Els manaments diuen: "Honraràs al teu pare i la teva mare". Al pare se li honra però a la mare, a la dona, se la tracta com una esclava, ha d'estar tant al servei de Déu i dels seus cures com al servei de l'home, el seu amo.
Des del seu inici, l'Església catòlica va presentar a la dona com un ésser inferior a l'home, poc dotat intel.lectualment i posseïdora d'una exuberant i temible sexualitat. Les causes d'aquesta humiliació constant a la qual se sotmet a la meitat de la humanitat estan en el masclisme de l'Església.
Es comença considerant a la dona la causant de tots els mals que patim des del conte d'Eva, la poma i la serp, que la dibuixa com la culpable del pecat original, del qual tots hem de penedir sense saber molt bé de què. L'home no és responsable tot i que Eva va ser creada d'una costella d'Adam i sotmesa a ell.
La societat patriarcal, origen de tots els masclismes passats i futurs, ha estat sempre defensada i organitzada pels capellans, exèrcit opressor dels grans pares de l'Església, que odiaven a la dona i la van descriure amb tota mena de horribles paraules. Les dones havien de sentir-se inferiors i així el mascle podria dominar-les, havien de sentir-se culpables i així serien dòcils davant el maltractament i la vexació.
La Bíblia mai va ser molt tendra amb les dones, però amb el pas al Nou Testament s'obren les comportes de l'infern per aquests éssers, que no havien de ser tan inferiors com l'Església pregonava si tant els temia. Tendríen por que una legió d'esclaves poguessin revelar-se, qui s'encarregaria de que el seu món funcionés a plena comoditat, submissió i plaer de l'home a canvi de res?
Sant Pau, el creador d'una religió que encara turmenta a la humanitat, escrivia: "Sotmeteu-vos als vostres propis marits com al Senyor, perquè el marit és cap de la seva esposa, així com Crist és cap i salvador de l'Església, la qual és el seu cos. Així com l'Església es sotmet a Crist, també les dones han de sotmetre's als seus esposos en tot". Sotmetre’s i callar, com el sant apòstol aconsella també als corintis: "Guardeu les dones silenci en l'Església, ja que no els està permès parlar. Que estiguin submises, com ho estableix la llei. Si volen saber alguna cosa, que l'hi preguntin a casa als seus marits, perquè no està ben vist que una dona parli en l'Església".
Sant Agustí a qui turmentava la seva morbosa sexualitat i que va culpar la dona de ser la font de la seva luxúria, per no culpar-se a si mateix pels seus baixos instints, escrivia en les seves confessions "Res no m’estimulava a sortir de l'abisme dels delits carnals com la por de la mort i del teu judici futur ... aquesta por mai es va allunyar del meu cor". Des de sant Agustí, l'Església va transmetre a la societat una idea del sexe com una cosa perversa, ja que és el mitjà pel qual es transmet el pecat original i ja que allunya a l'home de la seva recerca de Déu i de la salvació de l'ànima. L'única activitat sexual lícita per sant Agustí i per a l'Església, encara avui, era la que es realitzava, no en persecució del plaer, sinó només en vista a la procreació. Fora d'aquest cas prevalia l'opinió expressada per Sant Tomàs en el seu Summa, segons la qual el coit és dolent perquè pot convertir l'home en "semblant a un animal". Si el coit és dolent era evident el perill de la dona, alguns sants pares, com Bernat de Claravall, les van definir com "sacs d'escombraries".
Durant tota l'Edat Mitjana, època de tenebres, es va impedir a la dona que estudiés. L'ensenyament es feia en llatí i estava en mans de l'Església, a la dona no se li ensenyava aquesta llengua de Déu i així era privada de la cultura. Se'ls acusava de ser animalets de cabell llarg i idees curtes, en les seves caparrons més o menys adorables no cabia gran cosa i l'Església, senyora i majora, marcava que és el que la dona havia de saber. El forrellat a la porta del coneixement significava el retard secular de la dona i la seva ignorància imposada la va despullar de tot dret, i la condemnà a l'ostracisme de l'àmbit domèstic. Fins a gairebé finalitzat el segle XX a l'estat espanyol, després de 40 anys de nacional-catolicisme, va perdurar la idea que si algun fill estava destinat a fer carrera aquest havia de ser l'home, en altres països aquesta idea segueix en peu empenyent la dona al matrimoni i al rol que li convé a l'Església per seguir sotmetent.
La repressió de la dona va prendre un caràcter espantós amb la crema de bruixes, una carnisseria: tortura i foguera per més de 100.000 dones a tot Europa. La Inquisició havia aconseguit extirpar en el segle XIV l'heretgia càtara. Els jueus i els heretges havien estat vençuts i en bona mesura exterminats. L'Església i l'enorme maquinària que la Inquisició havia creat necessitava un nou enemic, que justifiqués una nova creuada. El dimoni s'havia encarnat en els heretges i havia de encarnar de nou, per justificar el terror que seguiria atraient als fidels cap a l'únic refugi segur, l'Església. Però, ¿en qui podria encarnar ara Satanàs? en les dones amb ànsies de coneixement i llibertat, aliades naturals del maligne, perverses seductores de l'home creat a imatge i semblança de Déu. Així la església va estendre la por de la bruixa en una societat crèdula i ignorant a la que tenia dominada.
Els inquisidors dominics són els responsables de la caça de bruixes. El "Malleus maleficarum", el martell de les bruixes, apareix el 1486 a Estrasburg, el seu autor l'inquisidor alsacià Kramer, el patrocinador del llibre, el papa Innocenci VIII. El missatge s'estén per Europa i comença una persecució de dos segles. El propi Kramer es jacta d'haver cremat a 200 bruixes.
A París, entre 1565 i 1640 s'enjudicia a 1.119 bruixes, moltes de les quals seran condemnades a mort. En Genf al maig 1571 es cremen 21 bruixes en un sol procés. A Lorena, el jutge Nicolás Remy es jacta d'haver enviat a la foguera de 2-3.000 bruixes entre 1576 i 1606. En Oppenau, en 1631-1632, un sol procés porta a la foguera al 8% de la població. Els principats catòlics d'Alemanya es van distingir especialment: Magúncia va aportar a la croada 650 víctimes entre 1601 i 1604 i 768 entre 1626 i 1629; Eichstätt 1.000 víctimes entre 1612 i 1636; Colònia 2.000 víctimes entre 1612 i 1637; Bamberg 900 víctimes entre 1623 i 1631.
Les bruixes estaven a l'abast dels assassins en nom de déu, eren moltes vegades dones grans, soles, amb berrugues (signe diabòlic), dones que coneixien com guarir malalties amb herbes i remeis antics (pràctiques paganes i diabòliques per a l'Església, un bon cristià es curava amb relíquies i estampetes). La crueltat i el sadisme dels homes de déu no va tenir límit, el cos de la dona, font de totes les seves frustracions, va estar a la seva disposició per ser trossejat, deixant només un alè de vida per que acabés el seu turment a la foguera.
La crema de bruixes va cessar, però l'Església va seguir considerant bruixes, prostitutes, vermelles i rebels a totes aquelles que no van voler sotmetre's a les seves ordres. El cos de la dona continua estant a la disposició d'aquests sants homes, ells decideixen sobre la seva sexualitat, la seva procreació, sobre la seva submissió als homes i sobre el seu paper en la societat. Exerceixen aquest poder sobre les dones que els pertanyen i pressionen als governs perquè segueixin els seus dictats.
Durant molt temps la vida de la dona no va significar res per a l'Església, era una màquina reproductora per portar fills de l'Església al món. En el moment del part si s'havia de triar entre el fill o la mare era el fill qui havia de viure. Moltes dones van ser sacrificades. També era corrent que tot i saber que l'embaràs podia portar la mort de la dona, el confessor encarregués a aquesta que complís religiosament les seves obligacions maritals encara que això acabés costant la vida, cosa que tampoc li importava el marit.
L'avortament ni parlar, la dona ha de parir i amb dolor, paraula de Déu. En cap cas es pot desfer un embaràs no desitjat, encara que sigui fruit d'una violació, encara que posi en perill la vida de la mare, encara que es tracti d'una nena de 9 anys violada pel seu padrastre i en perill de mort pel seu embaràs, com va decretar un arquebisbe brasiler, que si moria no importava però que si avortava seriosa excomunicada ella, la seva mare i qui l'ajudés.
L'ús del preservatiu, la píndola o de qualsevol altre mètode contraceptiu és inacceptable per a l'Església, l'única mesura per evitar l'embaràs no desitjat en les dones solteres és l'abstinència. Les casades han de portar al món tots els fills que disposi déu. Si després calia matar-los per tapar la vergonya com demostren les restes de nens trobats en els soterranis d'alguns convents, o si avui moren de fam o malaltia, no importa, són més ànimes per al cens diví.
Tots els drets que avui tenen les dones a Europa, que haurien de ser més, els ha guanyat la dona amb les seves lluites, ajudades, de vegades, per homes conscients que no hi pot haver una societat democràtica i justa si les dones segueixen sent considerades com éssers inferiors sense equiparació de drets amb l'home. L'Església és un fre, un llast i un pal a la roda del camí cap a la plena igualtat de la dona.
Diguem el Papa que està a punt d'arribar que les dones no estan disposades a ser víctimes i esclaves d'una societat patriarcal que ells donen suport i organitzen. Ratzinger va dir en el seu viatge recent a Anglaterra que el major problema de l'Església no era la pederàstia, pecata minuta, sinó el que pogués haver dones sacerdots, això era intolerable.
Així, el que va ser gran inquisidor, ara Papa, és el que porta el testimoni de l'opressió de la dona, a la qual no respecta, només cal veure com tracta l'Església a les dones que estan dins del seu masclista maquinària.
El dijous 4 de novembre a les 19 hores a la plaça Sant Jaume t'esperem en la concentració, que diverses associacions i col.lectius han organitzat a Barcelona, contra la visita del Papa i per l'estat laic.
