dilluns, 13 de desembre del 2010
Mikel Zabalza fue recordado como víctima del terrorismo de Estado 25 años después de su asesinato
La familia exige la devolución de su dignidad reconociendo el Estado que murió víctima de las torturas sufridas
Apurtu.org (Apurtu.org)
En un acto sumamente emotivo, cientos de personas denunciaron que 25 años después todavía no se conocen las verdaderas circunstancias de la muerte de Mikel Zabalza, y que a día de hoy sigue vigente la versión oficial calificada co mo "bodrio" por el Movimiento Pro Amnistía.
Los actos comenzaron en la fábrica de armas de Orbaizeta, donde se realizó una ofrenda floral y se bailó un aurresku ante el monolito a Mikel Zabalza colocado al lado de su casa natal. Minutos antes, las cientos de personas congregadas ante el mnolito, habían tenido que sortear los hasta 3 controles policiales instalados por la Guardia Civil en las cercanías de Orbaizeta.
Tras el sencillo acto de la fábrica de armas, los manifestantes se dirigieron hacia la entrada de Orbaizeta, donde se encuentra un monolito de piedra en homenaje a Mikel Zabalza. Minutos después llegaron los zanpanzar de Agoitz con una gran foto de Mikel Zabalza y condujeron a las personas congregadas hasta el trinkete de la localidad. Allí dió comienzo el acto político de homenaje a Zabalza, en el que participaron jóvenes de la localidad y del Valle de Aezkoa, el Ayuntamiento de Orbaizeta, el Movimiento Pro Amnistía y los propios familiares de Mikel.
"Se mantiene la represión contra la juventud"
Los jóvenes de Aezkoa recordaron que 25 años después, ellos no han "dado la espalda a la memoria histórica" y que en los últimos años han participado en los homenajes a Zabalza.
Denunciaron que si hace 25 años a Mikel Zabalza le detuvieron acusándole de pertenecer a ETA, ahora arrestan a decenas de jóvenes "acusándoles de ser de Segi, les incomunican durante 5 días y son condenados a largos años de cárcel", por lo que concluyeron que "por su parte las cosas no han cambiado mucho".
Tras el sencillo acto de la fábrica de armas, los manifestantes se dirigieron hacia la entrada de Orbaizeta, donde se encuentra un monolito de piedra en homenaje a Mikel Zabalza. Minutos después llegaron los zanpanzar de Agoitz con una gran foto de Mikel Zabalza y condujeron a las personas congregadas hasta el trinkete de la localidad. Allí dió comienzo el acto político de homenaje a Zabalza, en el que participaron jóvenes de la localidad y del Valle de Aezkoa, el Ayuntamiento de Orbaizeta, el Movimiento Pro Amnistía y los propios familiares de Mikel.
"Se mantiene la represión contra la juventud"
Los jóvenes de Aezkoa recordaron que 25 años después, ellos no han "dado la espalda a la memoria histórica" y que en los últimos años han participado en los homenajes a Zabalza.
Denunciaron que si hace 25 años a Mikel Zabalza le detuvieron acusándole de pertenecer a ETA, ahora arrestan a decenas de jóvenes "acusándoles de ser de Segi, les incomunican durante 5 días y son condenados a largos años de cárcel", por lo que concluyeron que "por su parte las cosas no han cambiado mucho".
En nombre del Ayuntamiento de Orbaizeta, uno de sus concejales dijo que "la Guardia Civil se llevó vivo a nuestro vecino Mikel Zabalza, y días después, nos lo devolvieron muerto". Subrayó que "la versión oficial no ha sido asumida por la gran parte de la sociedad de Eu skal Herria, y mucho menos por los y las vecinas de Orbaizeta y sus familiares y amigos", para añadir que "existe la convicción popular de que Mikel Zabalza murió fruto de las torturas a las que fue sometido durante su detención". En este sentido, el Ayuntamiento de Orbaizeta se reafirmó en su compromiso de "seguir luchando" para que se conozca la verdad y se repare a la familia de Mikel Zabalza.
"Maite zaituztegu"
Con la participación de bertsolaris, txalapartaris y actuaciones musicales se llegó hasta la ofrenda floral que realizaron un total de 23 colectivos, entre los que se encontraban los sindicatos LAB y EHNE, partidos políticos como Aralar, EA e Izquierda Abertzale, la Junta de Aezkoa, asociaciones culturales y feministas, etc.
Fue entonces cuando tomó la palabra el Movimiento pro Amnistía, que aplaudió la perseverancia de los habitantes de Aez koa y Orbaizeta y su solidaridad y cercanía con la familia Zabalza. A ellos y ellas, presentes en el acto, desde el Movimiento pro Amnistía se les lanzó un "maite zaituztegu" que fue aplaudido por los presentes. Desde el MPA se reconoció la dignidad y el esfuerzo de la familia Zabalza en su lucha contra "todo un Estado y sus instituciones". El organismo antirrepresivo hizo un llamamiento a perseverar en la lucha contra la represión para llevr el proceso democrático recien empezado "hasta buen puerto".
La familia agradeció los gestos de solidaridad
Para cerrar el acto, la familia Zabalza dirigió unas palabras a los presentes agradeciéndoles "el calor" recibido durante todos estos años. Exigieron la devolución de la "dignidad" robada a Mikel Zabalza tras su asesinato, para lo que creen necesario que se le reconozca "como victima de la tortura".
Galería de fotos: http://www.flickr.com/photos/44783468@N03/sets/72157625484944886/show/
La verdad sobre los españoles
No, mujer, los españoles sí que nacieron por fin, aunque la palabra «españoles» nació antes que ellos se reconocieran como tales y que además se jactaran de serlo.
Alfonso Sastre (Gara) 2010-12-10 05:34:50
(Diálogo inesperado con mi sombra)
Sombra.- Oiga, jefe, ahora que está usted aquí. Sastre.- Dime, dime. Sombra.- Es sobre los españoles. Sastre.- ¿Y qué tripa se les ha roto a los españoles? Sombra.- No, lo que yo quería saber es cuándo empezó la historia de España.
Sastre.- ¿Ah, tú no sabes todavía que la historia de España no empezó ni va a terminar?
Sombra.- Me está tomando el pelo.
Sastre.- Bueno, sí empezó; pero fue cuando comenzó a existir la Humanidad. Digamos que en la era paleolítica; si no, mira este libro de Manuel Ballesteros Gaibrois, «Pequeña historia de España». En el primer capítulo habla de «los españoles que tallaron la piedra»; y desde luego todo el mundo sabe que la historia de la pintura española empezó cuando unos españoles pintaron unos bisontes en Altamira.
Sombra.- Me está gastando una broma.
Sastre.- Los que lo creen no lo dicen en broma. Los falangistas españoles hablaban muy seriamente de «la eterna metafísica de España». O sea, de que Dios hizo una nación llamada España directamente y de que esta «nación», compuesta de varias «regiones» o, más bien, «provincias», seguiría siendo así hasta el fin del mundo aproximadamente. «España es lo que es» y nada más ni menos, aunque es verdad que hubo un fallo muy lament able, que fue la separación de una de las provincias, Portugal; separación que ni Dios pudo evitar al parecer.
Sombra.- ¿Y si se quiere cambiar algo aquí, qué es eso? ¿Una locura? ¿Una idiotez? ¿Una traición? Sastre (muy serio).- Más bien un pecado mortal. España es como aquella flor de Juan Ramón Jiménez. «No la toquéis más, que así es la rosa».
Sombra.- ¿Y si se quiere cambiar algo aquí, qué es eso? ¿Una locura? ¿Una idiotez? ¿Una traición? Sastre (muy serio).- Más bien un pecado mortal. España es como aquella flor de Juan Ramón Jiménez. «No la toquéis más, que así es la rosa».
Sombra.- Bueno, ahora se podría decir de otra forma, con eso del campeonato mundial de fútbol.
Sastre (muy magistral).- Dilo, porque será una tontería y así te quedas tranquila, mujer.
Sombra.- «No la toquéis más, que así es la Roja!».
Sastre (se echa a reír).- En eso has tenido gracia, ja, ja, ja.
Sombra.- Es que no soy tan tonta, maestro, ¡y velay!: Usted se cree que se está riendo de mí y soy yo la que me estoy riendo de usted, con todos los respetos, eso sí. Pero también me gustaría que me dijera algo en serio, que para eso le he preguntado y no para reírme. Yo he leído que la h istoria de España empieza con lo que les pasa a unas tribus, iberos, celtas, y un porrón de ellas; y luego desembarcaron judíos de la diáspora y algunos griegos y fenicios y, ya muy en serio, como conquistadores, los cartagineses, que eran unos fenicios militarizados, hasta que arribaron por fin los romanos para poner un poco de orden en aquel batiburrillo, a su favor, claro. ¿No es cierto lo que digo?
Sastre.- Más o menos, sí... Pero, ahora hablando en serio, todo eso no es España ni lo que, muchos siglos después, había de ser España. Todo eso es... la Hispania Romana: los hispano-romanos: una mezcla de aquellas tribus, entonces ya sometidas y ocupadas, y de los romanos ocupantes.
Sastre (muy magistral).- Dilo, porque será una tontería y así te quedas tranquila, mujer.
Sombra.- «No la toquéis más, que así es la Roja!».
Sastre (se echa a reír).- En eso has tenido gracia, ja, ja, ja.
Sombra.- Es que no soy tan tonta, maestro, ¡y velay!: Usted se cree que se está riendo de mí y soy yo la que me estoy riendo de usted, con todos los respetos, eso sí. Pero también me gustaría que me dijera algo en serio, que para eso le he preguntado y no para reírme. Yo he leído que la h istoria de España empieza con lo que les pasa a unas tribus, iberos, celtas, y un porrón de ellas; y luego desembarcaron judíos de la diáspora y algunos griegos y fenicios y, ya muy en serio, como conquistadores, los cartagineses, que eran unos fenicios militarizados, hasta que arribaron por fin los romanos para poner un poco de orden en aquel batiburrillo, a su favor, claro. ¿No es cierto lo que digo?
Sastre.- Más o menos, sí... Pero, ahora hablando en serio, todo eso no es España ni lo que, muchos siglos después, había de ser España. Todo eso es... la Hispania Romana: los hispano-romanos: una mezcla de aquellas tribus, entonces ya sometidas y ocupadas, y de los romanos ocupantes.
Sombra.- ¡O sea que eran una especie de pre-españoles!
Sastre.- No, no, según dice Américo Castro, y yo no dudo que tiene razón. Para este autor, los hispano-romanos no fueron ni siquiera «españoles en ciernes». Por lo cual es una tontería, desde luego, decir que S éneca o Trajano fueron «españoles» o contar a Numancia y a Viriato como glorias «españolas». El mismo Cervantes se tragó esa bola al escribir su gran tragedia «La destrucción de Numancia». ¿Y sabes cómo nace la palabra «España»? La culpa fue, primero, sin quererlo, de los romanos, al nombrar Hispania a esta península que los griegos, con su talento práctico y realista, se habían limitado a nombrar como «Península Ibérica», bien llamada así porque en ella habitaban aquellas tribus «iberas» que decíamos; y segundo, la culpa la tuvieron los hispano-romanos, que no aprendieron bien el latín y pronunciaban mal la palabra Hispania, y decían, o balbuceaban, «Es...pa...ña». Ah, pero, eso sí, el no pronunciar bien el latín, y hablarlo mal, sobre todo los vascones, produjo un fruto lingüístico excelente, que es el castellano. Las cosas empiezan como empiezan y llegan a donde llegan, como dirían los grandes pensadores de las tertulias actuales.
Sombra.- Estoy en asc uas, jefe. ¿Y quiénes fueron los primeros españoles? ¡Porque a este paso parece que fueran un invento de las derechas... españolas!
Sastre.- No, mujer, los españoles sí que nacieron por fin, aunque la palabra «españoles» nació antes que ellos se reconocieran como tales y que además se jactaran de serlo. (Los falangistas llegaron a decir que «ser español es una de las pocas cosas serias que se pueden ser en el mundo»).
Sombra.- O sea, que la palabra «españoles»...
Sastre.- Américo Castro dice que «españoles» es una palabra extranjera, provenzal, y que empezó a decirse un milenio después -¡nada menos!- de que apareciera la palabra «España» de la manera que hemos dicho, con aquel balbuceo; y los provenzales inventaron esa palabra para facilitar el referirse a todas aquellas gentes de los reinos que por entonces disputaban la Península a los árabes y, a su vez, se la disputaban entre ellos en guerras sin cuartel.
Sombra.- ¿Y la «lengua esp añola»? Empezaría por ser latín mal hablado, como usted dice, pero luego se daría lo que se llama «un proceso» como los que se habrán dado en la creación de las demás lenguas que se llaman «neo-latinas», ¿o no? ¡Porque no habrá sido un milagro!
Sastre.- Sí, efectivamente fue un proceso, que en los siglos XVI y XVII, cuando ya existía España, ¡y existía tanto que en poco tiempo llegó a ser un gran imperio!, llegó a ser «la lengua castellana... o española». El primer documento que acredita no sólo la existencia, sino la madurez de la lengua española es el gran diccionario de Sebastián de Covarrubias (ya a principios del siglo XVII). Tesoro de la lengua castellana... o española. (Los puntos suspensivos son míos).
Sombra.- ¿Y cuándo empezó a escribirse en esa nueva lengua?
Sastre.- Durante el siglo XIII. Ya en el XIV hubo un gran poeta español que escribió en lengua castellana, todavía primitiva, Gonzalo de Berceo: «Yo, Gonzalo de Berceo nomnado, yendo de romería caecí en un prado»... Pasando al terreno social-político, en el siglo XIII empezó a haber eso que acabaría siendo España, es decir que empezó al fin la prehistoria de una España que pudo ser otra cosa si todo hubiera ido bien cultural, social y políticamente hablando, con sus tres culturas (judíos, moros y cristianos), pero fue mal porque se estableció una teocracia «cristiana» (por los Reyes Católicos, de infausta memoria), creándose lo que algún día se llamaría el nacional-catolicismo, que se enfrentó contra una España... posible, condenándola de antemano. Así se persiguió a los judíos y a los musulmanes y se frustró aquella posible España que habría integrado a Sefarad -los judíos- y a Al Andalus (los musulmanes), dos ingredientes de alto nivel cultural y económico, que la España naciente aniquiló desde la primera hora de su existencia como estado, para vivir ociosamente de la expoliación de los países conquistados («Destrucción de las India s», etc.). Mucho tiempo después, durante la llamada «guerra civil» (1936-1939), de la misma manera fueron perseguidos los republicanos, los masones, los comunistas, los socialistas, los patriotas de las pequeñas naciones interiores, los anarquistas «y demás ralea».
Sombra.- ¿Y ahora qué? Habrá algo que hacer, maestro. Sastre.- Ahora hay que hacer el futuro. Hoy por hoy, «estar español» es no sólo un «estado», sino un «mal estado» pero, a pesar de todo, la Historia continúa.
Sombra.- Más de una vez se ha hablado de una España posible, como usted acaba de hacer ahora; posible, sí, pero siempre fracasada, por ejemplo durante las dos repúblicas. ¿No le parece ponerse de antemano en un proyecto que en la realidad es imposible porque «España es lo que es»?
Sastre.- Eso tendrán que decidirlo las nuevas generaciones. En la Historia mundial están ocurriendo siempre cosas imposibles o, por lo menos, inesperadas: cosas grandes, como fue la derrota de dos grandes potencias, Francia y los Estados Unidos, por un pequeño país como Vietnam; y cosas pequeñas (¡pero también muy grandes!) como lo que durante los últimos treinta años viene ocurriendo en Marinaleda (Andalucía), de lo cual nos ha hablado hace poco en Donostia su alcalde, Juan Manuel Sánchez Gordillo, con mucha pasión y poderosas razones. ¡Gora Marinaleda!
Sastre.- No, no, según dice Américo Castro, y yo no dudo que tiene razón. Para este autor, los hispano-romanos no fueron ni siquiera «españoles en ciernes». Por lo cual es una tontería, desde luego, decir que S éneca o Trajano fueron «españoles» o contar a Numancia y a Viriato como glorias «españolas». El mismo Cervantes se tragó esa bola al escribir su gran tragedia «La destrucción de Numancia». ¿Y sabes cómo nace la palabra «España»? La culpa fue, primero, sin quererlo, de los romanos, al nombrar Hispania a esta península que los griegos, con su talento práctico y realista, se habían limitado a nombrar como «Península Ibérica», bien llamada así porque en ella habitaban aquellas tribus «iberas» que decíamos; y segundo, la culpa la tuvieron los hispano-romanos, que no aprendieron bien el latín y pronunciaban mal la palabra Hispania, y decían, o balbuceaban, «Es...pa...ña». Ah, pero, eso sí, el no pronunciar bien el latín, y hablarlo mal, sobre todo los vascones, produjo un fruto lingüístico excelente, que es el castellano. Las cosas empiezan como empiezan y llegan a donde llegan, como dirían los grandes pensadores de las tertulias actuales.
Sombra.- Estoy en asc uas, jefe. ¿Y quiénes fueron los primeros españoles? ¡Porque a este paso parece que fueran un invento de las derechas... españolas!
Sastre.- No, mujer, los españoles sí que nacieron por fin, aunque la palabra «españoles» nació antes que ellos se reconocieran como tales y que además se jactaran de serlo. (Los falangistas llegaron a decir que «ser español es una de las pocas cosas serias que se pueden ser en el mundo»).
Sombra.- O sea, que la palabra «españoles»...
Sastre.- Américo Castro dice que «españoles» es una palabra extranjera, provenzal, y que empezó a decirse un milenio después -¡nada menos!- de que apareciera la palabra «España» de la manera que hemos dicho, con aquel balbuceo; y los provenzales inventaron esa palabra para facilitar el referirse a todas aquellas gentes de los reinos que por entonces disputaban la Península a los árabes y, a su vez, se la disputaban entre ellos en guerras sin cuartel.
Sombra.- ¿Y la «lengua esp añola»? Empezaría por ser latín mal hablado, como usted dice, pero luego se daría lo que se llama «un proceso» como los que se habrán dado en la creación de las demás lenguas que se llaman «neo-latinas», ¿o no? ¡Porque no habrá sido un milagro!
Sastre.- Sí, efectivamente fue un proceso, que en los siglos XVI y XVII, cuando ya existía España, ¡y existía tanto que en poco tiempo llegó a ser un gran imperio!, llegó a ser «la lengua castellana... o española». El primer documento que acredita no sólo la existencia, sino la madurez de la lengua española es el gran diccionario de Sebastián de Covarrubias (ya a principios del siglo XVII). Tesoro de la lengua castellana... o española. (Los puntos suspensivos son míos).
Sombra.- ¿Y cuándo empezó a escribirse en esa nueva lengua?
Sastre.- Durante el siglo XIII. Ya en el XIV hubo un gran poeta español que escribió en lengua castellana, todavía primitiva, Gonzalo de Berceo: «Yo, Gonzalo de Berceo nomnado, yendo de romería caecí en un prado»... Pasando al terreno social-político, en el siglo XIII empezó a haber eso que acabaría siendo España, es decir que empezó al fin la prehistoria de una España que pudo ser otra cosa si todo hubiera ido bien cultural, social y políticamente hablando, con sus tres culturas (judíos, moros y cristianos), pero fue mal porque se estableció una teocracia «cristiana» (por los Reyes Católicos, de infausta memoria), creándose lo que algún día se llamaría el nacional-catolicismo, que se enfrentó contra una España... posible, condenándola de antemano. Así se persiguió a los judíos y a los musulmanes y se frustró aquella posible España que habría integrado a Sefarad -los judíos- y a Al Andalus (los musulmanes), dos ingredientes de alto nivel cultural y económico, que la España naciente aniquiló desde la primera hora de su existencia como estado, para vivir ociosamente de la expoliación de los países conquistados («Destrucción de las India s», etc.). Mucho tiempo después, durante la llamada «guerra civil» (1936-1939), de la misma manera fueron perseguidos los republicanos, los masones, los comunistas, los socialistas, los patriotas de las pequeñas naciones interiores, los anarquistas «y demás ralea».
Sombra.- ¿Y ahora qué? Habrá algo que hacer, maestro. Sastre.- Ahora hay que hacer el futuro. Hoy por hoy, «estar español» es no sólo un «estado», sino un «mal estado» pero, a pesar de todo, la Historia continúa.
Sombra.- Más de una vez se ha hablado de una España posible, como usted acaba de hacer ahora; posible, sí, pero siempre fracasada, por ejemplo durante las dos repúblicas. ¿No le parece ponerse de antemano en un proyecto que en la realidad es imposible porque «España es lo que es»?
Sastre.- Eso tendrán que decidirlo las nuevas generaciones. En la Historia mundial están ocurriendo siempre cosas imposibles o, por lo menos, inesperadas: cosas grandes, como fue la derrota de dos grandes potencias, Francia y los Estados Unidos, por un pequeño país como Vietnam; y cosas pequeñas (¡pero también muy grandes!) como lo que durante los últimos treinta años viene ocurriendo en Marinaleda (Andalucía), de lo cual nos ha hablado hace poco en Donostia su alcalde, Juan Manuel Sánchez Gordillo, con mucha pasión y poderosas razones. ¡Gora Marinaleda!
dilluns, 22 de novembre del 2010
Actos en memoria y recuerdo de Josu Muguruza y Santi Brouard, militantes de la izquierda abertzale asesinados
"Es innegable que la izquierda abertzale ha podido realizar la apuesta para abrir otra era política en Euskal Herria gracias a décadas de lucha y de aportación militante",
Kaos. Euskal Herria y Memoria Histórica
www.kaosenlared.net/noticia/actos-memoria-recuerdo-josu-muguruza-santi-brouard-militantes-izquierd
Subrayan que el compromiso de Brouard y Muguruza "sigue siendo una valiosa referencia"
Familiares, amigos y distintos agentes políticos, sindicales y sociales han subrayado la importancia de la aportación de militantes como Santi Brouard y Josu Muguruza en la apuesta por abrir "otra era política" en Euskal Herria y han llamado a participar en los actos previstos para el próximo sábado, día en que se cumplen 26 y 21 años de que les mataran.
GARA
BILBO-. El monolito levantado en memoria de Santi Brouard ha sido el escenario desde el que familiares, amigos y agentes políticos, sociales y sindicales han invitado a la ciudadanía a participar en los actos de homenaje a Santi Brouard y Josu Muguruza, bajo el lema "Izan zirelako gara... irabaziko dugu", y que se iniciarán con sendas ofrendas florales en la Plaza de Rekalde y en el Parque de Ametzola, a las 11.00 horas y a las 12.00 horas, respectivamente, y que continuarán, a las 18.00 horas, en el acto político que se celebrará en el pabellón de La Casilla.
En un texto leído en euskara y castellano por Ane Muguruza y Roberto Noval se ha subrayado la "valiosa referencia" del compromiso y aportación de los dos líderes independentistas muertos hace más de dos décadas.
"Es innegable que la izquierda abertzale ha podido realizar la apuesta para abrir otra era política en Euskal Herria gracias a décadas de lucha y de aportación militante", han constatado.
Han señalado, además, que "venceremos" porque "somos miles y miles las personas que tenemos la ambición de vencer y el firme convencimiento de que la victoria está más cerca. Tenemos el norte claro y el ejemplo de Santi y Josu es la luz que nos alumbra el camino".
Han insistido en que el homenaje es también el reconocimiento a "todo lo que ellos representan: la entrega generosa, el amor a Euskal Herria, el compromiso y la coherencia militante y la rica e imprecindible aportación que realizaron en el seno de la izquierda abertzale".
GARA
BILBO-. El monolito levantado en memoria de Santi Brouard ha sido el escenario desde el que familiares, amigos y agentes políticos, sociales y sindicales han invitado a la ciudadanía a participar en los actos de homenaje a Santi Brouard y Josu Muguruza, bajo el lema "Izan zirelako gara... irabaziko dugu", y que se iniciarán con sendas ofrendas florales en la Plaza de Rekalde y en el Parque de Ametzola, a las 11.00 horas y a las 12.00 horas, respectivamente, y que continuarán, a las 18.00 horas, en el acto político que se celebrará en el pabellón de La Casilla.
En un texto leído en euskara y castellano por Ane Muguruza y Roberto Noval se ha subrayado la "valiosa referencia" del compromiso y aportación de los dos líderes independentistas muertos hace más de dos décadas.
"Es innegable que la izquierda abertzale ha podido realizar la apuesta para abrir otra era política en Euskal Herria gracias a décadas de lucha y de aportación militante", han constatado.
Han señalado, además, que "venceremos" porque "somos miles y miles las personas que tenemos la ambición de vencer y el firme convencimiento de que la victoria está más cerca. Tenemos el norte claro y el ejemplo de Santi y Josu es la luz que nos alumbra el camino".
Han insistido en que el homenaje es también el reconocimiento a "todo lo que ellos representan: la entrega generosa, el amor a Euskal Herria, el compromiso y la coherencia militante y la rica e imprecindible aportación que realizaron en el seno de la izquierda abertzale".
El maquis: la guerrilla antifranquista
Extret de Kaos en la Red
Aquests centenars d'homes i dones que valentament van decidir combatre el feixisme per les armes han estat oblidats a posta per la historiografia oficial
Minimitzada o tergiversada així la seva lluita revolucionària, serveixin aquestes línies com humil homenatge
Tots eren treballadors, molts d'ells militaven en organitzacions: socialistes, sindicals llistes, comunistes, republicans, anarquistes o simplement persones que "van sortir a la muntanya" davant la por de la repressió feixistes.
Des de 1936 fins als anys 60 van combatre activament al franquisme a la muntanya o la ciutat, sent les seves condicions de vida van ser duríssimes, molts d'ells van perdre la vida en la lluita o les represàlies es van dirigir cap als seus familiars indefensos.
Pretenien que la seva lluita contagiés als treballadors espanyols i als antifeixistes internacionals, aconseguint d'una vegada per totes fer caure el règim dictatorial i construir un món nou en el qual no hi injustícies ni capitalisme. El seu somni va ser bell i la seva actitud veritablement exemplar.
A la província de Zamora van actuar diferents grups guerrillers, la majoria d'ells van pertànyer a la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia, realitzant diferents accions en pobles de Sanabria i La Carballeda. Els guerrillers eren gent de la zona i majoritàriament miners o antics treballadors de la via fèrria Zamora-Ourense que després del triomf feixista de juliol de 1936, van pujar a la muntanya a continuar el combat. En aquells anys partides de maquis com les de Manuel Girón o el cenetista Marcelino de la Parra, es van convertir per la gent de la zona en autèntiques icones de la lluita a per la llibertat.
Recordem a aquests idealistes, que van lluitar per un món que no va poder ser i pel qual nosaltres hauríem de seguir lluitant.
Escolta una cançó guerrillera lleonesa: http://www.youtube.com/watch?v=wHJQCvH9nIs
* VEURE VÍDEO "EL MOVIMENT GUERRILLER A LLEÓ, Astúries, Galícia i ZAMORA" (documental dividit en 10 parts).
* VEURE PEL.LÍCULA "SILENCI TRENCAT" (Montxo Armendáriz, any 2001).
http://cntaitzamora.blogspot.com/2010/11/los-maquis-la-guerrilla-antifranquista.html
dilluns, 15 de novembre del 2010
dimecres, 10 de novembre del 2010
divendres, 5 de novembre del 2010
SOM BRUIXES, SOM PECADORES, SOM DONES LLIURES!! MANIFESTEM-NOS CONTRA EL PAPA!
Extret de Kaos en la Red.
Diferents col·lectius feministes ens estem reunint a Ca la Dona per a convocar una manifestació el proper dia 7 de novembre a les 11h a la Plaça Universitat de Barcelona per a expressar la nostra indignació i rebuig per l’arribada del Sr. Ratzinger a la nostra ciutat.
Sumant-nos a totes les accions que s’estan organitzant (com la manifestació del dia 4 de novembre per la Plataforma Jo no t’espero), les dones feministes volem denunciar específicament la misogínia, la negació dels nostres drets i l’estructura masclista i patriarcal de l’Església Catòlica. De manera insultant, el Vaticà, única teocràcia a Europa, ha arribat a considerar el sacerdoci femení “com un dels crims més greus de la legislació eclesiàstica”, comparant-lo amb la pedofília (el passat mes de juliol), i persegueix els grups que propugnen la igualtat de drets entre dones i homes a la institució eclesiàstica i a la societat, com les Catòliques pel Dret a Decidir.
La jerarquia catòlica i la seva visió heteronormativa i homòfobano contempla cap més sexualitat que la que no tingui per finalitat la reproducció… però no fa absolutament res per a castigar i deixar fora de la impunitat els membres de la seva comunitat que han comès delictes de violació i abús sexual, sobre tot en el cas de menors.
EL Vaticà s’oposa a l’exercici del d ret a l’avortament lliure i gratuït, condemnant així a milers de dones al món als avortaments clandestins, que comporten màfies, inseguretat, múltiples efectes en la salut de les dones, si no és la seva injustificada mort. Així, el Vaticà va intentar impedir (i va aconseguir en part) els acords de la Plataforma d’Acció de la Conferència Mundial de la dona de Beijing (1995 i posteriors), i la Conferencia del Caire (1984) sobre el reconeixement dels dretssexuals de les dones.La seva oposició obscurantista contra l’ús de preservatius contribueix a l’extensió del VIH/SIDA al món, fent declaracions vergonyoses en països on és la causa primera de mortalitat.
L’Església Catòlica ens titlla de delinqüents, pecadores, assassines, bruixes… per ser dones i voler decidir sobre els nostres cossos i les nostres llibertats.
SÍ, SOM BRUIXES, SOM PECADORES, SOM DONES LLIURES!! MANIFESTEM-NOS CONTRA EL PAPA!
dimarts, 2 de novembre del 2010
L'Ebre es mobilitza contra els monuments franquistes que encara no s'han retirat
Extret de Vilaweb
La campanya 'Tortosa, quina capital?' demana la retirada de les cent quaranta-tres mostres de simbologia franquista de les Terres de l'Ebre · Personalitats destacades de la societat catalana hi donen suport.
La campanya 'Tortosa, quina capital?' demana la retirada de les cent quaranta-tres mostres de simbologia franquista de les Terres de l'Ebre · Personalitats destacades de la societat catalana hi donen suport.
Les Terres de l'Ebre es tornen a mobilitzar; en aquesta ocasió per reclamar la retirada dels monuments i de la simbologia franquista que encara resta a places, carrers, façanes i al riu. Els impulsors de la campanya 'Tortosa, quina capital?' han fet una crida a enviar correus al batlle d'aquesta ciutat perquè reconsideri la seva oposició inicial a aquesta proposta (vegeu un extracte del vídeo de la campanya). El ple municipal del pròxim 7 de novembre debatrà una moció que defensa la retirada de les restes de l’última dictadura espanyola.
 |
| Monument Franquista |
A final de mes de setembre d'enguany, el Memorial Democràtic de la Generalitat va elaborar un cens (dossier, pdf) que identifica cent quaranta-tres símbols franquistes a les Terres de l’Ebre. La major part dels símbols localitzats en l’estudi (41%) són plaques d’habitatge, però cal destacar que encara resten trenta-sis rètols i plaques de diferents tipus, divuit tombes i làpides i deu monuments vinculats al franquisme. Si no es comptabilitzen les plaques d'habitatge, la Terra Alta i Gandesa són les comarques i el municipi de Catalunya amb més símbols franquistes.
Tanmateix, a Tortosa té l'anomenat monument del riu, que és una escultura dedicada als franquistes caiguts en la Batalla de l'Ebre, que encara mostra la simbologia feixista, amb creus i àguiles incloses. Aquest monument ha esdevingut el símbol principal de la campanya.
De fet, la moció popular avalada per més de dues mil signatures presentada a l'ajuntament de Tortosa sol·licita la retirada del monument franquista del riu, que és el més gran de Catalunya; el canvi de nom de l'institut i plaça Joaquín Bau, que fou un dirigent polític durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco que va col·laborar en la preparació del cop d’estat de Franco; i el canvi de nom del barri 13 de gener, dia de l’entrada de les tropes franquistes a Tortosa.
La moció té el suport dels grups municipals d'ERC, ICV i PSC, que sumen deu regidors; l'oposició frontal del PP, amb només un regidor; i la posició ambigüa de CiU, que té deu regidors i no ha definit amb claredat encara el sentit del seu vot en la moció presentada. En els propers dies, la comissió organitzadora de la campanya té previst reunir-se amb el batlle, Ferran Bel, per reclamar-li el suport en aquesta qüestió.
Ahir, la campanya va presentar un vídeo promocional que mostra el suport de personalitats destacades del món social i cultural del país.
El periodista Toni Soler, l'economista Arcadi Oliveres, el músic Arturo Gaya, l'escriptor Màrius Serra, l'escriptor Víctor Alexandre, l'escriptor Matthew Tree, el periodista Xavier Grasset, el filòsof Josep M. Terricabras, el músic Xavi Sarrià, i l'activista Manolo Tomàs són algunes de les personalitats que col·laboren amb la campanya impulsada per la Comissió per la retirada de la simbologia franquista de Tortosa del Casal Popular Panxampla.
divendres, 29 d’octubre del 2010
El papa Indesitjable
La indesitjable visita del Papa
Properament vindrà a Espanya el pastor alemany Ratzinger. Donada la seva doble condició: cap d'Estat i líder religiós, sorgeixen dubtes sobre la finalitat de la visita. De qualsevol manera, tots dos aspectes em semblen manifestament indesitjables.
Si ens visita en qualitat de cap de l'Estat Vaticà caldria preguntar-se què pot oferir. És evident que cap millora comercial, financera o cultural. Tampoc aliança militar alguna. D'altra banda, el Vaticà és un Estat no democràtic. Els seus càrrecs no es trien lliurement entre els ciutadans i la dona ocupa una posició subordinada.
Forçós resulta afegir que el Vaticà va condemnar en el seu moment la democràcia i el liberalisme, entès aquest últim com un conjunt de llibertats civils i socials que no té res a veure amb els actuals neoliberals.
Pel que fa al suport prestat a dictadures abominables com la de Mussolini, Franco o Pinochet no cal estendre's per comprendre com aquest Estat no democràtic xipolleja i negocia amb l'horror i la sang quan li convé. Òbviament, els drets humans rellisquen a la lasa consciència vaticana.
No obstant, tot sembla indicar que Ratzinger visitarà el nostre país valent-se dels privilegis de Cap d'Estat però, en realitat, com un líder religiós que cerca ficar en la nostra política interna, a més d'insuflar un alè religiós tan pestilent com caduc.
I aquestes glopades pútrides seran pagades pels nostres impostos. Ara, precisament ara, quan qualsevol cèntim és com un raig d'aigua a les terres seques de la crisi provocada per un capitalisme sense control ni consciència.
Entre les bestieses que predicarà (repeteixo, pagat amb els nostres diners) es troba la seva peculiar visió "provida". Si hagués estat legal i gratuït l'avortament el 1888 possiblement la humanitat no hauria patit a Adolf Hitler, però aquestes dades no entren en la peculiar doctrina catòlica.
No menys esgarrifós resulten els plantejaments respecte a l'eutanàsia. Si la teva mascota s'està morint retorçada de dolor, et considerarien cruel si no truques al veterinari perquè li apliqui una anestèsia general de la qual no es vagi a recuperar. Però si un metge fa exactament el mateix servei piadós amb tu quan estàs morint de dolor, corre el risc de ser processat per assassinat.
En realitat, la barreja de religió i política ens arrossega a nombroses calamitats. Imagini, com John Lennon, un món sense religió o, almenys, on la religió es restringeixi l'àmbit privat, íntim.
En aquesta societat no hi hauria 11-S, ni 11-M o 7-J perquè, senzillament, no existirien terroristes suïcides embolicats en bombes. Mai hauria ocorregut la inquisició, ni les croades, la caça de bruixes, el complot de la pólvora, la partició índia, les guerres àrab-israelians, les massacres serbo-croates-musulmans, la persecució dels jueus com "assassins de Crist", els problemes a Irlanda del Nord ...
Seguim imaginant aquesta societat laica, sense talibans que volin estàtues antigues, sense decapitacions ni flagells a les dones que ensenyen uns centímetres de pell, sense consciències turmentades per visions del sexe pròpies de ments malaltes, sense bisbes emmetzinant la història d'Espanya i carregant contra la ciència ...
En aquest sentit, recentment, uns investigadors espanyols han impulsat uns transcendentals avenços per prevenir i curar l'Alzheimer. La notícia amb prou feines ha trobat ressò. Lamentablement, la visita del cap d'un Estat no democràtic, ex membre de les joventuts hitlerianes i assenyalat com encobridor de pederastes ocupés totes les portades i ens costarà milers de milions ... extreguin les conclusions oportunes.
elplural
Gustavo Vidal Manzanares és jurista i escriptor
CATORZENA CONCENTRACIÓ PER LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ. DISSABTE 30 D'OCTUBRE DE 2010
Com cada octubre des de 1940 el cas del president Companys posa sobre la taula la impunitat de la dictadura franquista.
Ja fa 70 anys de l’assassinat del president màrtir de Catalunya, ja es compleixen, inexplicablement, 70 anys d’oprobi per a tot el poble de Catalunya. 7 dècades d’ignomínia per a tots nosaltres, per a tots els que tenim un Lluís, un Pere, un Josep afusellat per les bales feixistes a casa nostra, i que pateixen, i nosaltres amb ells, la mateixa indiferència i manca de respecte que el que va ser President de la Generalitat.
Si les institucions i els polítics no volen fer justícia a un representant del poble que va governar Catalunya, l’únic president democràtic europeu assassinat pel feixisme, que els importarà alcaldes, mestres, advocats, obrers, sindicalistes, … homes i dones compromesos amb la legalitat republicana i amb la lluita contra el feixisme. Res, per què aquests, per desgràcia, no surten a les primeres planes dels diaris. Ni els avergonyeix, ni els importa tot això perquè han perdut el respecte per la història democràtica del seu país. Aquest successors, aquest càrrecs públics, accepten ofensius certificats de bona conducta intentant fer-los passar per allò que no són, perquè no tenen cap validesa, ni moral, ni judicial, ni administrativa. Estem farts de repetir-ho, el consell de guerra a Lluís Companys, com els milers i milers de consells de guerra de Catalunya i de la resta de l’Estat no han estat anul·lats, ni la llei de la memòria contempla aquest supòsit, ni els òrgans judicials competents han concedit l’anul·lació a cap de les peticions individuals presentades fins ara.
El nostre company Pere Fortuny va rebre recentment una carta de la Fiscalia de l’estat tan desconcertant, com irrisòria, si no fos el fons d’aquesta l’assassinat del seu pare pels franquistes, en Josep Fortuny i Torrens, últim alcalde republicà de Mollet del Vallès, un altre representant i servidor del poble. La Fiscal de la Unidad de Apoyo, Helena Mª Prieto González, escriu el següent: “Al ser nulas e inexistentes tales sentencias no procede la interposición de recurso de revisión alguno”. Així que primer són nul·les, la qual cosa no consta en cap punt de la llei 52/2007 per molt que ens vulguin enganyar amb la seva propaganda sense escrúpols. I després són inexistents, entrant en contradicció amb si mateixa, amb la gramàtica espanyola i utilitzant un terme buit de contingut jurídic. És molt greu que aquesta senyora digui això perquè les sentències existeixen, estan als arxius militars, tenim còpies a casa compulsades i tenim la prova del seu compliment perquè els nostres familiars van ser assassinats, afusellats per una llei franquista al servei de la repressió, l’opressió i l’extermini, que continua vigent per què ningú l’ha jutjat, ni condemnat. I existeixen perquè el concepte il·legítim, que es fa servir a la Llei de la Memòria, és una adjectiu qualificatiu de caire moral, però no un terme jurídic sinònim d’anul·lació. Això és el que rebem de l’Estat, mentides i humiliació.
Il·legítima era la conducta de l’home que maltractava la seva dona durant el franquisme, avui és il·legal i punible. El concepte de sentències il·legítimes és propi dels que van consagrar la transició i van estar d’acord amb una llei de impunitat com és la d’Amnistia del 77, rebutjada pels organismes oficials i oficiosos de drets humans. Avui aquestes sentències, si és veritat que vivim en un estat de dret, haurien de considerar-se il·legals i hauríen de ser anul·lades per llei.
I per acabar només una pregunta: Què haurien fet aquests nous representants del poble, que han anat a fer l’ofrena floral a la tomba d’en Companys, que han fet els seus discursos i han cantat Els Segadors amb la ma al pit, encara que alguns pensen que ja es fan massa actes aquest octubre. Què haurien fet si de sobte haguessin sortit de la terra del fossar de la Pedrera tots els homes i dones allà enterrats, si hagués sortit d’aquesta terra en Lluís Companys i els hagués dit que no volen flors que volen justícia?
A aquest acte del proper dissabte denunciarem els crims comesos per l'Església, coautora de la repressió franquista, tot coincidint amb la propera visita del Papa que lluny de demanar perdó pels seus crims de lesa humanitat a l'Estat Espanyol, va convertir en Sant a Escrivá de Balaguer, creador de la perillosa i poderosa secta Opus Dei, part de l'aparell franquista des de que va desbancar a Falange de les estructures del més alt poder a la dictadura.
dimarts, 26 d’octubre del 2010
I Jornades Internacionals: Genocidis i Crisms contra la Humanitat. València, 20 novembre 2010
INTRODUCCIÓ
El s. XX –definit per Eric Hobsbawm com un “segle curt” que començaria en 1914 i acabaria amb la desaparició de la URSS- és el dels avenços científics i tecnològics, el de la revolució de les comunicacions, el temps en què la globalització s’hi imposa com quelcom aparentment irreversible… I el de l’aprofundiment en la desigualtat social, en què apareixen noves i “progresades” formes de dominació, en què els dispositius de poder perfeccionen els seus instruments de dominació, perllongant la seua irracionalitat en el nostre present. Així, el s. XX és també el de les guerres mundials, els genocidis i els crims massius, el temps dels exterminis…
Molts d’ells ni tan sols apareixen als mitjans de desinformació, qui recorda Darfur?; altres s’obliden quan grans desastres naturals afegeixen més horror a l’exclusió geopolítica (Haití); n’hi ha, fins i tot, alguns que neguen les atrocitats dels anys 30 i 40 en l’Europa Central o el genocidi armeni durant la Gran Guerra anterior. En qualsevol cas, molt poques vegades hom difonen les causes reals de les masacres. Tot sembla indicar que eixa « banalitat del mal », de la qual parla Hannah Arendt, té inquietants seqüeles i contínues ramificacions, a les quals, sens dubte, cal afegir la desmemòria, la contínua ocultació dels fets i dels seus respnsables, cas, sense anar més lluny, del genocidi franquista.
Les I Jornades sobre genocidis i crims contra la humanitat volen contribuir a la reflexió i a la denúncia de tots els genocidis d’eixe “curt” segle, que sembla no acabar (Ruanda, l’antiga Iugoslavia) i intentar desvetllar, en la mesura possible, els interesos que s’amaguen per sota de la barbàrie. Per això hem reunit unes poques –però creiem que importants- aportacions sobre la qüestió.
PROGRAMA
10 hores: Presentació de les Jornades a càrrec de la Societat Coral El Micalet
Conferència inaugural:
“Els intents de invisibilització de les fosses comunes del Cementiri de València. La negació de les víctimes”. Empar Salvador, Amalia Alejandre i Josep Cruanyes.
12 hores: "Crims de guerra, crims contra la humanitat: la maldat massificada al segle XX". Henry Ettinghausen. Presenta: Anna Oliver.
14 hores: Dinar
15,30 hores: “De nou els “aliats”: d’alliberadors d’Auschiwitz a promotors del genocidi ruandés-congolés”, a càrrec de Joan Carrero i Saralegui. Presenta: Emili Chalaux que també parlarà de la "Responsabilitat de la jerarquia catòlica en el genocidi franquista (1936-1952)”
- 17,30 hores: Conferències de cloenda:
“Sarajevo – una ciutat ferida”, a càrrec de Jasmina Mujezinovic.
“Violència patriarcal en el món i la legislación àrab”, a càrrec de Wahida Hamid Haidar. Presenta: Núria Rodriguez del Centre Social Terra.
PARTICIPANTS:
Amalia Alejandre. Lletrada en exercici des de fa més de 20 anys. Pertany a la Asociación Libre de Abogados (ALA) i en el seu nom fa el seguiment dels casos de tortura i mal tracte policial a Madrid, intervenint com advocada en diversos casos per tortures. És també la representant d’ALA en la Coordinadora para la Prevención y Denuncia de la Tortura (CPDT) que aglutina a 44 organitzacions de l’Estat espanyol. Assessora en temes de violència i mal tracte a les dones a associacions de Leganés (Madrid), i és la advocada del Fòrum per la Memòria del País Valencià en la seua denúncia en l’Audiència Nacional espanyola per desaparicions forçades i crims contra la humanitat durant el franquisme.
Anna Oliver. És lletrada en exercici des de fa 15 anys. Participa en diferents moviments socials i és Tècnica del Casal Jaume I – Grup Arrels de Carcaixent. També es membre de l’Associació de Dones Juristes d’Alzira i col·labora activament amb Acció Ecologista Agrò i amb el Fòrum per la Memòria del País Valencià. És autora del llibre “Entre el silenci i l’oblit. Paco Cucarella, el darrer alcalde revolucionari de Carcaixent”
Emili Chalaux. És enginyer indústrial i president d’Acció dels cristians per l’Abolició de la Tortura (ACAT), entitat ecumènica compomesa amb tots aquells que lluiten per l’abolició de la tortura i de les execucions capitals. L’ACAT és membre de la Federació Internacional (FIACAT) i de la Coordinadora Estatal per la Prevenció i Denúncia de la Tortura.
Empar Salvador. Va fer la descoberta de les fosses comunes del cementiri de València, definides per Francesco Cossiga com les més grans de la història europea del segle XX. Es autora del projecte d’investigació de les fosses i del llibre "El genocidi franquista a València. Les fosses silenciades del cementiri". És la presidenta del Fòrum per la Memòria del País Valencià.
Henry Ettinghausen. Catalanista i hispanista britànic. Professor Emèrit d’Estudis Hispànics de la Universitat de Southampton. Creu de Sant Jordi al 2003 per la seva vinculació als estudis de llengua i literatura catalanes al Regne Unit i implicació amb la campanya internacional de la Comissió de la Dignitat. Ha estat President de l’Anglo-Catalan Society i Vicepresident de l’Asociación Internacional Siglo de Oro.
Jasmina Mujezinovic. Llicenciada en Dret, durant la Guerra dels Balcans va haver d’abandonar Sarajevo (la seua ciutat) i refugiar-se a Split. Quan la pressió de la comunitat serbocroata de la regió de Krajina es va fer insoportable i davant el risc de ser assassinada junt a la seua família, en 1993 van aconseguir fugir i refugiarse a Catalunya. Al signar-se els acords de pau de Dayton, Jasmina tornà a Bòsnia. Entre altres, centra les seues activitats en les dones que durant la guerra van ser víctimes de violacions i maltractaments, que es calculen en més de 30.000. És la directora de la Fundation of Local Democracy de Sarajevo que desenvolupa programes de promoció i millora dels drets de les dones en Bòsnia i Herzegovina. El focus d’interès és la prevenció, protecció i lluita contra la violència de gènere.
Joan Carrero i Saralegui. Activista social internacional. Des de 1.994, per a denunciar el genocidi en l’Àfrica dels Grans Llacs, ha liderat múltiples accions, entre elles dues marxes de quasi 1.000 km. cadascuna, i en 1997 va fer una vaga de fam de 42 dies davant el Consell de Ministres de la Unió Europea a Brussel·les. Aquesta acció va tenir gran repercussió internacional i tingué el suport de tot tipus d’organitzacions i persones, entre uns altres per 19 Premis Nobel. Les seues accions són les més importants que es realitzen en el món per la fi de la violència a Rwanda i de les agressions a la RD del Congo. Va ser el tercer objector de consciència de l’Estat espanyol, el que li va convertir en pròfug de la justícia militar espanyola. Des de l’any 2000, Adolfo Pérez Esquivel i altres personalitats vénen presentant la seua candidatura al Premi Nobel de la Pau. És president de la Fundació S’Olivar, amb seu a Mallorca i del “Fòrum Internacional para la Verdad y la Justicia en el África de los Grandes Lagos” Les seues mobilitzacions i denúncies judicials pretenen aïllar a les organitzacions i polítics (i a qui els donen suport i protegeixen), responsables de milions de víctimes, com són els dirigents del Front patriòtic Ruandés (FPR) perquè no puguen seguir mantenint la seua hegemonia criminal en la Regió.
Josep Cruanyes. És historiador i advocat de la causa per l’anul·lació del Consell de Guerra Sumarisim contra Joan Peiró, anarquista, ministre del govern del Front Popular i afusellat a Paterna pels franquistes. És autor de diversos llibres, un d’ells, sobre "Els Papers de Salamanca". President de la Societat catalana d’Estudis Jurídics i del Consell Assesor de Protecció de Dades. Es secretari i portaveu de la Comissió de la Dignitat.
Núria Rodríguez. Llicenciada en Filosofia i membre de l’assemblea del Centre Social Terra. El Terra, com a entitat i eina dels moviments socials de la ciutat de València, lluita contra les desigualtats i injustícies que provoca el capitalisme, així com per mantenir la identitat pròpia com a poble sense deixar-se engolir per la globalització consumista. Formem part de l’organització d’unes jornades que mostren la cara més real i cruel del poder. Un poder que no dubta en emprar la tortura, les violacions i assassinats, per aconseguir els seus objectius, que no són altres que mantenir a les classes dirigents i reprimir per tots els mitjans les veus d’aquells i aquelles que denuncien els seus abusos constants.
Wahida Hamid Haidar. Experta en violència de gènere als països àrabs. És llicenciada en Dret en la Universitat de Amman, en Sociologia en la Universitat de La Habana i Màster en Estudis de Gènere. Ha estat directora i coordinadora del servei Hotline (atenció telefònica a víctimes de la violència domèstica i de gènere) i de la xarxa de les Cases d’Acollida (”Refugis”) a Jordània creades per la Jordanian Women’s Union. També centra la seua activitat en les dones iraquianes víctimes de violència. És membre (entre altres) del Comitè del Camp de Refugiats Palestins “Al Hussein” i com advocada i sociòloga presta assistència legal i social a dones maltractades a Jordània. Actualment és la Directora executiva del Centre d’Investigació i Estudis de Gènere “Arnon” amb seu a Amman.
AFORAMENT LIMITAT – INSCRIPCIÓ 5 € (Aportació d’ajuda per al finançament de les Jornades) amb DINAR – 15 €
Fer ingrés al conter nº 2013 1108 36 0200222062 CAIXA CATALUNYA
Organitzen: Fòrum per la Memòria del País Valencià, Centre Social Terra i Alerta Solidària.
Recolzen: Comissió de la Dignitat, Societat Coral El Micalet i Acció dels cristians per l’Abolició de la Tortura
divendres, 22 d’octubre del 2010
Concentració de suport als més de 10.000 sahrauís desplaçats en el Campament de Protesta a les afores de l'Aaiun
La Delegació del Front Polisario a Catalunya, amb el suport i l'organització de L'ACAPS i Resistència Sahrauí, convoca tot el moviment solidari amb el poble sahrauí a concentrar-se davant de la Generalitat de Catalunya (a la plaça de Sant Jaume de Barcelona), el proper dissabte 23 d'octubre, a les 18h. Properament us farem arribar el manifest. La concentració es farà per donar suport als més de 10.000 sahrauís desplaçats en el Campament de Protesta a les afores de l'Aiún, per exigir unes condicions de vida dignes i el respecte dels drets humans al Sàhara Occidental Ocupat.
Contra la ocupació del Marroc i la repressió constant i violenta de les autoritats marroquines.
Per aturar el genocidi contra el poble sahrauí i l'apartheid als territoris ocupats del Sàhara Occidental.
Pels drets humans dels i les sahrauís.
Hem d'unir esforços! Fem sentir la veu dels i les sahrauís! 20 d'octubre de 2010.
Últimas informaciones del campamento de protesta a las afueras de El Aaiun ocupado.
ACAPS Wilaia Alt Penedès
c/ Escorxador, 19-21
08720 Vilafranca del Penedès
Tel. contacte: 699056215
_____________________________
Informació sobre el Sàhara Occidental al facebook: Miquel Cartró Sahara-info
--
La CGT d’autobusos de TMB convoca vaga contra la despesa de diner públic per la visita del Papa a Barcelona
Extret de Kaos en la Red.
La vaga s’ha previst per al mateix diumenge 7 de novembre, coincidint amb la visita del pontífex a Barcelona. La vaga, que serà de 24 hores, ja ha estat comunicada a la Conselleria de Treball.
Aquest dimecres 20 d’octubre a les 12h. s’ha portat a terme a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, una roda de premsa en relació a la convocatòria d’una vaga d’autobusos per part de la Secció sindical de CGT contra la visita del Papa a Barcelona.
La vaga s’ha previst per al mateix diumenge 7 de novembre, coincidint amb la visita del pontífex a Barcelona. La vaga, que serà de 24 hores, ja ha estat comunicada a la Conselleria de Treball, que haurà de proposar els serveis mínims. A la protesta hi estan convocats els conductors, els mecànics i la resta dels treballadors d’autobusos de TMB.
La roda de premsa ha comptat amb la presència de representants de la Secció sindical de CGT d’Autobusos de TMB, Dones feministes contra el Papa, Front d’Alliberament Gai de Catalunya i Plataforma Jo no t’es pero.
Nota de premsa de la Secció Sindical de CGT a Autobusos de Barcelona
La CGT d’autobusos de TMB convoca vaga contra la despesa de diner públic per la visita del Papa
El passat 29 de setembre es va convocar una Vaga General en protesta contra la reforma laboral i les retallades socials aprovades pel govern del PSOE. Ara, el mateix govern, diu que vol allargar l’edat de jubilació dels treballadors/es.
És evident per tothom que la crisis creada pels bancs, els especuladors financers i immobiliaris, amb el consentiment dels diferents governs autonòmics, la estem pagant els de sempre.
Doncs bé, per si tot això no fos suficient, s’ha anunciat pel 7 de novembre la visita del Papa amb la conseqüent despesa de diner públic de 14,5 milions d’euros en seguretat, neteja i informació.
El govern s’està rient a la nostra cara i a sobre volen que els hi riem la “gracieta”.
La secció sindical de la CGT d’autobusos de TMB ha entrat avui al Departament de Treball una convocatòria de vaga de 24 hores pel proper diumenge 7 de novembre en relació a la visita del Papa.
La setmana passada, aquesta secció sindical va enviar al President del govern espanyol, al President de la Generalitat de Catalunya i a l’Alcalde de Barcelona la següent carta:
"Un cop hem sabut de la visita del Papa a Barcelona el 7 de novembre la secció sindical de la CGT d’autobusos de TMB manifesta que:
Si no s’anul·la la despesa econòmica que suposa aquesta visita, ens trobarem en l’obligació social de convocar vaga per pressionar i rebutjar la despesa de diners públics per part del Govern espanyol, l’Autonòmic de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona que implica la visita del Papa a la ciutat de Barcelona.
Des de la CGT d’autobusos de TM B proposem que aquests diners (entre 14,5 milions d’euros a nivell estatal i 2 milions a nivell del Principat en informació, neteja i seguretat segons els diaris Público, El Periódico i la Directa) siguin destinats a finançar el transport públic gratuït pels aturats i aturades catalanes.
També es convocarà la vaga per denunciar la ideologia ultrareaccionària del Papa i de la seva jerarquia catòlica que neguen el dret a decidir de les dones (segons informa Dones feministes contra el Papa), el despreci constant i manifest contra les persones homosexuals o lesbianes (segons informa el Front d’Alliberament Gai de Catalunya) i la manca de separació entre un Estat que es diu laic i la jerarquia catòlica, que no deixa de ser finançada sistemàticament per aquest mateix Estat (segons indica Ateus de Catalunya)."
A dia d’avui, cap de les tres institucions no ha contestat a la nostra carta i, per tant, la secció sindical ha f et efectiva la convocatòria de vaga.
CGT Autobusos TMB
Altres protestes convocades
El representant de la CGT, Josep Garganté, ha augurat “un seguiment massiu” per part dels conductors, mecànics i altres empleats de la secció d’autobusos de TMB, i ha afegit que la iniciativa també s’ha pres en solidaritat amb els col·lectius “que lluiten contra les idees ultrareaccionàries” de la cúpula eclesiàstica i “contra el finançament que l’Església catòlica rep del Govern espanyol tot i que aquest és un Estat teòricament laic”.
En aquest sentit, el portaveu de la plataforma Jo no t’Espero i membre d’Ateus de Catalunya, Albert Riba, ha recordat la manifestació que se celebrarà el 4 de novembre contra el periple papal, i la representant de Dones Feministes contra el Papa, Glòria Casas, ha anunciat una altra marxa de protesta el dia 7 a les onze del matí, que s ortirà de la plaça de la Universitat per denunciar “la misogínia” del Vaticà i la seva “inacció” davant els casos d’abusos sexuals comesos per part de religiosos.
Vídeo de la roda de premsa realitzat per la Secretaria de Comunicació de CGT Catalunya:
diumenge, 17 d’octubre del 2010
Hondures: 1.300.000 signatures per una assamblea nacional constituent
Bartolo Antonio Fuentes, dirigent del Frente Nacional de Resistencia Popular d' Hondures farà una gira per Catalunya del 16 al 24 d'Octubre, convidat per l'Assemblea Bolivariana de Catalunya. per explicar la situació actual a Hondures, un any i quatre mesos després del cop d'Estat que va derrocar el president legítim, Manuel Zelaya Rosales.
Les organitzacions polítiques i socials agrupades en el Frente Nacional de Resistencia Popular han aconseguit, amb una intensa mobilització en els últims cinc mesos, recollir més d'un milió trescentes-mil signatures ( mes del 30% del cens electoral i xifra superior als objectius que s'havien plantejat) demanant la convocatòria d'una Asamblea Nacional Constituyente que redacti i aprovi una nova Constitució
Bartolo Antonio Fuentes és periodista, redactor de la revista Vida Laboral i dels informatius comun-noticias. Candidat a alcalde de El Progreso (tercera ciutat en importància d'Hondures) el 2009, es va retirar de les eleccions en celebrar-se les eleccions sota el cop d'estat i no tenir, per tant, cap garantia democràtica.
dissabte, 16 d’octubre del 2010
divendres, 15 d’octubre del 2010
Homenatge i inauguració de la senyalització del monument de les Brigades Internacionals
Des d’aleshores, cada mes d’octubre, el districte d’Horta-Guinardó organitza davant del monument un acte d’homenatge en record i agraïment a les Brigades Internacionals. Enguany, a l’homenatge s'hi sumarà la inauguració de la senyalització del monument. Es tracta d'una senyal explicativa en la qual es pot llegir una breu introducció sobre què van ser les Brigades Internacionals i l'acte de comiat organitzat l’any 1938 a Barcelona.
 |
| Robert Capa, voluntari de les Brigades Internacionals |
Com cada any des de 1988, el districte d’Horta-Guinardó organitza, davant el monument "David i Goliat", un homenatge a les Brigades Internacionals que van lluitar al costat de la República. L'acte compta amb la participació d’excombatents, de diverses associacions i la col·laboració del Memorial Democràtic. Enguany té com a novetat la inauguració de la senyalització d'aquest monument.
El 28 d’octubre de 1938, el govern de la República va organitzar un emotiu i multitudinari acte de comiat de les Brigades Internacionals a Barcelona. A l'acte van desfilar els soldats internacionals, que van marxar del país tal i com havia anunciat el president del govern, Juan Negrín, des de la Societat de Nacions el 21 de setembre.
Cinquanta anys després, el 28 d’octubre de 1988, i per iniciativa de la nord-americana Spanish Civil War Historical Society, es va inaugurar el monument David i Goliat, obra de l’escultor Roy Schifrin, que volia homenatjar tots els brigadistes internacionals.
Des d’aleshores, cada mes d’octubre, el districte d’Horta-Guinardó organitza davant del monument un acte d’homenatge en record i agraïment a les Brigades Internacionals. Enguany, a l’homenatge s'hi sumarà la inauguració de la senyalització del monument. Es tracta d'una senyal explicativa en la qual es pot llegir una breu introducció sobre què van ser les Brigades Internacionals i l'acte de comiat organitzat l’any 1938 a Barcelona.La senyalització d’aquest espai és el primer pas per a la creació d’un itinerari pel patrimoni memorial d’Horta Guinardó. Un altre espai memorial del districte que hi ha previst senyalitzar és el Pavelló de la República.
23 d'octubre del 2010 a la Sortida del Túnel de la Rovira Districte d’Horta-Guinardó, Barcelona. Línea 5 Estació "El Carmel"
Acte de l'Associacció pro-memòria als immolats per la llibertat a Catalunya
Extret de Col.lectiu Republicà del Baix llobregat
Val la pena escoltar en aquest vídeo la breu i clara intervenció d'en Pere Fortuny
Volem donar les gràcies als companys de Memoriaren Bideak que van estar presents en aquest homenatge i van compartir les reivindicacions de veritat, justícia i reparació pels lluitadors antifeixistes, que és un treball que ens uneix i enforteix els llaços de la solidaritat entre pobles.
Catorzena concentració per la Veritat, Justícia i la Reparació. Dissabte 30 d'octubre del 2010
Com cada octubre des de 1940 el cas del president Companys posa sobre la taula la impunitat de la dictadura franquista.
Ja fa 70 anys de l’assassinat del president màrtir de Catalunya, ja es compleixen, inexplicablement, 70 anys d’oprobi per a tot el poble de Catalunya. 7 dècades d’ignomínia per a tots nosaltres, per a tots els que tenim un Lluís, un Pere, un Josep afusellat per les bales feixistes a casa nostra, i que pateixen, i nosaltres amb ells, la mateixa indiferència i manca de respecte que el que va ser President de la Generalitat.Si les institucions i els polítics no volen fer justícia a un representant del poble que va governar Catalunya, l’únic president democràtic europeu assassinat pel feixisme, que els importarà alcaldes, mestres, advocats, obrers, sindicalistes, … homes i dones compromesos amb la legalitat republicana i amb la lluita contra el feixisme. Res, per què aquests, per desgràcia, no surten a les primeres planes dels diaris. Ni els avergonyeix, ni els importa tot això perquè han perdut el respecte per la història democràtica del seu país. Aquest successors, aquest càrrecs públics, accepten ofensius certificats de bona conducta intentant fer-los passar per allò que no són, perquè no tenen cap validesa, ni moral, ni judicial, ni administrativa. Estem farts de repetir-ho, el consell de guerra a Lluís Companys, com els milers i milers de consells de guerra de Catalunya i de la resta de l’Estat no han estat anul·lats, ni la llei de la memòria contempla aquest supòsit, ni els òrgans judicials competents han concedit l’anul·lació a cap de les peticions individuals presentades fins ara.
El nostre company Pere Fortuny va rebre recentment una carta de la Fiscalia de l’estat tan desconcertant, com irrisòria, si no fos el fons d’aquesta l’assassinat del seu pare pels franquistes, en Josep Fortuny i Torrens, últim alcalde republicà de Mollet del Vallès, un altre representant i servidor del poble. La Fiscal de la Unidad de Apoyo, Helena Mª Prieto González, escriu el següent: “Al ser nulas e inexistentes tales sentencias no procede la interposición de recurso de revisión alguno”. Així que primer són nul·les, la qual cosa no consta en cap punt de la llei 52/2007 per molt que ens vulguin enganyar amb la seva propaganda sense escrúpols. I després són inexistents, entrant en contradicció amb si mateixa, amb la gramàtica espanyola i utilitzant un terme buit de contingut jurídic. És molt greu que aquesta senyora digui això perquè les sentències existeixen, estan als arxius militars, tenim còpies a casa compulsades i tenim la prova del seu compliment perquè els nostres familiars van ser assassinats, afusellats per una llei franquista al servei de la repressió, l’opressió i l’extermini, que continua vigent per què ningú l’ha jutjat, ni condemnat. I existeixen perquè el concepte il·legítim, que es fa servir a la Llei de la Memòria, és una adjectiu qualificatiu de caire moral, però no un terme jurídic sinònim d’anul·lació. Això és el que rebem de l’Estat, mentides i humiliació.
Il·legítima era la conducta de l’home que maltractava la seva dona durant el franquisme, avui és il·legal i punible. El concepte de sentències il·legítimes és propi dels que van consagrar la transició i van estar d’acord amb una llei de impunitat com és la d’Amnistia del 77, rebutjada pels organismes oficials i oficiosos de drets humans. Avui aquestes sentències, si és veritat que vivim en un estat de dret, haurien de considerar-se il·legals i hauríen de ser anul·lades per llei.
I per acabar només una pregunta: Què farien aquests nous representants del poble, que de ben segur aniran a fer l’ofrena floral a la tomba d’en Companys, que faran els seus discursos i cantaran els segadors amb la ma al pit, encara que alguns pensen que ja es fan massa actes aquest octubre. Què farien si de sobte sortissin de la terra del fossar de la Pedrera tots els homes i dones allà enterrats, si sortís d’aquesta terra en Lluís Companys i els digués que no volen flors, ni paraules, que volen justícia?
Hablando del ruin de Roma, por la puerta asoma
"Si, el papa asomará pronto a las puertas del Estado Español, primero ira a Santiago, luego a Catalunya y más tarde, en el 2011 se presentara en Madrid para la apoteosis que espera que le organicen los peperos, siempre aprovechando de sus visitas para intentar ganar votos y echarse dinero al bolsillo.
La peregrinación a Santiago es de rancio abolengo, desde la edad media se va allí para adorar a un cierto Jacobo, hijo del Zebedeo y así hermano de Jesús o Juan de Gamala, fué ejecutado en Jerusalén, después apareció en Galícia, no se sabe si muerto o vivo, llegó en una embarcación de piedra, lo mas apropósito para viajar por el mar, antes de que alguien lo enterara definitivamente, se reunió con Maria, su madre, que llego subida en un pilar a Zaragoza.
Todas estas historias gustaban muchísimo en la Edad Media y así empezaron las peregrinaciones, era el turismo de la época, la gente hacia ejercicio, se iba andando, conocía nuevas rutas y se divertían como podían por el camino, los que conseguían volver pasaban el resto de sus vidas contando las maravillas que habían visto y enseñando sus certificados, las indulgencias, entonces no había fotos, con las bendiciones ya podían pecar lo que quisieran, tenían el cielo asegurado. Las mujeres no participaban en estas excursiones, se quedaban en casa y así sus maridos podían echar canitas al aire por el camino, ellas debían esperarlos ceñidas en sus cinturones de castidad, que quizás fuesen sexis pero muy incómodos. Más tarde se invento el turismo de masas con las cruzadas.
En Santiago rodeado de obispos, cardenales, familia real e ínclitos reaccionarios, rezará para que el santo preserve la unidad del país a la que tanto contribuyo con su racismo antimoresco, Santiago, cierra España, se gritará para pedirle ayuda contra todos los que podamos romper esta maravillosa nación, emigrantes, vascos, catalanes y otros pueblos que no se sienten muy cercanos de la España Imperial que los que allí van representan.
Debíamos olvidar un poco la Edad Media de la que nos cuesta tanto salir y la que tanto gusta a la Iglesia que quiere a toda costa volvernos a ella, fue su edad de oro y la morriña de aquella época no ceja de atormentar a los papas y las jerarquías eclesiásticas.
Las excursiones del papa nos costaran un ojo de la cara, millones en sus tres visitas que habrá que dilapidar en ceremonias y homenajes, se dice que viene como jefe de estado del Vaticano, porque así resulta mejor que decir que en un estado aconfesional se gastara tanto para acoger a un jefe de secta, no todos creemos en este personaje, pero todos tendremos que cascar para su mayor gloria, quisiera saber a que otro jefe de estado se le ha acogido con tales extremos.
La crisis sigue ahí, nos dicen, para justificar la explotación y la perdida de derechos sociales, para algunos no hay crisis, para el papa no, pobre Galicia tan cerca de Fraga y de su botafumeiro, ojalá que la visita del Ratzinguer te sea leve."
Milagros Riera
Detingut el dirigent de la CGT Josep Garganté
Extret de VilaWeb.cat
L'acusen de danys i desordres públics i és previst que aquest matí passi a disposició judicial · Convocada una concentració de suport al sindicalista avui a les deu del matí.La policia va detenir ahir al vespre, a Barcelona, el sindicalista de la CGT Josep Garganté, quan plegava de la feina. Segons l'advocada de Garganté, els mossos el van informar en el moment de la detenció de les acusacions de danys i de desordres públics durant la jornada de vaga general. Fonts de la CGT han comentat a VilaWeb que la detenció formava part de la 'reacció repressora' motivada pels incidents de Barcelona.
Fonts de la policia s'han limitat a comunicar informalment que la detenció tenia a veure amb la vaga general del 29-S i que el detingut seria posat a disposició judicial, previsiblement avui al matí.
L'advocada de Garganté ha explicat a VilaWeb que Garganté va quedar molt sorprés en el moment de la detenció, a quarts de vuit d'ahir al vespre, quan acabava el torn a la feina i tot just baixava de l'autobús. Després fou traslladat a la comissaria de les Corts, on es va negar a declarar.
Garganté és molt conegut perquè va dirigir el moviment sindical en favor dels descansos dels conductors de TMB i perquè va ser candidat d'Iniciativa Internacionalista de les últimes eleccions europees.
Tant la CUP de Barcelona, amb la qual està vinculat, com Endavant han convocat per avui a les deu del matí a la Ciutat de la Justícia de l'Hospitalet una concentració de suport a Garganté.
En memòria de Lluis Companys i Jover
Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 - Barcelona, 15 d'octubre de 1940) fou un polític català. Primer President del Parlament de Catalunya (1932-1933), Ministre del Govern Espanyol (2on.semestre 1933) i President de la Generalitat de Catalunya (1934-1940) durant la Segona República Espanyola i President d'ERC (1933-1934). És l'únic president democràtic d'Europa assassinat i l'estat espanyol setanta anys després encara no ha anul·lat el consell de guerra que va dictar-ne l'afusellament.
Elegit el 12 d'abril de 1931 regidor de l'Ajuntament de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya. Entrà a l'Ajuntament el 14 d'abril acompanyat d' Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez Domingo, prengué possessió i des del balcó proclamà la República espanyola a Catalunya. Nomenat, provisionalment, governador civil de Barcelona.
Pel juny del 1931 va ésser elegit diputat a Corts per la província de Barcelona; intervingué activament en les discussions, pel setembre del 1931, del projecte de constitució de la República Espanyola; votà a favor del vot femení, per l'octubre del 1931; va esdevenir, el gener del 1932, vicepresident de l'Assemblea de la Generalitat i President provisional, en substitució de Jaume Carner. En novembre del 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, i primer President del Parlament.
Un cop hagué dimitit del càrrec de President del Parlament de Catalunya, fou, des del juny al novembre del 1933, Ministre de Marina amb el govern Azaña.
En les eleccions legislatives del novembre del 1933 va ésser elegit Diputat per la ciutat de Barcelona.
Amb la mort sobtada de Francesc Macià i Llussà, el 25 de desembre, tant sols un mes després, és proposat per succeir-lo com a president de la Generalitat de Catalunya. En votació extraordinària del Parlament, va ser elegit l'1 de gener de 1934 per 56 vots a favor i 6 en blanc, amb l'abstenció de la Lliga Regionalista. Companys formà el seu primer govern el 3 de gener de 1934.
Elegit el 12 d'abril de 1931 regidor de l'Ajuntament de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya. Entrà a l'Ajuntament el 14 d'abril acompanyat d' Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez Domingo, prengué possessió i des del balcó proclamà la República espanyola a Catalunya. Nomenat, provisionalment, governador civil de Barcelona.
Pel juny del 1931 va ésser elegit diputat a Corts per la província de Barcelona; intervingué activament en les discussions, pel setembre del 1931, del projecte de constitució de la República Espanyola; votà a favor del vot femení, per l'octubre del 1931; va esdevenir, el gener del 1932, vicepresident de l'Assemblea de la Generalitat i President provisional, en substitució de Jaume Carner. En novembre del 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, i primer President del Parlament.
Un cop hagué dimitit del càrrec de President del Parlament de Catalunya, fou, des del juny al novembre del 1933, Ministre de Marina amb el govern Azaña.
En les eleccions legislatives del novembre del 1933 va ésser elegit Diputat per la ciutat de Barcelona.
Amb la mort sobtada de Francesc Macià i Llussà, el 25 de desembre, tant sols un mes després, és proposat per succeir-lo com a president de la Generalitat de Catalunya. En votació extraordinària del Parlament, va ser elegit l'1 de gener de 1934 per 56 vots a favor i 6 en blanc, amb l'abstenció de la Lliga Regionalista. Companys formà el seu primer govern el 3 de gener de 1934.
Companys havia previst i organitzat la resistència contra la sublevació militar del 18 de juliol mitjançant mesures com el nomenament del capità Frederic Escofet com Comissari General d'Ordre Públic de Catalunya. Durant tota la guerra va encapçalar el Govern de Catalunya, per bé que creà una conselleria en cap en la persona de Josep Tarradellas i Joan. Va tractar de mantenir la unitat entre els partits i sindicats que el recolzaven, tot i que n'exclogué el catalanisme radical representat per Estat Català. Tanmateix, aquesta unitat va ser molt difícil per les tensions entre comunistes i socialistes agrupats en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i anarquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) recolzats aquests últims pels trotskistes del POUM, mentre que les posicions d'obediència estrictament catalana s'anaven diluint.
El costat humà de Lluís Companys el mostra el fet que, desbordat per la gran quantitat d'assassinats que es van produir a la rereguarda els dies posteriors al fallit cop d'estat (i que en certa manera ell havia facilitat, quan ordenà personalment que fos lliurat als escamots de la CNT-FAI l'arsenal d'armes de la caserna de Sant Andreu), decidís deixar partir del port de Barcelona en vaixells estrangers a unes cinc mil persones sospitoses de poca simpatia amb el règim republicà, la seguretat dels quals no podia garantir. Una de les persones que es varen beneficiar va ser Ramón de Colubí el qual, anys després, seria el seu advocat defensor al consell de guerra.
El costat humà de Lluís Companys el mostra el fet que, desbordat per la gran quantitat d'assassinats que es van produir a la rereguarda els dies posteriors al fallit cop d'estat (i que en certa manera ell havia facilitat, quan ordenà personalment que fos lliurat als escamots de la CNT-FAI l'arsenal d'armes de la caserna de Sant Andreu), decidís deixar partir del port de Barcelona en vaixells estrangers a unes cinc mil persones sospitoses de poca simpatia amb el règim republicà, la seguretat dels quals no podia garantir. Una de les persones que es varen beneficiar va ser Ramón de Colubí el qual, anys després, seria el seu advocat defensor al consell de guerra.
A partir d'octubre de 1937 es van succeir els seus enfrontaments amb el Govern republicà del doctor Juan Negrín, instal·lat a Barcelona, i l'abril de 1938, després de l'ocupació de Lleida, va escriure una amarga carta al president del Govern espanyol, queixant-se de les arbitrarietats que estava cometent i de la marginació que sofria el Govern català.
El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estan a punt d'entrar a Barcelona, travessa la frontera entre les repúbliques espanyola i la Francesa juntament amb el lehendakari José Antonio Aguirre i es va exiliar a Perpinyà, traslladant-se després a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar finalment a Ar Baol-Skoubleg (Bretanya), quedant-se allí malgrat el perill que corria, en un intent per no perdre el contacte amb el seu fill Lluís Companys i Micó (1911-1956), que patia una greu malaltia mental. Aquest fill havia estat fruit del seu primer matrimoni amb Mercè Micó, de la que es va divorciar per casar-se amb Carme Ballester, la seva segona i última esposa.
El 13 d'agost de 1940 és detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Segons l'historiador Josep Benet, Companys no va ésser detingut per la Gestapo, ans ho va ésser per la policia militar alemanya, ço és, la Wehrmacht.
Sigui com sigui, Companys és portat primer a Madrid a on se li obren diligències per "ésser el President de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després de diversos interrogatoris, és traslladat el 3 d'octubre al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal.
El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estan a punt d'entrar a Barcelona, travessa la frontera entre les repúbliques espanyola i la Francesa juntament amb el lehendakari José Antonio Aguirre i es va exiliar a Perpinyà, traslladant-se després a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar finalment a Ar Baol-Skoubleg (Bretanya), quedant-se allí malgrat el perill que corria, en un intent per no perdre el contacte amb el seu fill Lluís Companys i Micó (1911-1956), que patia una greu malaltia mental. Aquest fill havia estat fruit del seu primer matrimoni amb Mercè Micó, de la que es va divorciar per casar-se amb Carme Ballester, la seva segona i última esposa.
El 13 d'agost de 1940 és detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Segons l'historiador Josep Benet, Companys no va ésser detingut per la Gestapo, ans ho va ésser per la policia militar alemanya, ço és, la Wehrmacht.Sigui com sigui, Companys és portat primer a Madrid a on se li obren diligències per "ésser el President de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després de diversos interrogatoris, és traslladat el 3 d'octubre al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal.
Va ésser afusellat a dos quarts de set de la matinada, el 15 d'octubre de 1940, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc amb només 58 anys. L'últim que va cridar va ser "Per Catalunya!".
La repressió franquista a Catalunya, el dia de la mort del President, portava 2760 persones executades, des de l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona el 26 de gener de 1939 fins el dia de l'assassinat del President el 15 d'octubre de 1940, aquest foren executats en judicis sumaríssims sense cap mena de garanties processals, amb execucions directes o per falses acusacions.
La repressió franquista a Catalunya, el dia de la mort del President, portava 2760 persones executades, des de l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona el 26 de gener de 1939 fins el dia de l'assassinat del President el 15 d'octubre de 1940, aquest foren executats en judicis sumaríssims sense cap mena de garanties processals, amb execucions directes o per falses acusacions.
Vida i Mort de Lluis Companys:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)