacífica durant la vaga de la construcció de Granada. Era dimarts i s'escrivia un altre sinistre episodi del terror policial que imposava la dictadura franquista. La policia obrí foc contra els 2.000 vaguistes que participaven en la protesta. Morir tres obrers. Antonio Huertas era un d'ells. Tenia 21 anys. Demanava un sou base de 240 pessetes diàries, una jornada laboral de vuit hores i l'abolició del treball a preu fet i de les hores extres. A la protesta laboral li van prendre la vida, com a Manuel Sánchez Mesa, com a Cristòfor Ibáñez Encina.

Ningú va pagar pel triple crim. La propaganda del règim es va encarregar de tergiversar els fets. Va culpar els vaguistes dels successos i, en un simulacre de recerca, va concloure que "els agents de l'autoritat corrien greu perill i es van veure obligats a disparar". Aquesta setmana CCOO i UGT han rendit homenatge als tres obrers assassinats, però 40 anys després d'aquella jornada sagnant, el crim segueix impune.

El recordava Rosa Huertas, germana d'Antonio. "Mai es va fer justícia diu. Ens anem a morir sense saber qui ho va fer". Rosa tenia 16 anys el dia que van matar al seu germà. Antoni, que treballava en una obra a Huelva, havia vingut a Granada per donar suport a la vaga. "El van matar a les 11 del matí, però nosaltres ho vam saber al dia següent", relata Rosa. "El busquem per tot arreu en veure que no tornava a casa i, després de molt buscar, el meu pare va trobar el seu cadàver al cementiri de Sant Josep". Rosa Remigio, la mare d'Antonio Huertas, vesteix de rigorós dol des d'aquell dia en que ni tan sols va poder enterrar el seu fill en Maracena, la seva localitat natal. "No ens van deixar enterrar a Maracena. El poble estava pres per la Guàrdia Civil per impedir que es inhumar allà els seus restes", destaca la germana d'Antonio. "Encara sento odi", confessa.

Encarnación Sánchez Taula tenia 19 anys quan van matar el seu germà Miquel, un altre dels obrers morts durant la manifestació. Tenia 27 anys. "Van venir a casa per dir-nos que estava ferit a l'Hospital Clínic, però havia mort", relata Encarnación. "No vam saber com ho van matar", afegeix.

La causa per les tres morts va ser vista i sobreseguda pel Jutjat Militar Permanent de Granada el març de 1971. "No hi argumentar si va poder emprar algun mitjà menys violent per a imposar el respecte a la llei" És el que indica l'acte exculpatori, dictat llavors, en el qual s'eximeix de responsabilitat penal als agents.

"Va ser el governador"

Rosa Huertas no té cap dubte de qui va donar l'ordre de disparar: "Va ser el governador civil". D'això es va parlar en el seu moment en fulls informatius distribuïdes pels moviments cristians de base, que pretenien contrarestar la informació difosa pel règim. També es va parlar en algunes parròquies, i en la catedral de Granada, on es van refugiar els obrers. Avui, un monument recorda als tres obrers que van morir per reclamar millores laborals i el conveni de la construcció de Granada està entre els millors d'Espanya.

 

NI oblit NI perdó, volem JUSTÍCIA.

Ja han aparegut les restes de 16 persones en una fossa comú de Menasalbas (Toledo)

Extret del diari ABC.

Traduit al català per Resistència Antifeixista.

Toledo, 21 jul (EFE).

Les restes de setze persones, entre ells els d'un menor de quinze anys, han aparegut ja en la fossa comuna número 1 de Menasalbas (Toledo), on un equip de setanta persones va començar els treballs de exhumació dissabte passat.

Segons informa la Federació Estatal de Fòrums per la Memòria, que està coordinant les tasques, encara s'espera recuperar un cos més i, encara que es comptava que havia divuit, els testimonis aportats per familiars i amics dels represaliats han explicat que un home va aconseguir escapar.

Entre els assassinats hi ha funcionaris públics i membres del comitè local del Front Popular, així com de l'Exèrcit legítim d'Espanya: un capità i un tinent.

Les restes estan disposats en filera, de dos en dos i, segons ha explicat la federació, es veuen clarament alguns cranis rebentats, a més, a la fossa, la identificada com la número 1 de la localitat, han aparegut restes d'objectes personals, com sivelles i calçat que faciliten la identificació, així com diverses bales de màuser i de pistola.

Al llarg dels dies de treball s'han recollit testimonis de veïns testimonis dels fets i familiars que permetran recompondre els fets.

També s'ha rebut la visita d'investigadors i observadors de la realitat espanyola que han comprovat amb interès la situació en què encara es troben en fosses comunes -demòcrates espanyols- ha explicat la federació.

S'han obert dos torns de visites a la fossa i cada vegada són més nombrosos els grups de persones que s'acosten, entre ells, un grup de nens que, guiats pel seu monitor i una antropòloga, han rebut informació i explicacions.

La Federació de Fòrums per la Memòria ha preparat un homenatge per al proper dissabte, dia 24, a Menasalbas. El president de la federació, José María Pedreño, ha assenyalat que amb això es pretén "reivindicar les idees que defensaven d'un país just i modern on hi hagi llibertat i democràcia".

Dimiteix la primera bisbe luterana davant l'acusació d'ocultar un cas d'abusos sexuals

Extret de EL PAIS

Maria Jepsen va ser acusada de traslladar, sense informar els seus superiors, a un capellà acusat d'abusos sexuals a menors.

AGÈNCIES - Berlín - 2010.07.16

L'alemanya Maria Jepsen, de 65 anys, ha renunciat avui al seu càrrec després d'haver estat acusada d'ocultar un cas d'abusos sexuals a nens per part d'un sacerdot. La que va ser la primera dona a arribar a bisbe en l'Església luterana havia estat assenyalada per part d'una antiga col.laboradora i per la germana d'un dels menors que van patir els abusos. Segons aquestes denúncies, la bisbe s'havia traslladat a Dieter K., un capellà implicat en diversos casos de pederàstia des dels 80, de la seva congregació a Ahresburg (al nord d'Alemanya, prop d'Hamburg) a un reformatori a Schleswig (al nord, a prop de la frontera amb Dinamarca) sense informar a cap dels superiors de l'institut en el qual el sacerdot donava classes de religió.

"El meu credibilitat ha estat posada en dubte. A partir d'ara no em veig en la situació de seguir proclamant el feliç missatge, com vaig prometre a la meva ordenació i en el meu designació com a bisbe davant Déu i la comunitat", ha assenyalat Jepsen en la roda de premsa oferta avui.

El cas va sortir a la llum el maig encara que es remunta a 1999 i Jepsen va afirmar en una entrevista no haver conegut mai els motius que van portar al trasllat de Dieter K. Va ser llavors quan Heide Hemse, una antiga alt càrrec de l'Església luterana ja jubilada, va amenaçar per carta a Jepsen amb contradir públicament ja que afirmava que el va informar personalment del cas en una trobada que van tenir en un convent. De la mateixa manera, la germana d'una de les víctimes va declarar que va informar a la bisbe, durant un congrés a Lübeck (nord del país), dels abusos sexuals que estava cometent el sacerdot.

Així mateix, es va saber que en una reunió en què va participar Jensen l'1 de novembre, aquesta va demanar als seus col.laboradors informació sobre el cas, i així es pot llegir en l'acta de la trobada.

Els macarres de la moral

Canço original: Joan Manel Serrat - Los macarras de la moral

Extret de Ateos y republicanos

Va guanyar la selecció

Homenatge als afussellats a El Camp de la Bota*, dijous 22/07/10

Aquest dijous 22 de juliol de 2010 se celebrarà un homenatge a les víctimes dels afussellaments a El Camp de la Bota.

L’acte consistirà en la lectura dels noms dels afusellats i una encesa d’espelmes en el seu record, i a més:

-Actuació teatral del grup catorzedabril

-Actuacions musicals de Gerard Quintana i del Taller de músics, que interpretaran un martinete i un cante jondo.

-Dansa amb Les filles Föllen, Ruth Enriquez Alhambra i Ana Pérez.

-Els actors i actrius Quico Romeu, Jordi Dauder, Carme Sansa i Mariona Casanovas.

-i la participació de Rosa Regàs, Carlos Jiménez Villarejo, i Jordi Vilalta.

Un indret a la platja, el Camp de la Bota, barri marginal sembrat de barraques fins l’any 89 i objecte de l’especulació urbanística arran del Fòrum Universal de les Cultures 2004, fou el lloc on s’executaren gairebé dos milers de republicans entre els anys 1939 i 1952. La brutalitat de la repressió franquista no s’acabà amb l’extermini per raons ideològiques, ja que els cossos sense vida foren traslladats al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Montjuïc impedint als seus familiars donar-los una digna sepultura. És de total justícia rescatar de l’oblit aquestes 1.717 persones afusellades en aquest paratge i no permetre que un extermini com aquest entri en el perillós camp de la desmemòria històrica.

Font original: http://contralaimpunitat.wordpress.com/2010/07/21/homenatge-als-afussellats-a-el-camp-de-la-bota-aquest-dijous-22-de-juliol-de-2010/

Concentració contra el racisme a Cornellà de Llobregat , 22 de juliol a les 19:15h al metro de Sant Ildefons, Cornellà.

EL RACISME ENS DIVIDEIX

Hores abans de la final del mundial, a Cornellà de Llobregat, tres individus van propinar una pallissa a un veí d'aquesta localitat. Carlos Gustavo, d'origen equatorià, va morir com a conseqüència de l'atac sofert. Li van colpejar brutalment entre crits de “sudaca de mierda” i “vete a tu país”, segons els testimonis presencials, i ho van fer davant de la seva filla petita.

Els tres agressors van ser detinguts per homicidi, però el jutge va decidir deixar-los en llibertat imputant-los només un delicte de lesions. El fet ha merescut escassa atenció dels mitjans de comunicació, dedicats exclusivament a cobrir la victòria de la selecció espanyola. El nostre ajuntament sembla mirar per a altre costat ocultant, com en altres ocasions, el caràcter racista d'aquestes agressions.

Aquest crim xenòfob ens crida en primer lloc a solidaritzar-nos amb les persones properes a Carlos, la seva família, els seus amics i coneguts.

Volem denunciar el racisme homicida que està en la base d'aquest crim i les conductes feixistes que creixen emparades en les administracions “democràtiques”. També denunciem la impunitat de la qual gaudeixen els que cometen aquest tipus d'agressions que haurien de causar alarma social.

El racisme que impregna la nostra societat és culpable de la invisible mort de Carlos, també de la invisibilitat de les morts d’aquells que intenten arribar en pasteres o de la vulneradora de drets humans Llei d'Estrangeria. Ens preocupa en gran manera la propagació dels actes i conductes racistes en la relació entre persones i comunitats. La mort que denunciem avui és només la punta de l'iceberg.

Amb aquest crim el conjunt de la societat perd. No siguem còmplices amb el nostre silenci, vine a la concentració en repulsa per aquest atac racista.

Assemblea ciutadana, familiars i amics.

Nova agresisión brutal del Marroc contra sahrauís i espanyols

Traduït al català de Kaos en la red.

Original: http://www.kaosenlared.net/noticia/nueva-agresision-brutal-marruecos-contra-saharauis-espanoles

El Majzen alauita es fa cada vegada més brutal i repressor, demostrant així el pànic que li produeix la voluntat del poble sahrauí de lluitar infatigablement pel seu alliberament del jou militar marroquí.

GUINGUINBALI

A la recepció d'onze activistes que tornen dels camps de refugiats de Tinduf.

Brutal agressió policial amb desenes de ferit s a El Aaiun.

Les Palmes de Gran Canària 2010.07.19

La rebuda d'onze activistes sahrauís que tornaven de Tinduf a El Aaiun s'ha convertit aquesta nit en una batalla campal. La policia marroquina ha carregat contra uns 300 sahrauís que s'havien reunit per rebre'ls. Laura Gallego, periodista de GUINGUINBALI, es troba en l'habitatge que està ara mateix (1.00 GMT) envoltada per la policia. Els ferits, amb bretxes al cap i cops a tot el cos, són més de trenta. Entre les persones colpejades hi ha dos ciutadans espanyols.

El retorn a El Aaiun dels onze activistes sahrauís de Drets Humans que es van desplaçar la passada setmana als camps de refugiats ha estat traumàtic. La policia marroquina ha convertit aquesta rebuda en una brutal pallissa que ha acabat amb desenes de ferits en un dels habitatges en què esperaven l'arribada dels sahrauís.

La policia va carregar sense dir res contra tots els assistents a la celebració. Entre ells es trobaven cinc ciutadans espanyols que es troben en bon estat. Dos d'ells estan ara mateix en un hotel de la capital sahrauí, mentre que els altres tres estan a la casa que ara mateix està envoltada per la policia.

Laura Gallego, periodista de GUINGUINBALI, està dins d'aquest habitatge que té, a aquesta hora de la matinada, les finestres tapiades pel fet que la policia que espera a la sortida no deixa de llançar objectes i pedres contra l'habitatge. Diverses de les persones que estan a la casa assetjada, han intentat sortir, però han tornat amb severes ferides en el seu cos. "Com si els haguessin donat una pallissa", assegura Laura Gallego amb qui hem pogut parlar des de la redacció de GuinGuinBali.

Els ciutadans espanyols, dos dels quals també han estat colpejats, han sol licitat protecció consular i des Rabat se'ls ha comunicat que enviarien al dipositari dels béns espanyols al Sàhara Occidental perquè es fes càrrec de la situació, aquesta mateixa nit.

En els últims mesos, nombrosos activistes de Drets Humans han visitat els campaments de Tindouf i és freqüent que al seu retorn s'organitzi algun tipus de recepció per part dels sahrauís. No obstant això, el grau de violència que va exhibir aquesta nit la Policia marroquina, que va carregar sense previ avís volta net ia pedrades fins i tot contra ciutadans espanyols que estaven presents, ha estat qualificat de "inaudit" per fonts jurídiques expertes en el problema del Sàhara.

Durant tot el dia d'avui informarem de les novetats que es vagin produint des del Aaiun, gràcies a la presència de Laura Gallego a la capital de l'ex colònia espanyola.

http://www.guinguinbali.com/index.php?lang=es&mod=news&task=view_news&cat=3&id=666
http://www.publico.es/internacional/328581/aaiun/refugiados/saharauis/activistas
http://www.lavanguardia.es/internacional/noticias/20100719/53967848079/mas-de-30-personas-heridas-en-una-carga-de-la-policia-en-el-aaiun.html
http://www.canariasahora.com/noticia/142742/
http://canarias24horas.com/index.php/2010071976786/internacional/la-policia-marroqui-carga-contra-unos-300-saharauis-reunidos-en-el-aaiun.html
http://www.canarias7.es/articulo.cfm?Id=176159
http://www.laprovincia.es/canarias/2010/07/19/policia-marroqui-carga-decenas-saharauis/312834.html
http://www.sanborondon.info/content/view/26024/1/

En el record a Carlo Giuliani

Extret de Kaos en la Red

Jove anarquista assassinat pels carabinieri el 20 de juliol de 2001 a la cimera del G8 a Gènova.

Després de la seva mort, la figura de Carlo s'ha convertit en un símbol per als activistes antiglobalització. L'abril de 2003 RisorAnziani, una associació de solidaritat amb les persones grans, creada a iniciativa de sindicat CGIL, va inaugurar una escola al Sàhara dedicat a Giuliani.

L'octubre de 2006 el grup de Refundació Comunista al senat va decidir trucar Carlo Giuliani a la seu de la seva oficina. Aquesta iniciativa va generar una gran polèmica per part dels grups de centre dreta i representants de la policia i els carabinieri que van demanar al Cap de l'Estat Giorgio Napolitano, que el impedís. Finalment el President de la República va resoldre a favor dels senadors comunistes.

El millor homenatge, continuar la lluita.

Mai tan pocs van eclipsar a tants Onze: 1-Un milió: 0

Extret de http://republicanonotesientesactua.blogspot.com/2010/07/mai-tan-pocs-van-eclipsar-tants-onze1.html

Què està passant a aquest país que el que no ha aconseguit el PP ho ha fet uns senyors ensenyant les seves cames? Què és aquesta conquesta de la bandera espanyola que oneja arreu de Catalunya, de Nord a Sud per a celebrar el triomf de la selecció espanyola? Com és que la televisió pública de Catalunya fa un programa especial per retransmetre la festa de la victòria des de Maria Cristina, a Barcelona, on l’alcalde Hereu ha posat una pantalla gegant per veure el partit? Perquè aquests amants del nou ídol que és la selecció, batejada amb mala intenció com “Roja”, una manca de respecte per a moltes dones que van arrossegar aquest sobrenom i les seves conseqüències durant el franquisme, mostrin un espectacle lamentable de banderes bicolors, crits de soy español, español, español, amb la connotació que té en les boques d’alguns aquestes paraules? Amants aficionats que han cremat els arbres del costat de la fira i que no l’han cremada sencera de miracle. Què passa quan un presentador de TV3 està retransmetent des de Recoletos, Madrid, tot somrient i s’apropa un i es gira d’esquena per a que es pugui llegir ”puta catalunya” com si res.

Què passa que es pot permetre tot això, obrint una porta molt perillosa a que comportaments feixistes que no volem a Catalunya vagin a més? És perquè hi ha ordres interessades? És perquè dient que com jugaven molts jugadors del Barça ja es pot ser espanyol i de la selecció? És potser perquè com es deia avui als Matins de TV3 la copa en realitat l’havia guanyat en Pep Guardiola perquè jugaven com ell ha fet jugar els seus jugadors? Ara el Barça ja no és més que un club, vol ser part de la selecció i sentir-se campió del món encara que sota la mateixa samarreta que no permet que hagi selecció catalana? Ens estem tornant bojos? Què passa amb aquest esport que és utilitzat política i econòmicament molt barroerament per interessos anèstesics sobre un poble amb una crisi a sobra, que avui no existeix perquè aquest triomf tot ho arregla?

Què passa a un país on el seu president surt a donar explicacions sobre l’Estatut, el Constitucional i la manifestació més multitudinària des de la de rebuig a la guerra de Iraq a Barcelona a un programa groc com “La Noria”, el mateix dissabte a la nit mentre que una bandereta espanyola oneja a la pantalla? Què passa quan el president d’un estat que va prometre respectar la decisió del poble de Catalunya i la integritat de l’estatut és entrevistat a un programa esportiu de màxima audiència i ha d’escoltar del seu mesetari presentador que sinó seria bonic aprendre de la selecció i anar tots a una sota la mateixa bandera? Què passa quan els diaris titulen l’endemà d’aquesta manifestació ciutadana, on molts van cridar als polítics que escoltessin al poble, “desenes de milers de manifestants”? Com es pot tenir tanta poca vergonya, els corresponsals d’aquests diaris són cecs i deixen a una empresa que es diu Lince encara que sembli que te cataractes que faci el ridícul recompte. El centre de Barcelona estava col·lapsat, els mitjans de transport públic a vessar i a les 21.30 encara arribaven manifestants a Tetuán.

Si han pogut silenciar a més d’un milió de ciutadans que majoritàriament cridaven independència i eclipsar la seva reivindicació, què no ha de passar a tots els que ens manifestem per a denunciar les retallades de drets i llibertats, per a exigir veritat, justícia i reparació, per a demanar el dret a decidir de la ciutadania el seu sistema de govern o el seu lloc a l’estat espanyol si no tenim el mateix poder de convocatòria?

Aquests últims dies estem assistint a un seguit d’espectacles inusitats que pensaven que aquí no passarien i veient com inoculen en els petits el verí d’una Espanya que no volem, d’una Espanya visceral i excloent que no entén de llibertat, d’una Espanya monàrquica i recalcitrant, d’una Espanya perillosa i intransigent guiada per una selecció model de germanor i bon rotllo de la que diuen els polítics que hem d’aprendre, uns pels colors que defensen, altres perquè des de la pluralitat defensen els mateixos colors.

Que la pilota no faci que perdem el cap, hem de mantenir-ho fred, perquè cap baló ens resoldrà els problemes ni particulars, ni col·lectius que com país tenim i que no som pocs. No és pot badar, la selecció espanyola no cridarà la vaga general el setembre.

A nosaltres com republicans i com catalans ens sembla tot això un lamentable pas enrere, estan despertant un monstre perillós i el que ens sembla pitjor és que institucions i mitjans públics pagats amb els nostres impostos contribueixin a aquesta maniobra fosca que va més enllà d’una innocent celebració esportiva. Podem veure la recepció dels reis al Palacio de Oriente als jugadors, a les petites infantes amb la samarreta espanyola, com si es tractés del NO-DO, tot això a TV3, però no podem veure el documental “Monarquia o República?” de la Montse Armengou i en Ricard Belis.

I recordem que la retallada de l’estatut ve precedida d’un “en nombre del rey” y este no es otro que el Rey de España.

Video enviat per els companys del Col.lectiu Republicà del Baix Llobregat

CRIM RACISTA: Maten d'una pallissa un equatorià a Cornellà al crit de 'sudaca de mierda' davant de la seua filla

Extret de Antifeifistes - Pais Valencià

Carlos Gustavo Bueno, un home de 34 anys i d'origen equatorià ha mort a conseqüència de la brutal pallissa rebuda per tres homes de nacionalitat espanyola, al crit de "sudaca de mierda" en un carrer de Cornellà de Llobregat. Segons diversos testimonis, tres homes, identificats com a Jorge M., de 36 anys i veí de Sant Boi; Juan José M., de 34, i Jorge M., de 36, els dos últims veïns de Cornellà, atacaren la víctima, pare de quatre fills, quan aquest orinava en un parc públic la nit del passat dissabte. Els agressors van propinar nombrosos cops a la víctima, que anava acompanyat de la seua filla de 8 anys, i inclús el van rematar amb una puntada al cap quan aquesta romania inconscient al terra, tot amanit d'insults racistes, segons els testimonis. Ferit de gravetat, fou traslladat a l'hospital, on moriria a les poques hores. Els Mossos d'Esquadra van detenir els tres presumptes autors de l'agressió acusats d'homicidi, que ja han sigut posats en llibertat.

http://videos.lainformacion.com/espana/tres-detenidos-por-asesinar-de-una-paliza-a-un-ecuatoriano_1V9aP4aXvXVtqlO9FYCJV4/

Notícia d'El Periódico:

Tres detinguts per matar un home a cops al mig del carrer a Cornellà

Dimarts, 13 de juliol del 2010

A. B.

Un ciutadà equatorià de 34 anys va morir a causa dels cops rebuts de tres individus, tots ells espanyols. Els fets es van produir dissabte a la nit a Cornellà de Llo bregat quan la víctima, Carlos Gustavo Bueno, va ser brutalment agredida per tres homes, identificats com a Jorge M., de 36 anys i veí de Sant Boi; Juan José M., de 34, i Jorge M., de 36, els dos últims veïns de la localitat on van passar els fets.

Fonts dels Mossos d'Esquadra van assenyalar que la víctima, pare de quatre fills, no coneixia els seus agressors i que la baralla es va desencadenar arran d'un incident que no van arribar a precisar. No obstant això, alguns veïns de l'avinguda de Sant Ildefons, on es va produir l'agressió, van assenyalar que es va tractar d'una agressió racista perquè els autors de la pallissa van cridar unes quantes vegades «sudaca de merda».

Alguns testimonis, que van insistir en el caràcter racista de l'acció, van explicar que l'incident que va motivar l'agressió va ser que la víctima s'havia posat a orinar en un parc on hi havia nens. Els testimonis van relatar com la víctima va rebre molts cops durant la baralla. Fins i tot van explicar que, quan l'home ja estava inconscient a terra, els agressors «el van rematar» clavant-li una puntada al cap.

Greument ferit, va ser traslladat d'urgència a un hospital, on va morir al cap d'unes quantes hores a causa dels múltiples traumatismes que presentava.

Els Mossos d'Esquadra i agents de la Policia Municipal de Cornellà van poder detenir els tres presumptes autors del crim poques hores després dels fets. Els sospitosos passaran avui a disposició judicial, acusats de ser els presumptes autors d'un delicte d'homicidi.

Presentació Atles de la Guerra Civil a Catalunya

Més de 400 mapes il·lustren la Guerra Civil

Edicions Dau publica "Atles de la Guerra Civil a Catalunya", el primer volum exhaustiu que il·lustra l'evolució del conflicte bèl·lic, així com l'aixecament militar, els bombardeigs sobre poblacions catalanes i la repressió. L'Espai Memorial Democràtic acollirà la seva presentació el dimecres 21 de juliol.

Antoni Segura, director del Centre d'Estudis Històrics Internacionals (CEHI), l'historiador Joan Villarroya, el cartògraf Víctor Hurtado i la historiadora italiana Paola Lo Cascio han recopilat el màxim d'informació disponible sobre la guerra per transformar-la en més de 400 mapes, que abasten tot allò que va afectar Catalunya entre 1936 i 1939.
El gruix del treball s'ha centrat en l'arribada del front a Catalunya, la línia Segre-Noguera, la Batalla de l'Ebre i la campanya de Catalunya, però també s'han reproduït els indrets on hi van participar les milícies catalanes: el front d'Aragó, el desembarcament republicà a Mallorca, Eivissa i Formentera i la defensa de Madrid.
Però l'Atles de la Guerra Civil a Catalunya, que ha comptat amb el suport del Memorial Democràtic i la Diputació de Barcelona, no només vol facilitar una millor comprensió del conflicte bèl·lic a través de la disposició de les tropes, el moviment dels fronts o l'avanç i el retrocés dels exèrcits, sinó que en vol fer una nova lectura des del punt de vista històric, polític i militar.
Per aquest motiu, recull informació sobre el cop d'Estat, la repressió, els bombardeigs, la guerra al mar, els moviments de les víctimes o la col·lectivització del sector industrial. També es localitzen les seus de les principals institucions polítiques, partits, sindicats, diaris i revistes, així com els espais de lleure i els hospitals. A més, s'hi han reproduït les conseqüències del 19 de juliol, la destrucció d'esglésies o els Fets de Maig de 1937.
L'Atles de la Guerra Civil a Catalunya es presentarà a l'Espai Memorial Democràtic, a Barcelona (Via Laietana, 69), el dimecres 21 de juliol, a les 19 h.

"Los debilitados cimientos de la iglesia"

"Eduardo Pérsico (Para Kaos en la Red) 2010-07-13

Cualquier circunstancia puede recordarnos que muchas representaciones provienen de muy lejos y sin agudizar una gran imaginación, vemos que con variado atuendo hoy actúan los intérpretes de la pasada historia igual que si ofrecieran un estreno. Jefes de la manada, figurones y maje stades que ‘por llegar del cielo’, se hicieron reyes, rabinos, ayatolas y papas del infinito desconocido, retornan y reciclan casi naturalmente.

Esa grandiosa picardía del Poder que ante un pensamiento racional no podría perpetuarse, hace que estos personajes persistan con estrafalarios bonetes y disfraces de bendecir las imaginaciones y temores del gentío, ataviados a la usanza que ni ellos podrían explicar. Estos virtuales actores que se lucen parloteando sin pausa los misterios de un dios superior que pronto ordenará debidamente los reinados, - una promesa reiterada como si nada- se erigen en tribunos inagotables del ‘orden natural y divino’; un concepto temerario, digamos científicamente, y testigo que para la mayoría de los religiosos el tiempo transcurrió sin ninguna noticia; un relojero y absurdo transcurso de las horas en el pensamiento de la humanidad.

Igualmente acontecieron y disfrutamos hechos irrebatibles en el planeta a pesar que siempre y a ntes de Galileo, estos mismos bribones fueron impiadosos con la ciencia y la justicia oscureciendo cualquier novedad que no los favoreciera. Por decir, advirtieron que ubicar al Sol como centro del sistema planetario destronaría a la Tierra, y eso de convertirla en un cuerpo celeste más expresaba un ataque contra el bien de dios que desprecian los herejes, más otras locuciones de la teología medieval.

Con esta gente y otros comediantes tenaces en sostener pícaros y sagaces discursos desde cualquier púlpito, hoy el Vaticano se animó a exigir inmunidad jurídica con más otras prerrogativas para sus ‘servidores de la Fé’; sin excluir del privilegio a los mismos tipos que entre misas y oraciones violan a los alumnos del seminario o ejercitan su pedofilia por los rincones como un acto del sacerdocio. Y por ser tan grave y nauseabunda esta cuestión eclesial, además de las sanciones monetarias recibidas por hechos delictuosos en Irlanda y Bélgica, en la justicia de California, Estados Unidos, por ciertos hechos de abusos y violación se sustanciaron denuncias contra la misma Santa Sede como institución. Algo jurídicamente amparado por la Corte Suprema norteamericana que no aceptó el pedido de inmunidad solicitado por el Vaticano en un probado caso de pedofilia en ese país, y en el cual consta que "el Vaticano estaba advertido de la perversión del religioso pero el Papa y la Congregación para la Doctrina de la Fe no removieron al cura pedófilo".

Un corporativo y amistoso desliz papal que derivó en algo muy preocupante para los catolicismos locales en cada país, donde las perversiones son ya institucionales para los innumerables sacerdotes que por formación y condición tienen muy confusa su condición sexual como personas. Y digamos, la cerril oposición que la iglesia católica despliega al uso del condón, la unión entre personas del mismo sexo, el divorcio y otras expresiones de una sociedad contemporánea más libre, nos advierten sobre las manifiestas represiones sexuales de los religiosos que con sus perversiones y dualidades éticas fueron despoblando los templos hasta en la misma América Latina. Un serio baluarte del catolicismo durante siglos donde también y más cerca en los almanaques y calendarios, abundaron las impunes jerarquías complicadas en la desaparición de personas y cientos de apropiaciones también ilegales de niños, más otros servicios conjuntos con los militares que asolaron estos pagos.

Con certeza, si prosigue la judicialización contra la pedofilia y el abuso de menores por los curas católicos que ocasionen rigurosos fallos de la justicia, en los púlpitos arreciarán las severas arengas. ‘Nuestras más hondas tradiciones peligran y perder el reino de los cielos nos devolverá a la penumbra del castigo sin retorno’, hemos leído con más un desprecio a los infieles jueces y demás discutidores de dios con una justicia terrenal que ellos no comparten. Y bueno…

Estos farsantes del poder extraterreno del más allá, por estilo casi no acusan la descalificación y enfrentar hoy a los insensibles bárbaros ajenos al hombre a imagen y semejanza de dios, -eso que al parecer sólo ellos bien conocen- les insumiría muchísimo trabajo. Así seguirán pontificando sin agregar, eso sí, ni un párrafo verdaderamente comprometido y opuesto a la injusta y brutal implementación de la economía; esta misma que rige realidad siniestra a casi toda la humanidad.

Si cada cinco segundos se muere de hambre un pibe en el mundo y no comemos todos, este viaje es sin retorno por más dioses que nos acompañen. Menos aún cuando sus ‘enviados del cielo’ corregirán a los pecadores incrementando las penurias en el infierno. Y una vez al menos dejen de joder con reiterar zonceras infernales que Los que Mandan en el mundo verdadero de la economía y sus adyacencias, no se inquietan por discursos comunes o celestiales. (julio 2010)

Eduardo Pér sico nació en Banfield y vive en Lanús, Buenos Aires, Argentina."

Actes del 70è aniversari de l'afusellament de Companys

Presenten els actes del 70è aniversari de l'afusellament de Companys, es faran el 15 i 17 d'octubre a Barcelona, organitzats per la Comissió de la Dignitat.

La Comissió de la Dignitat convoca als actes commemoratius del setantè aniversari de l'afusellament del president Lluís Companys, sota el lema '1940-2010 Lluís Companys 70 anys sentenciat'. L'entitat vol recordar l'aniversari i, també, que el seu procés encara no s'ha anul·lat i que el govern espanyol no demanat perdó a Catalunya, a diferència dels governs francès i alemany.

Acte a La Baule (Estat francès). 13.8.2010

El dia 13 d'agost hi haurà un primer acte a La Baule (a la costa de Nantes) on es col.locarà una placa en record de la detenció del President Companys l'agost de 1940 per part de la policia militar nazi, la policia del govern de Pétain (Vichy) i uns enviats pels franquistes. A l'acte, que es fa d'acord amb la Delegació de la Generalitat a París, hi seran presents representants oficials catalans, bretons, francesos i s'hi faran discursos i s'hi tocarà dues peces de violoncèl, el Cant dels Ocells i una suite de Bach. Hi ha un viatge organitzat del qual es dona informació a www.comissiodeladignitat.cat.

Adhesions i més informació a: secretariat@comissiodeladignitat.cat

Dos actes més a l'octubre a Barcelona (dies 15 i 17 d'octubre)

El dia 15 d'octubre hi haurà unes solemnes exèquies cíviques, obertes a tothom, a l'església de sant Agustí, on s'havia reunit l'Assemblea de Catalunya. En les Exèquies d'Estat, Hilari Raguer exposarà qui era Companys, es llegiran poemes i escrits de Companys i l'Orquestra de l'Empordà, ensems amb la Polifònica de Puig-reig, interpretarà el Rèquiem de Mozart.

El dia 17 es farà un gran acte cívic al castell de Montjuïc. Un gran nombre de corals prendran part en la restitució de la bandera catalana que hi col·locà el president Companys el 1936, a prop d'on l'havien d'afusellar. Durant el matí les corals cantaran en punts diversos de la muntanya i a migdia s'hissarà la bandera i els centenars de cantants participants interpretaran el 'Cant de la senyera', en homenatge, també, al poeta Joan Maragall, en el cent cinquantè aniversari del seu naixement.

Tothom és convidat a assistir-hi i ofrenar una flor al lloc on Companys va ser afusellat. L'organització ha encarregat al pintor alcoià Antoni Miró una litografia de Companys que presidirà tots els actes.

Segons els promotors, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol confereix als actes d'homenatge un relleu especial i obliga, més que mai, a reafirmar la dignitat del president Companys, de les institucions catalanes i dels símbols nacionals. Per això una comissió d'honor, formada pels presidents Jordi Pujol i Pascual Maragall, i quaranta personalitats i entitats guardonades amb la creu de Sant Jordi, darà relleu als actes programats.

Adhesions i més informació a: secretariat@comissiodeladignitat.cat

(Informació basada en Vilaweb) Comissió de la Dignitat

www.comissiodeladignitat.cat 625370661

Celebració de "Siempre es 26" en Terrassa el 24 de Juliol a partir de les 18:00h

Pots comprar el tiquet del sopar per 10€ i abans del dia 22 de juliol.

El dia que Catalunya va dictar la seva sentència

Traduït al català per Resistència Antifeixista.

Original: http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=3479

Gerardo Pisarello i Daniel Raventós - Sin Permiso

La manifestació del 10 de juliol a Barcelona amb el lema -Som una nació, nosaltres decidim- convocada a reacció a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, va tenir una participació ciutadana que desbordar fins i tot les previsions més optimistes. Més enllà del conegut ball de xifres, fins i tot la premsa més conservadora i centralista s'ha vist obligada a assumir la valoració general: una manifestació immensa, una de les principals des de la fi del franquisme i la més important en la història del catalanisme (1).

El camí recorregut fins arribar a aquesta manifestació del 10 de juliol convocada per Òmnium Cultural i ha la qual es van adherir més de 500 entitats entre les quals cal comptar els partits que formen el 88% del parlament català (els únics partits parlamentaris que no van donar suport la manifestació van ser el Partit Popular, que només té 14 diputats, i Ciutadans que té 3) i els principals sindicats de classe de Catalunya (CCOO, UGT) al costat d'altres com USOC i Intersindical, així com el sindicat camperol Unió de Pagesos, pot ser resumit en les següents importants etapes.

El 2003, i en un context de fortes agressions centralistes per part del govern del PP de José María Aznar, el Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Els Verds-EUiA es van comprometre a conformar un govern "d'esquerres i catalanista ". Un dels objectius d'aquest govern era impulsar una reforma de l'Estatut que permetés, en el marc d'una lectura "oberta" de la Constitució espanyola, aprofundir en l'autogovern i en el reconeixement de la identitat singular de Catalunya (2).

L'any 2005, i sent president de la Generalitat Pasqual Maragall, es va realitzar un primer esborrany de la reforma de l'Estatut. El llavors nou president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, es va comprometre llavors a donar suport l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Pocs mesos després, l'Estatut va ser aprovat al Parlament català per una àmplia majoria que va incloure a la formació nacionalista conservadora Convergència i Unió. El 5 d'octubre del mateix any, l'Estatut va entrar al Congrés espanyol. Com ja havia passat amb l'Estatut de Núria de 1932, durant la República espanyola, va ser sensiblement retallat amb el supòsit propòsit de "ajustar" a la Constitució (3). El 30 de març de 2006 el Estatut reformat ("cepillado", en paraules del diputat actual del PSOE i vicepresident dels governs presidits per Felipe González, Alfonso Guerra) va ser aprovat per les Corts. El 18 de juny d'aquell any la població catalana va ser convocada a un referèndum per votar sobre el text final. Malgrat el creixent desencís respecte de les retallades i de la manipulació partidista del text, la majoria va ratificar el nou contingut.

Immediatament després, el 31 de juliol, el PP va presentar un recurs d'inconstitucionalitat contra 114 articles i 12 disposicions de l'Estatut, argumentant que es tractava d'una "reforma constitucional encoberta" i d'una "constitució paral.lela". Tot i que el text havia estat aprovat per dos parlaments, el català i l'espanyol, i per un referèndum popular, només un magistrat dels dotze que integren el TC, Eugeni Gay Montalvo, es va pronunciar contra l'admissió a tràmit del recurs. Un cop admès, el PP va recusar de manera jurídicament discutible a un dels magistrats del TC, la qual cosa va propiciar un escenari de bloqueig i d'instrumentalització partidista del text. Amb diversos magistrats amb els seus mandats ja caducats i sense que es produís renovació alguna, van començar a filtrar a la premsa diferents projectes de sentència en què l'Estatut resultava retallat en aspectes substancials vinculats a l'autogovern i al reconeixement nacional de Catalunya.

Finalment, després de quatre anys d'incidents múltiples i en un context de crisi econòmica rampant, l'anomenat sector "progressista" del TC, encapçalat per la presidenta María Emilia Casas, aconseguia convèncer el magistrat Manuel Aragó ja algun magistrat del sector "conservador" per assolir una decisió comú, a canvi de marcar una sèrie de línies vermelles al to federalitzant i pluralista de l'Estatut.

El 28 de juny de 2010 el TC va donar a conèixer la decisió de la seva sentència. En ell, es declaren inconstitucionals, totalment o parcialment, 14 articles del text aprovat per les Corts i ratificat en referèndum. Bona part d'aquestes nul.litats apareixen vinculades a qüestions que resultarien perfectament assumibles en un règim amb genuïna vocació federalista, com l'eventual desconcentració del poder judicial, la consolidació d'un Consell de Garanties Estatutàries capaç d'emetre decisions vinculants, la limitació a la legislació bàsica invasiva per part de l'Estat central o l'establiment d'un sistema de finançament solidari però alhora, transparent i equitatiu. Altres suposen una autèntica trava a exigències identitàries fa temps consagrades legislativament, com la superació del menyscapte històric patit per l'idioma català i la seva consolidació com a llengua pròpia.

Encara que la decisió del TC suposa un rebuig de la majoria de reclams d'inconstitucionalitat plantejats pel PP, no és d'estranyar que la seva publicitat hagi caldejat encara més els ànims entre la població catalana (4). I és que al costat dels 14 articles o preceptes declarats inconstitucionals, el vot majoritari del TC entén que hi ha 27 preceptes més que només podran ser considerats constitucionals en la mesura que s'ajustin a la interpretació, gairebé sempre restrictiva, que d'ells realitza el propi TC. Així passa, per exemple, amb les obligacions en matèria d'inversions que l'Estat adquireix respecte de Catalunya, relegades a una mera suggeriment al legislador. O amb els drets i deures lingüístics. O amb el reconeixement, en fi, de Catalunya com a nació, un reconeixement democràtic al qual insistentment s'insisteix en privar de virtualitat jurídica i de subordinar a la "indissoluble unitat" de la "Nació espanyola" (esmentada amb majúscules pel mateix TC en reiterades i innecessàries ocasions) (5).

Certament, el vot majoritari no reflecteix les posicions granespañolistas més recalcitrants. De fet, els magistrats més conservadors, en sintonia amb alguns dirigents del PP, han dedicat vots particulars a deixar clar que l'Estatut "col.lapsa l'Estat"; que intenta "imposar una llengua" des de "la radicalitat" i que conceptes aprovats pel Parlament català i per les Corts com els de "nació" catalana o "drets històrics" directament d'haver desaparegut del text.

Dit això, és impossible no veure en la sentència majoritària un reflex del sentit comú mitjà dominant al PSOE i PP en matèria territorial. Aquest sentit comú, a més de trenta anys de mort Franco, continua ancorat en la defensa obsessiva de la indissoluble unitat "espanyola", sent extraordinàriament hostil a qualsevol lectura federalitzant i pluralista de la Constitució espanyola.

Tot i que caldrà dilucidar quines institucions o polítiques es veuen afectades per les decisions del TC i quines poden seguir negociant amb l'Estat central, el sentiment d'un progressiu esgotament de la via constitucional com a via de garantia de l'autogovern és cada vegada més extens. Els partits situats més a l'esquerra en l'arc parlamentari català -Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya Verds- ho han reconegut explícitament. I tot i que encara no ha estat acceptat per altres com Convergència i Unió o el Partit dels Socialistes de Catalunya, serà un factor d'indubtable tensió, quan no de desestabilització política al llarg dels propers anys.

Des d'una perspectiva d'esquerres, és evident que el poble de Catalunya, com qualsevol altre, està travessat per diversos interessos polítics i culturals, així com per diferents conflictes de classe. Per a les classes treballadores i per als sectors populars catalans, molts d'aquests interessos són comuns als de les classes treballadores de la resta de l'Estat i d'Europa. De fet, a jutjar per la nombrosa presència de sindicalistes i organitzacions d'esquerres als carrers de Barcelona, és molt probable que molts dels que van marxar junts el 10 de juliol vegin enfrontats els seus interessos en la vaga general del pròxim 29 de setembre (6).

El cert, però, és que la grollera manipulació de l'Estatut per part dels dos grans partits espanyols i, a resultes d'això, del propi TC, ha estat suficient per a ajuntar, en una manifestació sense precedents, a federalistes, independentistes, autonomistes i, en general, a moltes persones unides pel reclam de respecte a una aspiració nacional democràtica i pacíficament expressada. Quan l'única via admissible per canalitzar aquesta aspiració democràtica és la reforma d'una Constitució pensada per ser irreformable, no hauria de sorprendre que les posicions independentistes creixin, fins i tot entre els qui no es considerarien nacionalistes. Durant els segles XVII, XIX i XX, sentiments i raons similars als expressats aquest 10 de juliol a Barcelona van inspirar als que, una i altra vegada, van defensar l'horitzó d'una república catalana. A menys que la tan esmentada "segona transició" sigui un fet efectiu-la qual cosa, com a mínim, exigiria el concurs fratern de les esquerres i de la gent democràtiques fora i dins de Catalunya-res fa pensar que aquests sentiments i aquestes raons vagin a remetre.

Notes:
(1) A més de la manifestació celebrada a Barcelona, altres similars van tenir lloc a Donosti, Berlín, Buenos Aires, Londres, Irlanda, o Nova York. Els organitzadors de l'acte han calculat l'assistència en un milió i mig de persones (Catalunya té uns set milions d'habitants). La policia municipal ha rebaixat aquesta xifra a un milió. La premsa moderada i conservadora-des de la Vanguardia a ABC-han donat per bona aquesta quantitat. Una excepció cridanera és la del diari El País. Tot i reconèixer la importància de la manifestació, recull les dades de l'Agència EFE i d'una empresa de mesurament anomenada Lynce, segons la qual els assistents no haurien passat de 56.000. Segons els seus propis directius, un dels objectius de Lynce és provar que "a Espanya no hi ha hagut manifestacions milionàries". Més enllà de la fiabilitat dels seus instruments de mesura, el que crida l'atenció és que és una de les primeres ocasions en què el Grup Prisa apel a les dades d'aquesta empresa per mesurar l'abast d'una manifestació. Fins i tot en 2009, quan el Partit Popular va convocar una manifestació anti-avortista a Madrid, i Lynce va dir que havien assistit 55.000 persones, El País va optar per dir que el total d'assistents havia rondat els 265.000.

(2) La defensa del propi autogovern no era una qüestió menor. Només cal recordar que durant l'última legislatura del govern Aznar les Corts espanyoles ni tan sols van admetre a tràmit el projecte de reforma de l'Estatut basc (l'anomenat Pla Ibarretxe) alhora que es va modificar el codi penal per tipificar com a delicte la convocatòria de referèndums.

(3) L'Estatut de Núria va ser plebiscitat davant la ciutadania catalana el 1931. Amb un 75% de participació, va obtenir una aprovació del 99% dels votants. Una de les reaccions a la proposta va ser el fallit cop d'Estat del general Sanjurjo. Aplacat el cop, l'Estatut, tot i la seva aclaparadora legitimitat d'origen, va ser retallat i aprovat a les Corts. Per evitar que aquest efecte es repetís, la Constitució espanyola va preveure que el referèndum aprovatori es realitzi una vegada que el text passi per les Corts i no abans, de manera que s'aconseguia limitar la seva legitimitat d'origen i es forçava a la població de la Comunitat autònoma a assumir la lògica del "mal menor".

(4) No pot estranyar que fins a un diari tan moderat com La Vanguardia titular en grans lletres de portada el mateix 10 de juliol: "Provocació".

(5) Alguns importants constitucionalistes andalusos, com Javier Pérez Royo o Francesc Balaguer, també han qüestionat l'innecessari afany restrictiu d'algunes de les interpretacions del TC. Això no és casual, si es té en compte que moltes d'elles poden afectar altres Estatuts d'Autonomia, començant per l'andalús.

(6) Aquestes contradiccions podrien estendre a altres àmbits. Moltes de les associacions veïnals i moviments socials que es van manifestar contra les retallades a l'autogovern, vincular les seves reivindicacions a una crítica sense embuts de la dirigent política que ha permès, també a Catalunya, la irrupció de sonats casos de corrupció com els derivats de l'anomenat cas Millet.

Gerardo Pisarello i Daniel Raventós són membres del Comitè de Redacció de SINPERMISO

La bandera espanyola

Traduït per Resistència Antifeixista.
Original: http://www.alcaldeborge.com/2010/06/la-bandera-espanola.html

Molts Espanyols s'estranyen de l'escassa visibilitat i presència que té l'anomenada bandera espanyola, alguns assumeixen la defensa del implantat per mitjans violents sense preguntar res, mancats de coneixement històric, i sent veritables analfabets polítics, diuen, als que fan manies a agafar la bandera espanyola "acomplexada" i antiespanyol.

 La bandera rojigualda, va ser creada pels borbons, per Carles III, en la seva primera etapa i definitivament per Isabel II, però deixant a part l'heràldica, és la bandera que van penjar del pal els usurpadors de la legalitat democràtica, contra la majoria del poble que va triar la república com a forma de govern el 1931.

Aquells familiars de milers de persones que van ser afusellats, o els que han passat part de la seva vida a la presó, els exiliats, els que van patir fam, saben que aquells que van fer aquest immens dany portaven aquesta bandera que es diu "espanyola".

García Lorca, Miguel Hernández, Blas infant, Antonio Machado i tants representants culturals i polítics van donar la seva vida com a suport al que significava el manteniment de la bandera republicana, ja que representava el canvi social, econòmic i polític.

Per això el poble pla encara té memòria, per això hi ha gent que no s'identifica amb la bandera monàrquica, perquè era la bandera que en vida del dictador es la refregava cada dia i sota la que patien totes les humiliacions.

Tampoc ara fan molt perquè ens identifiquem amb ella, ja que bona part dels seus defensors difonen i promouen la desigualtat, la injustícia, i el racisme, només cal contemplar els ultres en els camps de futbol ia la ultradreta en les seves manifestacions.

Milions d'espanyols no se senten identificats amb la bandera borbònica, que per a molts va ser la bandera dels vencedors de la guerra civil i de la dictadura, per això no pot ni s'ha d'interpretar com a falta d'identificació i compromís amb Espanya, sinó com a falta de identificació amb l'Espanya vencedora, amb la qual cosa milions d'espanyols no podem identificar-nos per molt que ho digui la constitució de 1978.

Per això molts espanyols ens identifiquem amb la bandera que lva lluitar per la llibertat, la justícia social i per la plurinacionalitat de l'estat espanyol, és a dir, la republicana.

Aquest article va ser publicat a la "premsa de la Axarquía" l'any 2009.

En aquests moments que des del futbol ens volen fer empassar amb "la bandera espanyola" és bo debatre aquest tema.

Nació Andalusa en suport al Poble Treballador Català i en defensa del dret a la llibertat de tots els pobles

Traduït al català per Resistència Antifeixista:

Original: http://www.nacionandaluza.info/comunicados/09%2007%2010.html

La sentència del Tribunal Constitucional respecte al nou Estatut Català i les resolucions antipopulars dels governs estatal i "autonòmics" davant la crisi, han subratllat els límits infranquejables de la suposada "democràcia espanyola" i han deixat al descobert la fal.làcia de les teories gradualistes dels pseudo-nacionalistes i socialdemòcrates pel que fa a la possibilitat d'avenços substancials cap a fórmules "federalistes" i/o més "socials" dins el "marc constitucional". Tant la resolució sobre l'Estatut com les disposicions adoptades davant la crisi, són sengles demostracions de les bases constitutives dels estats espanyols: unitat imposada i servitud davant del Capital. Espanya, no oprimeix i explota circumstancialment, com a conseqüència de formes d'Estat, les seves característiques, legislacions o l'adjectivació dels qui tenen el poder. Espanya és, en si mateixa, opressió i explotació. Per això es va crear i és mantinguda. Cap Estat Espanyol ha reconegut ni reconeixerà els drets dels pobles i dels treballadors, perquè suposaria la fi de tot Espanya. Espanya sempre s'ha mantingut mitjançant la coacció i com a eina d'espoliació.

El reconeixement d'un poble i una nació ha de comportar, ineludiblement, el dels seus drets i la seva llibertat col.lectiva: el de la seva sobirania. Sense possessió i exercici de la mateixa, tota nació roman negada i tot poble oprimit. La sobirania és l'origen, no la conseqüència de l'existència d'una democràcia. Sense la prèvia possessió i exercici de les llibertats individuals i col.lectives no hi ha democràcia. Només des de la ignorància o la traïció es pot defensar com democràtic un règim de negació de la seva llibertat als pobles, de segrest dels seus drets individuals, cívics i socials. Els tribunals polítics i d'excepció, les lleis restrictives a la lliure opinió, la impossibilitat del ple exercici de la dissidència política i social, o l'aplicació de les mesures de l'FMI, són proves del caràcter autoritari i antipopular de l'Estat. No es pot participar ni propugnar una acció institucionalitzada en aquestes circumstàncies. Aquest continuisme neo-franquista requereix adoptar una actitud de no col.laboració, resistència i lluita per el sue enderrocament. En aquest sentit, reiterem la necessitat prioritària de coordinació d'esforços de les esquerres independentistes, entorn a l'objectiu d'arribar a la ruptura democràtica i la devolució de sobirania als pobles.

Nació Andalusa vol palesar la seva plena i incondicional solidaritat amb el Poble Treballador Català i recolzar la seva inalienable dret a decidir, per si mateix i en exclusivitat, el seu present i futur, així com idèntics drets a tots els pobles sota jou espanyol. Que es trepitgi i menyspreï la voluntat d'un poble demostra la mentida autonòmica i democràtica espanyola. Davant les properes accions de reafirmació nacional i en defensa de la seva sobirania per part del Poble Treballador Català, a més de congratular-nos per la seva conformació, volem expressar el nostre suport al bloc unitari independentista i fer una crida als andalusos de consciència residents a Catalunya a participar en les seves manifestacions, seguicis, i en tots aquells actes que convoquen. Lluitant per la llibertat d'un poble lluitem per la de tots. Lluitant per la llibertat catalana també lluitem per l'andalusa.

¡Estats espanyols: presons de pobles!

Per la independència i el socialisme per a tots els pobles!

Nació Andalusa - Comissió permanent

Manuel tàpia: "El Govern espanyol ni ens ha trucat"

Traduït de Kaos en la red: http://www.kaosenlared.net/noticia/manuel-tapial-gobierno-espanol-ni-nos-ha-llamado

Lara Varela (Per Kaos en la Red) 2010.07.08 15:53:53

Manuel tàpia (Madrid, 1974). Cuiner de professió i cooperant per vocació-és director de relacions internacionals de l'ONG Cultura, Pau i Solidaritat-. El seu clam ha omplert informatius i portades després de sobreviure a la matinada del 30 de maig, la nit en què l'Exèrcit israelià va abordar La "Flotilla de la Llibertat" en aigües internacionals, segant nou vides.

Al costat de tàpia, unes 900 persones componien aquell comboi que pretenia trencar el bloqueig d'Israel a Gaza. Un mes després, aquest madrileny recorre Espanya comptant la seva experiència a qui vulgui escoltar-lo i portant amb ell la precària situació del poble palestí a la Franja. Santiago de Compostela ha estat la seva última parada, convidat per la Fundació Araguaney.

Pregunta - Ha passat un mes des d'aquella tràgica nit. Què ha quedat de tot allò?

Nosaltres aquí a Espanya i com a víctimes d'aquest atac posarem una querella criminal contra el Govern d'Israel a l'Audiència Nacional en els pròxims dies i, a part, hi ha una trobada programada a Istanbul per preparar una defensa comuna -només en el nostre vaixell havia 32 nacionalitats- i portar a Israel davant el Tribunal Internacional de l'Haia.

Pregunta - Com ho recorda?

El dia 30, al voltant de les 22.00 hores, vam veure que s'acostaven unes llanxes al vaixell. Es va donar l'alarma i tots ens vam posar les armilles però van passar unes sis hores fins l'abordatge. Jo era a la coberta i vaig anar a buscar Laura Arau -l'altra espanyola al costat de David Segarra-. Sortim tots dos amb la càmera per intentar gravar. Hi havia una tensa serenitat al vaixell.

Pregunta - ¿Què va ser el que van veure?

Ens trobem dos submarins, quatre fragates, més de 30 llanxes amb 20 soldats a cada una i tres helicòpters. Comencem a gravar, hi havia ferits i sang a coberta. Estaven disparant des de les llanxes i els helicòpters. Les autòpsies diuen que a set dels morts els van disparar des de dalt, a altres a una distància inferior a un metre. Va ser una massacre premeditada.

Ja abans, a Espanya li demanem que parlès davant Nacions Unides amb motiu de la presidència europea, però res.

Pregunta - ¿Què portaven en els vaixells?

Material de construcció per a habitatges i escoles, per a hospitals. Nosaltres, en concret, portàvem uns llibres finançats per Afers Estrangers d'un concurs que vam fer entre els nens madrilenys perquè els nens palestins sabessin que els espanyols pensen en ells.

Pregunta - Tornant a l'abordatge, què va passar una vegada que els israelians van prendre la nau?

Ells estaven molt nerviosos. Ens apuntaven amb fusells amb llum làser; resistir era morir. Vaig veure a centenars de companys turcs i musulmans de genolls. Va ser una imatge terriblement dura. A mi em van asseure al costat d'altres europeus i vam decidir posar-nos a terra amb ells.

Després, em van portar al fons, custodiat per un soldat i amb una escopeta apuntant al meu cap. Des d'allà veia a un ciutadà britànic d'origen palestí amb una bossa negra al cap. Estava de genolls i cada vegada que queia rebia cops de tota mena. Van ser les tres hores més angoixoses, pensava que jo era el següent.

Pregunta - Ha passat per una experiència extrema, en què ha canviat la seva visió del conflicte?

En res. Porto anys treballant el tema de Palestina i sé la brutalitat amb què actua el Govern d'Israel des de fa 62 anys. Durant aquests dies ens han fet viure i ens han tractat com a ells.

Pregunta - Han lamentat l'actitud de l'Executiu espanyol. Per què?

El Govern espanyol ni ens ha trucat, ni tan sols per veure si necessitàvem un psicòleg. Fins i tot ens ha negat una sala a la nostra arribada al Prat per trobar-nos amb la nostra família en la intimitat ... Ningú s'ha posat en contacte amb nosaltres i ens ha rebut un director general d'Exteriors perquè ho demanem nosaltres.

Pregunta - Han estat molt crítics.

Ens sembla del tot inacceptable que el nostre Govern estigui sotmès al d'Israel. M'he assabentat pel ELMUNDO.es que el Tribunal Suprem ha decidit reobrir el cas de José Couso. Això ens dóna esperança.

Més encara després de les declaració és del senyor Caamaño -ministre de Justícia, que s'ha permès dir que això s'ha de resoldre per la via diplomàtica, no en els tribunals.

Pregunta - En aquest temps, els ha anomenat algú de l'àmbit judicial?

Esperàvem que la Fiscalia General de l'Estat ens hagués cridat per prendre declaració. És una situació d'indefensió ... i si aquest és el Govern que ens representa, per descomptat ho fa fatal. De què val tenir passaport espanyol?

Pregunta - ¿I ara què?

Aniré a Líban. Tinc compromisos allà. Jo segueixo amb la vida, la vida segueix.