divendres, 15 d’octubre del 2010

Catorzena concentració per la Veritat, Justícia i la Reparació. Dissabte 30 d'octubre del 2010

Com cada octubre des de 1940 el cas del president Companys posa sobre la taula la impunitat de la dictadura franquista.

Ja fa 70 anys de l’assassinat del president màrtir de Catalunya, ja es compleixen, inexplicablement, 70 anys d’oprobi per a tot el poble de Catalunya. 7 dècades d’ignomínia per a tots nosaltres, per a tots els que tenim un Lluís, un Pere, un Josep afusellat per les bales feixistes a casa nostra, i que pateixen, i nosaltres amb ells, la mateixa indiferència i manca de respecte que el que va ser President de la Generalitat.

Si les institucions i els polítics no volen fer justícia a un representant del poble que va governar Catalunya, l’únic president democràtic europeu assassinat pel feixisme, que els importarà alcaldes, mestres, advocats, obrers, sindicalistes, … homes i dones compromesos amb la legalitat republicana i amb la lluita contra el feixisme. Res, per què aquests, per desgràcia, no surten a les primeres planes dels diaris. Ni els avergonyeix, ni els importa tot això perquè han perdut el respecte per la història democràtica del seu país. Aquest successors, aquest càrrecs públics, accepten ofensius certificats de bona conducta intentant fer-los passar per allò que no són, perquè no tenen cap validesa, ni moral, ni judicial, ni administrativa. Estem farts de repetir-ho, el consell de guerra a Lluís Companys, com els milers i milers de consells de guerra de Catalunya i de la resta de l’Estat no han estat anul·lats, ni la llei de la memòria contempla aquest supòsit, ni els òrgans judicials competents han concedit l’anul·lació a cap de les peticions individuals presentades fins ara.

El nostre company Pere Fortuny va rebre recentment una carta de la Fiscalia de l’estat tan desconcertant, com irrisòria, si no fos el fons d’aquesta l’assassinat del seu pare pels franquistes, en Josep Fortuny i Torrens, últim alcalde republicà de Mollet del Vallès, un altre representant i servidor del poble. La Fiscal de la Unidad de Apoyo, Helena Mª Prieto González, escriu el següent: “Al ser nulas e inexistentes tales sentencias no procede la interposición de recurso de revisión alguno”. Així que primer són nul·les, la qual cosa no consta en cap punt de la llei 52/2007 per molt que ens vulguin enganyar amb la seva propaganda sense escrúpols. I després són inexistents, entrant en contradicció amb si mateixa, amb la gramàtica espanyola i utilitzant un terme buit de contingut jurídic. És molt greu que aquesta senyora digui això perquè les sentències existeixen, estan als arxius militars, tenim còpies a casa compulsades i tenim la prova del seu compliment perquè els nostres familiars van ser assassinats, afusellats per una llei franquista al servei de la repressió, l’opressió i l’extermini, que continua vigent per què ningú l’ha jutjat, ni condemnat. I existeixen perquè el concepte il·legítim, que es fa servir a la Llei de la Memòria, és una adjectiu qualificatiu de caire moral, però no un terme jurídic sinònim d’anul·lació. Això és el que rebem de l’Estat, mentides i humiliació.

Il·legítima era la conducta de l’home que maltractava la seva dona durant el franquisme, avui és il·legal i punible. El concepte de sentències il·legítimes és propi dels que van consagrar la transició i van estar d’acord amb una llei de impunitat com és la d’Amnistia del 77, rebutjada pels organismes oficials i oficiosos de drets humans. Avui aquestes sentències, si és veritat que vivim en un estat de dret, haurien de considerar-se il·legals i hauríen de ser anul·lades per llei.
I per acabar només una pregunta: Què farien aquests nous representants del poble, que de ben segur aniran a fer l’ofrena floral a la tomba d’en Companys, que faran els seus discursos i cantaran els segadors amb la ma al pit, encara que alguns pensen que ja es fan massa actes aquest octubre. Què farien si de sobte sortissin de la terra del fossar de la Pedrera tots els homes i dones allà enterrats, si sortís d’aquesta terra en Lluís Companys i els digués que no volen flors, ni paraules, que volen justícia?