Extret d'Ahaztuak 1936-1977
Traduït per Resistència antifeixista.
Els afusellats el 27 de setembre de 1975 eren lluitadors antifeixistes i són víctimes del franquisme. Qui nega això o conscientment l'oculta contribueix al model d'impunitat espanyol.
(En memòria de Pako Barrena, milicià del Batalló "Fulgencio Mateos" recentment mort)
Quan fa pocs mesos quinze escriptors, actors i músics van posar rostre i veu a altres tants assassinats pel franquisme per tal de denunciar la impunitat encara vigent per als crims d'aquest règim vam tornar a constatar una vegada més que excepte molt comptades excepcions cada vegada que es parla de víctimes del franquisme en realitat del que es parla és exclusivament de víctimes de la guerra civil, i com a molt d'algunes víctimes dels anys en què es va mantenir àlgida l'operativitat de la guerrilla antifeixista, més o menys fins l'any 1952 . Més enllà d'aquesta data va aprimant ja-d'una forma bastant vergonyant i sovint fins a desaparèixer-la força i la insistència amb què des de la pràctica totalitat d'associacions, historiadors, escriptors, polítics, institucions ... es reivindica a les persones assassinades pel règim franquista, tan feixista i criminal però després d'aquesta ratlla temporal unilateralment dibuixada com ho havia estat des dels seus inicis.
El que diem s'evidencia amb força c ada vegada que ens situem al voltant d'un nou 27 de setembre, data en què anualment truca a la nostra porta la memòria dels últims afusellats pel règim franquista. Aquests dies es converteixen en una interpel sobre per què ni "Txiki", ni Otaegi, ni Baena, ni Sánchez Bravo, ni García Sanz ... merèixer en el seu moment ni la cara ni la veu de cap famós i de per què tampoc mereixeran a aquest nou aniversari del seu assassinat legal ni el més lleu acte de memòria i reivindicació per part d'institució alguna, de polític professional algun o de cap de les associacions que es diuen sense ser-ho "de víctimes del franquisme". De la mateixa manera aquests dies també ens insten a entendre que aquest relegamiento lluny de ser producte d'un involuntari descuit, és una decisió plenament conscient per part d'aquells que la prenen i la posen en pràctica, des de les associacions de víctimes del franquisme que en l' pràctica ca no són tal perquè només reivindiquen a les víctimes de la guerra civil fins el jutge Baltasar Garzón que en el seu famós acte fa exactament el mateix.
L'any passat per aquestes mateixes dates assistíem a la prohibició per part del Jutjat N º 6 de l'Audiència Nacionalitat els actes que teníem programats al voltant del 27 de Setembre ja que el titular d'aquest jutjat els qualificava en un acte com d'apologia del terrorisme per pretendre-hi homenatjar Jon Paredes, "Txiki", ja Angel Otaegi entre d'altres, catalogats com terroristes. Ara, davant aquest nou setembre 27 ens veiem obligats a certificar i denunciar que aquesta estratègia ha seguit el seu curs i que el que l'any passat es va expressar i concretar a través d'un acte judicial ha buscat ara la seva llera i la seva aprofundiment a través de l'aplicació dels paràmetres de la pròpia "llei de memòria històrica" que des del seu Comissió d'Avaluació va remetre el passat mes de maig als familiars de "Txiki" i d'Angel Otaegi sengles resolucions li denegarà tant la seva condició de lluitadors antifeixistes com la condició de víctimes negant-se-per tant el que de veritat, justícia i reparació els correspondria per ser-ho. "La mort del Sr Parets Manotas no guarda relació amb una circumstància de reivindicació i defensa de les llibertats i drets democràtics, sinó amb l'execució d'una pena capital imposada al causant perquè en el procediment sumaríssim es va condemnar per un delicte de terrorisme" és potser el paràgraf més contundent de la resolució que en el cas de "Txiki" certifica això mostrant-nos de manera palmària com des de l'actual democràcia es mantenen les consideracions del règim franquista contra aquests lluitadors, s'assumeix els raonaments jurídics utilitzats en contra i es reafirma la decisió i la condemna dictada. I tot i ment l'empara d'una llei com la "Llei de Memòria Històrica" dictada l'any 2008 trenta anys després del final formal del règim franquista i suposadament per assegurar el dret a la veritat, a la justícia ia la reparació de les víctimes d'aquell règim...
Al nostre entendre aquesta és una de les conseqüències de l'abandonament conscient d'una trinxera d'aquesta memòria democràtica i antifeixista - potser la més feble per menys defensada-com és la memòria d'aquestes persones, del seu caràcter de lluitadors antifeixistes i dels seus drets de víctimes , situant-nos davant l'evidència de com un model d'impunitat permès i encoratjat des de fa trenta anys comença a empassar-també el dret a la memòria de les víctimes d'aquell règim dictatorial, cosa a la qual no són aliens ni historiadors, ni polítics, ni institucions , ni artistes i cantants, ni jutges, ni tan sols associacions de víctimes de la guerra civil ... ni quatre lquiera que digui defensar els drets de les víctimes del franquisme i que en fer desistiment conscient d'aquestes queda, creiem, severament danyat en la seva credibilitat i en la bondat de les seves intencions.
Una cosa q ue diem a finals de setembre del 2010, quan es compleixen trenta-cinc anys dels últims afusellaments del franquisme, i en reivindicació de la memòria i de la lluita de aquells cinc afusellats, de tots els lluitadors antifeixistes, de totes les víctimes del franquisme.
Ahaztuak 1936-1977
Solidaritat 27 de setembre 2010.
Homenatge a Baena, Vigo, 27 de Setembre del 2010.
