TV3 contra Josep Garganté. La construcció social del monstre", un escrit de Gerard Horta. Entrada en solidaritat amb Josep Garganté, treballador de TMB víctima d'una revenja judiciail contra el sindicalisme de lluita
En Josep Garganté
és un company militant de la CGT a TMB a qui TV3 va acusar d’haver-li trencat
una càmera durant la darrera vaga d’autobusos. Sotmès a judici, s’acaba de fer
pública la sentència, que el declara culpable i li imposa pagar 4.936 €: 2.310
de multa equivalents a 11 mesos de presó i 2.626 d’indemnització a TV3 per
l’aparell.
Vaig conèixer a
en Garganté a casa del meu amic i company de Departament en Gerard Horta. Va
ser una sola ocasió, però suficient per que aquest home em despertés un corrent
automàtic de simpatia i afecte. Vam estar discutint fort de política, perquè la
seva ideologia no és la meva. Ens ho vàrem passar bé barallant-nos.
Em sap greu la
seva condemna, perquè estic completament convençut de la seva innocència i
perquè crec que ha estat víctima d’un judici polític el seu resultat del qual ja
estava dictat per endavant. Decididament en Gargangé era culpable de lluitar
pels drets dels treballadors.
A la pàgina web
en suport d’en Josep podreu trobar la sentència i un vídeo amb una entrevista a
ell, a més de tota la documentació sobre el cas: http://garganteabsolucio.wordpress.com.
Estan recollint
diners per pagar la condemna. El compte on podeu contribuir-hi és 1491 0001 26
0010010209.
En Gerard ha escrit aquest text, que reprodueixo aquí com un senyal de solidaritat amb en Josep Garganté.
TV3 CONTRA JOSEP GARGANTÉ
La construcció
social del monstre
Gerard Horta
El proppassat 23
de febrer tingué lloc a la Ciutat de la Llei el judici contra Josep Garganté
pels danys que rebé una càmera –l’aparell que filma– durant les mobilitzacions
a Pl. Universitat arran de la vaga general del 29 de setembre del 2010. El que
ve a continuació n’és un relat –hi vam assistir una quinzena de persones dins
la sala i prop de 80 més que romangueren a l’exterior de la sala i de l’edifici
mateix–.
Crònica d’un
judici polític
Ha estat el
primer cop en ma vida que acudia a un judici: la jerarquització ritualitzada de
la gent que hi és present és explícita, de fet no em va sorprendre el to i el
volum de la veu, i la gestualitat amb què la jutgessa va esbroncar els
assistents arran d’un lleuger murmuri en un moment donat, a causa del que
estàvem escoltant. Com si fóssim infants malcarats, se’ns amenaçà
d’expulsar-nos de la sala en uns termes que deuen resultar normals al món de la
llei, però que no mantenen gaire relació amb l’autoorganització de les persones
en tants altres àmbits col·lectius del món social. Érem a la Ciutat de la Llei.
La fiscal, a les
conclusions, afirmà que quedava acreditat que en Garganté havia estat el
responsable de malmetre l’aparell de TV3, malgrat que no hi aportà ni una sola
prova: tan sols la paraula del càmera, G.R. Tant la intervenció de la fiscal
com la de l’advocat de TV3 –al judici es constatà que TV3 mai havia tirat
endavant cap judici pels danys a equips tècnics propis– emfasitzaren diversos
elements completament aliens als fets que s’havien de provar: remeteren a la
militància d’en Garganté, a la justificació de la seva participació a la vaga
general, i a la seva participació en altres vagues. Res d’això aclaria qui va
petar la càmera.
Un parell de
setmanes després de la vaga, en Garganté fou detingut en plegar de la jornada
de treball a l’autobús per agents dels mossos d’esquadra, els quals el
conduïren a la comissaria de Les Corts, on passà la nit –contravenint les
pràctiques habituals d’enviar una citació judicial a la persona acusada–.
L’advocat de TV3 explicà en el seu relat dels fets que quan aquests agents
detingueren en Josep li trobaren, dins una bossa, una porra extensible. En
Garganté justificà que la duia perquè a causa de les mobilitzacions dels
autobuseros pels dos dies rebé amenaces de mort al seu lloc de treball, on hi
havia pintades amb el seu nom encerclat com un objectiu sobre el qual
“disparar”. Inexplicablement, a les conclusions l’advocat tornà a incidir que
se li havia trobat una porra, desatenent-hi tant les argumentacions de l’acusat
per dur-la, com el fet que això no tenia res a veure amb allò de què se
l’acusava. La jutgessa permeté que l’advocat invoqués aquest fet en diverses
ocasions. També permeté que l’advocat, en comptes de limitar-se a formular
preguntes, en mostrés més d’un cop la resposta ja implícita en l’interrogant
(per això l’advocada d’en Garganté va protestar, sense que la jutgessa
considerés pertinent la protesta).
És a dir,
d’entrada es jutja algú: que milita a la CGT d’Autobusos (i què?), que ha
participat en altres vagues generals (i què?) i en la del 2009 (mai no ho va
negar, i què?), i que quan el van detenir el 14 d’octubre del 2009 portava una
porra (perquè l’havien amenaçat de mort: es tractava d’una eina per a
l’autodefensa). Cap dels mossos presents al judici no va explicar per què no
s’havien investigat aquestes amenaces al Garganté. Tampoc no van explicar per
què en comptes d’enviar una citació judicial en procediren a la detenció. I
malgrat que cap dels mossos era a la Ronda de Sant Antoni aquell 29 de
setembre, tots corroboraren l’afirmació del càmera de TV3. Per què? Perquè això
és el que els explicà el càmera: que l’autor del dany havia estat en Garganté.
La lògica testimonial resulta aclaparadora, va ser impressionant.
Fins ara hem atès
sintèticament el procés de construcció judicial del boc expiatori. Algú sobre
el qual situar la responsabilitat d’un conflicte, amb una finalitat repressiva
merament exemplificadora entorn de les conseqüències que pot implicar
participar dels drets polítics i sindicals establerts.
L’escandalosa
reconstrucció mediàtica de la realitat
L’advocada d’en
Garganté explicà que el càmera (que amb el permís de la jutgessa no digué a
quin sindicat pertanyia, en contra del que succeí amb en Garganté) duia
l’aparell a l’espatlla dreta. El càmera relatà que per la seva dreta veié un
braç amb un estri que impactava sobre la càmera, que resseguí immediatament el
braç i que veié el coll tatuat d’en Garganté. No féu cap menció als dos braços
tatuats!!! En canvi, no explicà com podia veure el coll tatuat d’un home situat
a la seva dreta si de fet resulta que el Garganté només du tatuada la banda
dreta del coll, i el càmera n’hauria hagut de veure la banda esquerra (sense
tatuatge). El càmera afirmà que reconeixia el Garganté, ja que li sonava la
seva cara per les imatges d’altres informacions.
Al moment en què
el dany succeí, els manifestants i els agents de la Brigada Mòbil s’estaven
enfrontant. Segons el càmera hi havia gent removent contenidors, entre ells en
Garganté, tot i que cap imatge el mostra ni removent res ni tampoc trencant la
càmera. El càmera referí que el Garganté vestia una samarreta negra mentre
removia contenidors, si bé la duia grisa –són colors diferents, i això succeïa
un migdia lluminós–. Si alguna cosa sembla mostren les imatges és que a
l’entorn dels fets hi ha quatre o cinc manifestants més que són calbs o que
duien els cabells rapats. En Garganté afirmà una pila de cops que no trencà la
càmera i que no fugí.
Un dels aspectes
més escandalosos, i penso sincerament que aquest és un exemple magnífic perquè
els professors de les Facultats de Paraciències de la Informació el convoquin a
classe, consisteix en les imatges que TV3 havia aportat. Tot i no veure-les,
sabem que TV3 va editar les imatges, que les va remuntar, va construir un relat
nou, una nova realitat, una ficció... per simular el que no havia succeït de
debò. El càmera afirmà que així que l’aparell rebé el cop, ell començà a
filmar, que veié el Garganté, que el seguí i que aquest el va increpar. A les imatges
es veu en Garganté recolzat sobre una paret, digué l’advocada, dient al càmera
que ell no havia estat i que el deixés en pau. A continuació, com testificà el
mateix Garganté, ell (en Garganté) se n’anà. Doncs bé, al muntatge de TV3 es va
invertir l’ordre real temporal de filmació. D’entrada, no es tracta d’una
filmació contínua. I se’n va invertir l’ordre, de manera que la filmació de la
marxa real del Garganté es va situar al principi de tot de la filmació, com si
se’l veiés fugir. Hi va haver diverses seqüències alterades i reenganxades.
Insistim-hi: amb
la seva directora Mònica Terribas al capdavant i per tant com a màxima
responsable, TV3 va remuntar les seqüències filmades invertint-ne l’ordre
temporal per construir una realitat que no s’avé amb el que va succeir.
Independentment del que la senyora Terribas opini d’aquest cas, tenim dret que
faci una explicació pública d’aquest remuntatge: no penso que s’avingui amb cap
lliçó sobre el tipus de periodisme públic que TV3 sosté que practica. I que ens
expliqui per què l’advocat de TV3 no parà d’invocar fets que formen part dels
drets col·lectius conquerits com si es tractés de situacions causals per
encolomar un delicte (quina vergonya!). Tenim tot el dret del món a conèixer de
què va el paper de TV3 en aquesta història. I per què filmacions amb finalitats
informatives van a parar tan sovint a la policia: que ens aclareixin si, als
carrers, els professionals de TV3 hi actuen com a confidents o com a
periodistes.
El 2 de març, el
“periodista” J. G. Albalat, d’ElPeriódico.cat, titulava la notícia de la
sentència d’aquesta manera: “Condemnat un sindicalista per agredir a un
periodista en una protesta laboral”
(http://m.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/condemnat-sindicalista-pe).
Deixant de banda que agredir és un verb transitiu i que la “a” que segueix el
verb sobra, l’Albalat fantasiesava l’agressió a un periodista, i d’això en feia
titular. Completament delirant. El càmera de TV3 no fou agredit; és la càmera
que fou petada. Algú devia considerar-ho excessiu ja que l’endemà, dia 3, la
notícia a l’edició en paper d’El Periódico titulava: “Condemnat un sindicalista
de TMB acusat de trencar una càmera de TV”.Tornem-hi: ni l’objecte amb què es
trencà la càmera fou trobat, ni encara menys a les mans del Garganté, ni es
demostrà que l’autor de l’acció fos ell.
El paper de la
CGT a TV3, i la sentència
El paper de la
CGT a TV3 ha estat galdós, durant i després de la detenció d’en Garganté. Que
jo sàpiga, ni van mobilitzar els treballadors de TV3 per debatre les
implicacions socials d’un judici com aquest, ni van plantejar quin tipus de
manifestacions expressives i instrumentals es vehiculaven en aquest judici.
Crec que haurien hagut de fer-ho en primer lloc per aclarir els fets tot
confrontant-ne els relats (company de feina vs. company de sindicat), també per
solidaritat amb un company de la CGT detingut i acusat, i finalment per posar
en entredit el model periodístic vigent d’aquesta televisió, la seva. Però no
ho van fer.
La sentència del
Jutjat Penal número 25 de Barcelona ha condemnat en Garganté a pagar 4.936 €
–2.310 de multa; i 2.626 d’indemnització a TV3 (que a més cobrarà l’assegurança
de la càmera)–. S’hi valoren d’una manera concloent la minuciositat (?) i la
convicció (?) del relat del càmera de TV3. Si la convicció és una prova, ho
tenim pelut. I si la minuciositat abraça no remetre ni una sola vegada als
tatuatges del Garganté als braços, llavors deixem-ho córrer tot plegat, perquè
el que es jutja deu ser una altra cosa. Ras i curt, és la meva opinió.(Som-hi,
un condemnat més i a prosseguir.)
Solidaritat per afrontar el pagament
Vaig conèixer en
Josep aquell migdia de la vaga general. Li vaig dir “Ets en Garganté? Em dic
Gerard, antropòleg! Molt de gust tio!”. És una manera ridícula
d’autorepresentar-se, però és el que em va sortir. Hem compartit fins ara
militància amb la gent magnífica de Nou Barris –a la Trobada Alternativa i a la
CUP–, i no em fa vergonya expressar com m’ha arribat a commoure aquest home,
per la seva generositat potent, dia a dia, i per la seva capacitat de treballar
sempre i amb plena intensitat des de la solidaritat, fora de dogmatismes i
personalismes. Vaig sentir molta impotència i tristesa de veure’l al judici,
veient com es desenvolupava la cosa.
Avui tinc la sort
de ser un company més del Josep: ens ajudem, compartim estones i llocs, penquem
colze a colze i ens clavem bronques recíproques. Tinc la fortuna d’haver
conegut una bona part de la seva colla busera –el Nino Mercader, el Mellado, el
Tino, el Cristóbal, i l’Homera, l’Andrés, el Jose i la Tània per les excursions
(i una pila més de buseres i buseros macos que no en recordo el nom). Aquesta
gent està més viva que mai: ara i aquí. Tenen el cor gran i batega fort! Si
fóssim als anys del pistolerisme patronal o sota el franquisme molts ja els
haurien matat per defensar la nostra dignitat. I els diaris ja s’ocuparien prou
de presentar-nos-los com unes bèsties sanguinàries (“Habían participado en
muchas huelgas generales”). Però són aquí, amb nosaltres, entre nosaltres.
Com va escriure
Jesús Rodríguez al Directa aquest 24 de febrer, el grup de suport a Josep
Garganté denuncià que “a les imatges no es veu trencar absolutament res al
nostre company, tampoc se’l veu a les càrregues de Mossos d’Esquadra contra els
i les manifestants i només se l’escolta i se’l veu discutint amb el càmera de
TV3, fet que no representa cap prova que sustenti les acusacions”.
En aquest judici
–desconec els procediments judicials, però és el que en penso– s’hi van obviar
les proves objectives que haurien hagut de justificar la condemna al Garganté.
Simplement perquè no n’hi ha. Només hi ha la paraula d’un càmera que no va
esmentar que les seves filmacions van ser alterades respecte a l’ordre real en
què tot succeí. Ni els tatuatges del braç (no hi remeté mai, i era el més
evident!), ni el tatuatge inexistent a la banda esquerra del coll, ni el color
de la samarreta, ni cap prova que en Garganté bellugués contenidors
simultàniament al trencament de la càmera (!), ni l’estri del delicte, ni una
fugida que no es produí mai. I d’això se’n diu “minuciositat”. Aquesta és la
seva llei, la seva televisió i la seva democràcia.
Hem de cobrir
aquests diners. Si fem bons de 5 €, amb 1.000 persones ho cobrirem. Organitzem
activitats i belluguem-nos (http://garganteabsolucio.wordpress.com/) per
retornar una molla de solidaritat a una persona que porta anys regalant-nos el
sentit de la lluita per la llibertat col·lectiva. (La llibertat col·lectiva:
paraules majors.)
Rep una abraçada
Josep, tingues coratge, força i ànim. Parafrasejant en Joan Salvat-Papasseit,
ens ajuntem perquè facis camí. Ets estimat i també nosaltres som aquí, no en
dubtis company!
