Traduït al català per Resistència Antifeixista.
Original: http://ciprianomartosjimenezinmemoriam.blogspot.com/
Cipriano Martos va ser detingut per la Guàrdia Civil a Reus (Tarragona) en una caiguda del FRAP en aquesta província. Una caiguda que seria més tràgica que les altres. Va ser detingut el 30 d'agost (de 1973) i sotmès a tortures des del primer moment. Va ser obligat a beure el contingut d'un còctel Molotov, a resultes de la qual cosa va ser conduït a un hospital perquè li fessin un rentat d'estómac. Encara sense recuperar-se, va ser conduït de nou a les dependències de la Guàrdia Civil on van continuar les "sessions" i, per segona vegada, li va ser administrada a cops la mateixa "beguda". Cremat per dins, no va poder sobreviure. Va morir el 17 de setembre.
Cipriano Martos havia començat a treballar als 11 anys, al camp, de sol a sol. Va ser bracer, juntament amb el seu pare i germans, a Morón de la Frontera (Sevilla), a les terres d'un aristòcrata; va ser miner a les mines de lignit de Terol, després va passar a Catalunya on va treballar en el tèxtil a Sabadell i Terrassa, membre del PCE (ml), després, va estar en la construcció a Barcelona i Reus, on va acabar la seva vida, que no el seu exemple. El seu itinerari laboral va estar marcat, com el de molts altres treballadors conscients dels seus drets, per les amenaces, els acomiadaments i les "llistes negres". La seva activitat sindical la va desenvolupar a CCOO i en la ÓS.
La seva mort no es va publicar en cap diari espanyol. A Europa, i gràcies a les informacions que regularment donava a nivell nacional i internacional l'Agència de Premsa Espanya Popular (APEP), enquadrada en el FRAP, "Le Monde" va donar la notícia, encara que amb algun retard. També van denunciar l'assassinat "Liberation" i "Il Manifesto". El Consolat franquista d'Hendaia va ser atacat dies després: se li van llançar ampolles amb pintura vermella i es van fer grans pintades de ¡Assassins! Cipriano Martos serà venjat. ¡Mort al feixisme!
El 1978, l'escriptor Miguel Buñuel va escriure un relat basat en les circumstàncies de la seva vida i de la seva mort. Es va titular "El desaparegut"
"EL DESAPARECIDO" per Miguel Buñuel
Estic lligat a una butaca monacal, des de les ungles dels peus a la punta dels turmells.
En el meu cos nu sento en tota la seva extensió el batec de les ferides obertes, de les cremades infectades, dels blaus tumefactes, i, per dins, el cruixir d'ossos trencats i el vessament de vísceres estripades.
Vull obrir les parpelles. Vull enlairar els llavis. I tampoc puc. Estan enganxats.
Esbufega pel nas i sona com el plor d'un nen. I escolto estrèpit de rialles. I un crit:
- Prou!
I una veu imperativa de comandament, més imperativa i de comandament que en dies anteriors: - llevaulos els esparadraps!
D'una tirada, em treuen l'esparadrap de la boca, i els llavis, ja espellats, tornen a traspuar sang. D'una tirada em treuen l'esparadrap dels ulls, i em arrenquen les últimes pestanyes i les lleganyes purulentes. Llum. Només llum que em fa tancar atapeïdament els ulls. Mil watts han penetrat a la retina, enfonsant-se en un abisme negre. Per enèsima vegada. I per a mi nova veu imperativa demando: - Despertadle!
Una dutxa d'aigua gelada cau sobre el meu febriciente cos nu. Treme. Els meus dents Castanet. I sento la medul congelar en un esquerdament d'ossos. Obro les parpelles i torno a tancar. Em posen unes anelles oculars que forcen tenir els ulls desmesuradament oberts. Són dues brases. Cremant.
I la veu ultraimperativa de comandament: - El teu nom?
I la meva boca seca, sense cap rastre de saliva, contesta com el ninot trencat d'un ventríloc. Torna a pronunciar la mateixa cançó d'un dia. I d'un altre. I d'un altre. I d'un altre .... - Cipriano Martos Jiménez.
- Natural?
- Huétor-Tajar, Granada.
- ¿Nascut?
- Cinc de juliol de 1945.
- Fill de ...?
- Cipriano i Manuela.
- Residència?
- Reus.
- Domicili?
- Carrer Catorze d'Abril, número tres.
De la llum, va venir el raig d'un puny que em va aixafar el mentó.
- Aquesta carrer no existeix! Ni a Reus, ni en cap lloc d'Espanya!
- A Reus si existeix, en els barracons de l'Óssa Menor, en la prolongació de l'avinguda del general Prim - Professions que has tingut, si és que has tingut alguna?
- Jornaler a la vega granadina de Huétor-Tájar. Miner a Castellote, Terol. I paleta, aquí a Reus.
- Per què vas deixar el camp?
- Perquè quan vaig tornar al meu poble, després del servei militar, no vaig trobar feina.
- On vas fer el servei militar?
- A Sevilla.
- Juraria bandera, és clar?
- No Un altre cop de puny, sortit de la llum, es va incrustar en el meu pòmul esquerre.
- I això?
- Estava al calabós.
- Per què?
- Perquè li vaig dir al capità que així com el meu pare va jurar la bandera republicana, jo només podia jurar aquesta bandera i no una altra.
Una bota zigzaguejant des de la llum, em va colpejar l'estèrnum. Vaig deixar de respirar.
- I com et vas fer miner?
Silenci. Seguia sense respirar. I la veu imperativa de comandament va cridar.
- Contesta!
I una mà enguantada em va bufetejar repetidament: un dos, un dos, un dos ...
- Refrescadle!
De nou la dutxa gelada va caure sobre la calenta nuesa del meu cos en nafra viva. Respir fons. Treme. Tartamudeig:
- M '.. em ... em vaig fer miner per ... per ... perquè altres del meu poble es van fer ... Treball ... contra ... treballen a les mines de lignit del ... del ... del Baix Aragó.
- I per què vas deixar de ser miner?
- Per establir la ÓS en tota aquesta comarca minera ...
- La osoqué?
- L'Oposició Sindical Obrera.
- Contra els Sindicats Nacionals, contra les Lleis Fonamentals del Regne ... ¿Te n'adones, noi, que això és una il.legalitat com una catedral? I quan va ser això?
- En 1970.
- ¿I com va ser venir a Reus?
- Per altres paisans andalusos miners.
- Miners d'on?
- De Utrillas o de Escolta o d'Andorra o del propi Castellote, en les mines treballava.
- Noms?
- Cap.
Unes barres de ferro, a tort ia dret, van començar a colpejar els colzes, els genolls, els turmells.
- Noms?
- Cap!
- Prou! -I van deixar de colpejar-D'on venies la matinada del trenta d'agost de l'present any de gràcia de 1973, quan et van detenir?
- Del tall.
- A les tres de la matinada?
Estrapelucio de riallades:
- Ja-ja-ja ... aj-aj-aj ..!
- Silenci! ¡Respon, noi!
- Vam haver de rescatar a diversos companys que havien quedat atrapats per corriment de terres en les fonamentacions.
- Sense contemplacions, vull noms, noms no només dels que componen amb tu la ilegalísima oposició sindical obrera, també el teu partit comunista marxista-leninista, noms i adreces de Reus, de Barcelona, de Madrid i d'on sigui ... I ja! Ja!
- Cap!
Ombres tapat, coronades per tricornis, agitant-se.
- Però -veu imperiosa de comandament aflautada- aquest noi està fresc, totalment fresc. Quines mesures li heu aplicat perquè confessi?
- Totes les habituals.
- Corrent elèctrica als testicles?
- Sí, és clar.
- ¿Pues d'acer per sota de les ungles fins al metacarp?
- Sí, és clar.
- ¿Bufador en les mamelletes i a discreció?
- I quants dies porteu així, sense cap resultat?
- Des de la detenció, el trenta d'agost, fins avui, disset de setembre.
- Heu provat amb el licor de la veritat?
- No.
- A què espereu? ¡Porteu el vidriol!
Immediatament em van desencadenar el front del respatller de la butaca monacal, arrencant molts cabells. I em van doblar el cap, mirant al sostre. Un em va estrènyer amb els seus dits enguantats els ous i un altre em va obrir la boca amb unes tenalles d'acer, les que fan servir els otorinolaringòlegs per operar les amígdales.
I un raig continu d'àcid sulfúric penetrar en la meva boca com una espasa de foc que em va travessar de la gola al recte.
- Prou! -I el que subjectava l'ampolla del vidriol va ser empès a un costat.
Dansen negres tricornis xarol. Per la meva boca surt escuma de la mar Mediterrània. Dansen capots verdosos coberts de rosada de sang. On el verd vent, les verdes branques? On el vaixell sobre la mar i el cavall a la muntanya? On meu Huétor-Tájar de Granada? Crit: - Mai em arrancaréis la meva alegria i la meva persona!
La veu ultraimperativa de comandament crida:
- ¿Noms i adreces?!
Silenci Algú s'acosta. Sento el seu cap, el seu sentit enganxat al meu pit. S'alça i exclama: - Aquest noi és mort.
Pares, germans, amics, companys, camarades: No reclaméis meu cadàver, ni ara que han passat cinc anys de la meva mort, doncs cendra va ser el meu cos, ventada al delta de l'Ebre
I us dic, en aquest 17 setembre de mil nou setanta-vuit, amb tota la meva alegria i persona intacta que em sento molt feliç al veure-us reunits aquí, a la plaça de Huétor-Tájar amb tot el meu poble i pobles de la comarca, sota les nostres estimades banderes al vent.
A tots vosaltres, a tu pare que em engendrat, a tu mare que en el teu si em vas portar, a vosaltres els meus germans i companys que de nens amb mi jugastéis, a vosaltres els meus amics de tasca, les meves amigues de ball, a vosaltres els meus companys de treball en la vega granadina de Huétor-Tájar, en les mines Terol de Castellote, Utrillas, Escolta, Andorra ... en les construccions tarragonines de Reus, a vosaltres els meus camarades de lluita pel benestar del gènere humà, a tots els pobles d'Espanya, ja tu, Mariana, que representes a les noies que he estimat i m'han estimat, i que com a prova de el teu amor em tejiste una bandera amb els colors vermell, groc i morat ... A tots ¡salut!, I gràcies pel vostre homenatge.
Setembre de 1978.
Miguel Buñuel (Castellote (Terol) -1924, Madrid-1980). Brillant escriptor especialitzat en literatura juvenil. Militant del Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista) fins a la seva mort.
Premis rebuts: Xauxa, Lazarillo, l'Internacional Andersen de literatura infantil, Premi Seleccions de Llengua Espanyola, ...
Aquest relat es va presentar al Concurs Nacional de Contes "Guardiola d'Or" de 1978. Publicat el 1985 per Edicions Vanguardia Obrera, SA.
Original: http://ciprianomartosjimenezinmemoriam.blogspot.com/
Cipriano Martos: 28 anys, nascut a Huétor-Tajar, província de Granada, família de bracers, militant del PCE (ml) i del FRAP des dels 23 anys.
Cipriano Martos va ser detingut per la Guàrdia Civil a Reus (Tarragona) en una caiguda del FRAP en aquesta província. Una caiguda que seria més tràgica que les altres. Va ser detingut el 30 d'agost (de 1973) i sotmès a tortures des del primer moment. Va ser obligat a beure el contingut d'un còctel Molotov, a resultes de la qual cosa va ser conduït a un hospital perquè li fessin un rentat d'estómac. Encara sense recuperar-se, va ser conduït de nou a les dependències de la Guàrdia Civil on van continuar les "sessions" i, per segona vegada, li va ser administrada a cops la mateixa "beguda". Cremat per dins, no va poder sobreviure. Va morir el 17 de setembre.Ni els seus pares, ni els seus germans, ni el seu advocat van poder veure el cadàver, que va ser enterrat en secret al cementiri de Reus.
Cipriano Martos havia començat a treballar als 11 anys, al camp, de sol a sol. Va ser bracer, juntament amb el seu pare i germans, a Morón de la Frontera (Sevilla), a les terres d'un aristòcrata; va ser miner a les mines de lignit de Terol, després va passar a Catalunya on va treballar en el tèxtil a Sabadell i Terrassa, membre del PCE (ml), després, va estar en la construcció a Barcelona i Reus, on va acabar la seva vida, que no el seu exemple. El seu itinerari laboral va estar marcat, com el de molts altres treballadors conscients dels seus drets, per les amenaces, els acomiadaments i les "llistes negres". La seva activitat sindical la va desenvolupar a CCOO i en la ÓS.
La seva mort no es va publicar en cap diari espanyol. A Europa, i gràcies a les informacions que regularment donava a nivell nacional i internacional l'Agència de Premsa Espanya Popular (APEP), enquadrada en el FRAP, "Le Monde" va donar la notícia, encara que amb algun retard. També van denunciar l'assassinat "Liberation" i "Il Manifesto". El Consolat franquista d'Hendaia va ser atacat dies després: se li van llançar ampolles amb pintura vermella i es van fer grans pintades de ¡Assassins! Cipriano Martos serà venjat. ¡Mort al feixisme!Avui en dia, a la plaça de Sabadell, on va viure, una placa recorda el seu nom i la data del seu assassinat.
En els interrogatoris, no va dir ni una sola paraula.
El 1978, l'escriptor Miguel Buñuel va escriure un relat basat en les circumstàncies de la seva vida i de la seva mort. Es va titular "El desaparegut"Font: "FRAP. 27 de Setembre. Equip Adelvec. Ed VOSA. "Pàg. 53."
Des d'aquell 17 de setembre, Cipriano Martos es va convertir en un exemple de lluita, de fermesa i de valor comunista per tots els seus camarades, per a tots els que el van conèixer i per a tots els que, després, han sentit parlar d'ell.
"EL DESAPARECIDO" per Miguel Buñuel
Fred. Foscor de mina de lignit. Ni cap mena de llum. Ni de sol, ni de carbur. Continc la respiració, els batecs, i només escolto el silenci, com un crit.
Vull moure els dits de les mans, dels peus. Vull moure els canells, els turmells, l'espinada. Vull moure els malucs. la cintura, el tronc, el coll, el cap. I no puc. No puc!
Estic lligat a una butaca monacal, des de les ungles dels peus a la punta dels turmells.
En el meu cos nu sento en tota la seva extensió el batec de les ferides obertes, de les cremades infectades, dels blaus tumefactes, i, per dins, el cruixir d'ossos trencats i el vessament de vísceres estripades.
Vull obrir les parpelles. Vull enlairar els llavis. I tampoc puc. Estan enganxats.
Esbufega pel nas i sona com el plor d'un nen. I escolto estrèpit de rialles. I un crit:
- Prou!
I una veu imperativa de comandament, més imperativa i de comandament que en dies anteriors: - llevaulos els esparadraps!
D'una tirada, em treuen l'esparadrap de la boca, i els llavis, ja espellats, tornen a traspuar sang. D'una tirada em treuen l'esparadrap dels ulls, i em arrenquen les últimes pestanyes i les lleganyes purulentes. Llum. Només llum que em fa tancar atapeïdament els ulls. Mil watts han penetrat a la retina, enfonsant-se en un abisme negre. Per enèsima vegada. I per a mi nova veu imperativa demando: - Despertadle!
Una dutxa d'aigua gelada cau sobre el meu febriciente cos nu. Treme. Els meus dents Castanet. I sento la medul congelar en un esquerdament d'ossos. Obro les parpelles i torno a tancar. Em posen unes anelles oculars que forcen tenir els ulls desmesuradament oberts. Són dues brases. Cremant.
I la veu ultraimperativa de comandament: - El teu nom?
I la meva boca seca, sense cap rastre de saliva, contesta com el ninot trencat d'un ventríloc. Torna a pronunciar la mateixa cançó d'un dia. I d'un altre. I d'un altre. I d'un altre .... - Cipriano Martos Jiménez.
- Natural?
- Huétor-Tajar, Granada.
- ¿Nascut?
- Cinc de juliol de 1945.
- Fill de ...?
- Cipriano i Manuela.
- Residència?
- Reus.
- Domicili?
- Carrer Catorze d'Abril, número tres.
De la llum, va venir el raig d'un puny que em va aixafar el mentó.
- Aquesta carrer no existeix! Ni a Reus, ni en cap lloc d'Espanya!
- A Reus si existeix, en els barracons de l'Óssa Menor, en la prolongació de l'avinguda del general Prim - Professions que has tingut, si és que has tingut alguna?
- Jornaler a la vega granadina de Huétor-Tájar. Miner a Castellote, Terol. I paleta, aquí a Reus.
- Per què vas deixar el camp?
- Perquè quan vaig tornar al meu poble, després del servei militar, no vaig trobar feina.
- On vas fer el servei militar?
- A Sevilla.
- Juraria bandera, és clar?
- No Un altre cop de puny, sortit de la llum, es va incrustar en el meu pòmul esquerre.
- I això?
- Estava al calabós.
- Per què?
- Perquè li vaig dir al capità que així com el meu pare va jurar la bandera republicana, jo només podia jurar aquesta bandera i no una altra.
Una bota zigzaguejant des de la llum, em va colpejar l'estèrnum. Vaig deixar de respirar.
- I com et vas fer miner?
Silenci. Seguia sense respirar. I la veu imperativa de comandament va cridar.
- Contesta!
I una mà enguantada em va bufetejar repetidament: un dos, un dos, un dos ...
- Refrescadle!
De nou la dutxa gelada va caure sobre la calenta nuesa del meu cos en nafra viva. Respir fons. Treme. Tartamudeig:
- M '.. em ... em vaig fer miner per ... per ... perquè altres del meu poble es van fer ... Treball ... contra ... treballen a les mines de lignit del ... del ... del Baix Aragó.
- I per què vas deixar de ser miner?
- Per establir la ÓS en tota aquesta comarca minera ...
- La osoqué?
- L'Oposició Sindical Obrera.
- Contra els Sindicats Nacionals, contra les Lleis Fonamentals del Regne ... ¿Te n'adones, noi, que això és una il.legalitat com una catedral? I quan va ser això?
- En 1970.
- ¿I com va ser venir a Reus?
- Per altres paisans andalusos miners.
- Miners d'on?
- De Utrillas o de Escolta o d'Andorra o del propi Castellote, en les mines treballava.
- Noms?
- Cap.
Unes barres de ferro, a tort ia dret, van començar a colpejar els colzes, els genolls, els turmells.
- Noms?
- Cap!
- Prou! -I van deixar de colpejar-D'on venies la matinada del trenta d'agost de l'present any de gràcia de 1973, quan et van detenir?
- Del tall.
- A les tres de la matinada?
Estrapelucio de riallades:
- Ja-ja-ja ... aj-aj-aj ..!
- Silenci! ¡Respon, noi!
- Vam haver de rescatar a diversos companys que havien quedat atrapats per corriment de terres en les fonamentacions.
- Sense contemplacions, vull noms, noms no només dels que componen amb tu la ilegalísima oposició sindical obrera, també el teu partit comunista marxista-leninista, noms i adreces de Reus, de Barcelona, de Madrid i d'on sigui ... I ja! Ja!
- Cap!
Ombres tapat, coronades per tricornis, agitant-se.
- Però -veu imperiosa de comandament aflautada- aquest noi està fresc, totalment fresc. Quines mesures li heu aplicat perquè confessi?
- Totes les habituals.
- Corrent elèctrica als testicles?
- Sí, és clar.
- ¿Pues d'acer per sota de les ungles fins al metacarp?
- Sí, és clar.
- ¿Bufador en les mamelletes i a discreció?
- I quants dies porteu així, sense cap resultat?
- Des de la detenció, el trenta d'agost, fins avui, disset de setembre.
- Heu provat amb el licor de la veritat?
- No.
- A què espereu? ¡Porteu el vidriol!
Immediatament em van desencadenar el front del respatller de la butaca monacal, arrencant molts cabells. I em van doblar el cap, mirant al sostre. Un em va estrènyer amb els seus dits enguantats els ous i un altre em va obrir la boca amb unes tenalles d'acer, les que fan servir els otorinolaringòlegs per operar les amígdales.
I un raig continu d'àcid sulfúric penetrar en la meva boca com una espasa de foc que em va travessar de la gola al recte.
- Prou! -I el que subjectava l'ampolla del vidriol va ser empès a un costat.
Dansen negres tricornis xarol. Per la meva boca surt escuma de la mar Mediterrània. Dansen capots verdosos coberts de rosada de sang. On el verd vent, les verdes branques? On el vaixell sobre la mar i el cavall a la muntanya? On meu Huétor-Tájar de Granada? Crit: - Mai em arrancaréis la meva alegria i la meva persona!
La veu ultraimperativa de comandament crida:
- ¿Noms i adreces?!
Silenci Algú s'acosta. Sento el seu cap, el seu sentit enganxat al meu pit. S'alça i exclama: - Aquest noi és mort.
Pares, germans, amics, companys, camarades: No reclaméis meu cadàver, ni ara que han passat cinc anys de la meva mort, doncs cendra va ser el meu cos, ventada al delta de l'Ebre
I us dic, en aquest 17 setembre de mil nou setanta-vuit, amb tota la meva alegria i persona intacta que em sento molt feliç al veure-us reunits aquí, a la plaça de Huétor-Tájar amb tot el meu poble i pobles de la comarca, sota les nostres estimades banderes al vent.
A tots vosaltres, a tu pare que em engendrat, a tu mare que en el teu si em vas portar, a vosaltres els meus germans i companys que de nens amb mi jugastéis, a vosaltres els meus amics de tasca, les meves amigues de ball, a vosaltres els meus companys de treball en la vega granadina de Huétor-Tájar, en les mines Terol de Castellote, Utrillas, Escolta, Andorra ... en les construccions tarragonines de Reus, a vosaltres els meus camarades de lluita pel benestar del gènere humà, a tots els pobles d'Espanya, ja tu, Mariana, que representes a les noies que he estimat i m'han estimat, i que com a prova de el teu amor em tejiste una bandera amb els colors vermell, groc i morat ... A tots ¡salut!, I gràcies pel vostre homenatge.
Setembre de 1978.
Premis rebuts: Xauxa, Lazarillo, l'Internacional Andersen de literatura infantil, Premi Seleccions de Llengua Espanyola, ...
Aquest relat es va presentar al Concurs Nacional de Contes "Guardiola d'Or" de 1978. Publicat el 1985 per Edicions Vanguardia Obrera, SA.
"HOMENAJE A CIPRIANO MARTOS EN EL ANIVERSARIO DE SU ASESINATO
Al compañero, al camarada Cipriano en el aniversario de su asesinato por parte del aparato represor fascista de la dictadura franquista. Al amigo, al mártir de la causa de la libertad. No olvidamos.
Él fue el Desaparecido, de noche, por parejas llegaron las tenebrosas sombras que lo raptaron; lo torturaron con saña y crueldad, aterrorizaron a quienes indagamos y preguntamos por él, mientras a media noche las cloacas apestaban a vitriolo.
Guardias civiles asesinos, despojos de lo irracional, del dolor y la crueldad, nacisteis para servir al amo, al hurto, al dictador y al Borbón. En el arrabal de Reus cerca del psiquiatrico Pera Mata, a hurtadillas y silenciosos, escondisteis bajo tierra lo que quedaba de vuestra benemérita actuación.
Fue el amigo, quedó la razón, pues los hombres morimos pero las ansias de Justicia perduran. Son cientos y miles los que esperan que les sea restablecida su dignidad y reconocida su contribución a la lucha por una verdadera democracia y los derechos de sus pueblos a escoger y a determinar sus relaciones con el resto.
Tu lealtad a la lucha por la República, al socialismo y a la integridad física de tus camaradas es referente en esta ardua batalla contra el Capital, el Fascismo y la Monarquía.
Tu nombre no se borrará de la historia."
Al compañero, al camarada Cipriano en el aniversario de su asesinato por parte del aparato represor fascista de la dictadura franquista. Al amigo, al mártir de la causa de la libertad. No olvidamos.
Él fue el Desaparecido, de noche, por parejas llegaron las tenebrosas sombras que lo raptaron; lo torturaron con saña y crueldad, aterrorizaron a quienes indagamos y preguntamos por él, mientras a media noche las cloacas apestaban a vitriolo.
Guardias civiles asesinos, despojos de lo irracional, del dolor y la crueldad, nacisteis para servir al amo, al hurto, al dictador y al Borbón. En el arrabal de Reus cerca del psiquiatrico Pera Mata, a hurtadillas y silenciosos, escondisteis bajo tierra lo que quedaba de vuestra benemérita actuación.
Fue el amigo, quedó la razón, pues los hombres morimos pero las ansias de Justicia perduran. Son cientos y miles los que esperan que les sea restablecida su dignidad y reconocida su contribución a la lucha por una verdadera democracia y los derechos de sus pueblos a escoger y a determinar sus relaciones con el resto.
Tu lealtad a la lucha por la República, al socialismo y a la integridad física de tus camaradas es referente en esta ardua batalla contra el Capital, el Fascismo y la Monarquía.
Tu nombre no se borrará de la historia."
