dimarts, 22 de novembre del 2011

VINT-I-QUATRENA CONCENTRACIÓ MESA DE CATALUNYA PER LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ.

Us convoquem a una nova concentració amb les mateixes reivindicacions de Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Des de que van optar per posar rostres i veus a les nostres demandes en forma de concentració pública les coses no han deixat d’empitjorar per a la Memòria per culpa del canvi de rumb dels diferents governs. La nostra tasca és i continuarà sent necessària perquè és una exigència de democràcia i de respecte pels drets humans sense la defensa del quals cap estat pot posar-se l’etiqueta de democràtic. El fet de que políticament hi hagi hagut un gir a posicions que no respecten, sinó que més aviat menyspreen, la memòria històrica democràtica i antifeixista, ens encoratja a continuar amb aquesta tasca de denúncia pública.Denúncia de les actituds vulneradores de les diferents administracions i poders de l’estat. Perquè és a la vida real, al carrer, als espais públics comuns on ens hem d’apropar a la gent per donar les lliçons d’història, de democràcia i de drets bàsics que no es donen a les escoles, instituts, ni universitats, ni als mitjans de comunicació, ni per part de les institucions públiques. Molta gent se n’assabenta els finals de mes a Sant Jaume de que el franquisme viu i perviu barrant-nos el pas a la justícia, i es queden bocabadats perquè donaven per fetes i satisfetes les nostres reivindicacions. Aquestes persones ens donen suport i les gràcies per la nostra tasca de difusió.


I per què hem d’estar a la plaça amb la pancarta i les fotos dels nostres familiars que esperen justícia? Per què no satisfer les nostres peticions emparades en la universalitat dels drets humans? Per què a altres països es fa i aquí no és possible?

Aquí no és possible perquè no hi voluntat política per part d’una classe de polítics, que majoritàriament encara diuen que la transició va ser modèlica i no una trampa per a la democràcia. Polítics ancorats en un passat de naftalina que veneren la Constitució com un llibre sagrat, que puja als altars la figura d’un monarca que està per sobre de qualsevol súbdit, figura indiscutible i no jutjable per cap instància. Llibre que en un article et pot emparar per desemparar-te al següent, que menteix quan diu que tenim dret a treball, habitatge digne quan els que més aferrissadament defensen el seu articulat neguen aquesta realitat al poble. La Constitució conjuntament amb la Llei d’Amnistia són un blindatge de la impunitat del feixisme i dels seus crims de lesa humanitat. Blindatge també de la figura d’un rei, que va presidir consells de ministres durant el franquisme, que va jurar lleialtat a una dictadura sagnant i va ser ordenat successor a un Regne d’Espanya creat pel cap del criminal nacionalcatolicisme. (Ley de la Sucesión en la Jefatura del Estado (1947): Artículo 1. España, como unidad política, es un Estado católico, social y representativo que, de acuerdo con su tradición, se declara constituido en Reino”)

Ens van dir per activa i per passiva que aquesta Constitució no es podia modificar, però quan va venir la supraestructura financera, únic poder real, sí es va fer. Així no s’havia gosat modificar ni per abolir la llei Sàlica, ni per treure el punt del servei militar quan ja no existia des de feia molt de temps, totalment ridícul. Si no es podia fer perquè quedava oberta la capsa de Pandora, s’ha demostrat que el món no s’enfonsa per modificar el llibre on dorm la nostra democràcia el somni etern. Si no posem sobre la taula la transició, la constitució i la monarquia i posem en evidència que no són cap avenç democràtic no podrem arribar a satisfer les nostres reivindicacions de veritat, justícia i reparació per a les nostres víctimes. No podrem donar per honorada la seva memòria fins que aquella fita per la qual les lluitadores i lluitadors antifeixistes van donar el millor de si mateixos no es faci realitat, perquè l’actual realitat és un obstacle per a les nostres demandes i el panorama s’enfosqueix cada dia més als diferents parlaments. Pel contrari, cada dia brillen més les peticions de justícia i democràcia als carrers i places dels nostres pobles i ciutats, i allà estarem nosaltres amb les cares dignes i valents de les nostres víctimes mirant als ulls dels que encara protegeixen els seus botxins.

El 20-N de 1975, per un moment, el món va ser un lloc millor, va morir l’assassí Franco. Amb el seu enterrament al Valle de los Caídos, aixecat amb el suor i la sang dels seus esclaus físics, no va ser enterrat el seu llegat, que va deixar lligat i tan ben lligat que encara ens barra el pas. Amb el dictador es va soterrar encara més dolorosament la nostra Memòria, perquè es feia en nom de futures democràcies, de reconciliacions i progrés. En un acte sàdic la memòria antifeixista va ser enterrada viva, quan una vegada mort Franco, que no el franquisme, començava a treure el cap de la terra buscant la llum de la veritat. Ara s’apropa un altre 20-N, fita electoral, on la Memòria té presència només als programes dels considerats petits partits d’esquerra. Passi el que passi el 21-N no llençarem la tovallola, per això el dissabte 26 t’esperem a la plaça Sant Jaume per plantar cara a tanta injustícia i per a dir que per sobre de la nostra lluita i la nostra dignitat: No passaran!





VIGÉSIMO CUARTA CONCENTRACIÓN
MESA DE CATALUNYA PER LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ.

Os convocamos a una nueva concentración con las mismas reivindicaciones de Verdad, Justicia y Reparación por las víctimas del franquismo y la transición. Desde que optamos por poner rostros y voces a nuestras demandas en forma de concentración pública las cosas no han dejado de empeorar para la Memoria por culpa del cambio de rumbo de los diferentes gobiernos. Nuestra tarea es y seguirá siendo necesaria porque es una exigencia de democracia y de respeto por los derechos humanos sin cuya defensa ningún estado puede ponerse la etiqueta de democrático. El hecho de que políticamente haya habido un giro a posiciones que no respetan, sino que más bien menosprecian, la memoria histórica democrática y antifascista, nos alienta a continuar con esta labor de denuncia pública. Denuncia de las actitudes vulneradoras de las diferentes administraciones y poderes del estado. Por qué es en la vida real, en la calle, los espacios públicos comunes donde nos hemos de acercar a la gente para dar lecciones de historia, de democracia y de derechos básicos que no se dan en las escuelas, institutos, ni universidades, ni los medios de comunicación, ni por parte de las instituciones públicas. Mucha personas se enteran los finales de mes en la Plaza de Sant Jaume de que el franquismo vive y pervive cerrándonos el paso a la justicia y se quedan boquiabiertos porque daban por hechas y satisfechas nuestras reivindicaciones. Estas personas nos apoyan y dan las gracias por nuestra labor de difusión.

Y ¿por qué tenemos que estar en la plaza con la pancarta y las fotos de nuestros familiares que esperan justicia? ¿Por qué no satisfacer nuestras peticiones amparadas en la universalidad de los derechos humanos? ¿Por qué en otros países se hace y aquí no es posible?

Aquí no es posible porque no hay voluntad política por parte de una clase de políticos, que mayoritariamente aun dice que la transición fue modélica y no una trampa para la democracia. Políticos anclados en un pasado de naftalina que veneran la Constitución como un libro sagrado, que sube a los altares la figura de un monarca que está por encima de cualquier súbdito, figura indiscutible y no juzgable por ninguna instancia. Libro que en un artículo te puede amparar para desampararte al siguiente, que miente cuando dice que tenemos derecho a trabajo, vivienda digna, cuando los que más encarnizadamente defienden su articulado, niegan esta realidad al pueblo. La Constitución conjuntamente con la Ley de Amnistía es un blindaje de la impunidad del fascismo y de sus crímenes de lesa humanidad. Blindaje también de la figura de un rey, que presidió consejos de ministros durante el franquismo, que juró lealtad a una dictadura sangrienta y fue ordenado sucesor a un Reino de España creado por el jefe del criminal nacionalcatolicismo. (Ley de la Sucesión en la Jefatura del Estado (1947): Artículo 1. España, como unidad política, es un Estado Católico, social y representativo que, de acuerdo con su tradición, se declara constituido en Reino ")

Nos dijeron por activa y por pasiva que esta Constitución no se podía modificar, pero cuando vino la superestructura financiera, único poder real, sí se hizo. Así, no se había osado modificar ni para abolir la ley Sálica, ni para sacar el punto del servicio militar, cuando ya no existía desde hacía mucho tiempo, totalmente ridículo. Si no se podía hacer porque quedaba abierta la caja de Pandora, se ha demostrado que el mundo no se hunde por modificar el libro donde duerme nuestra democracia el sueño eterno. Si no ponemos sobre la mesa la transición, la constitución y la monarquía y ponemos en evidencia que no son ningún avance democrático, no podremos llegar a satisfacer nuestras reivindicaciones de verdad, justicia y reparación para nuestras víctimas. No podremos dar por honrada su memoria hasta que ese mito por el que las luchadoras y luchadores antifascistas dieron lo mejor de si mismos, no se haga realidad, porque la actual realidad es un obstáculo para nuestras demandas y el panorama se oscurece cada día más en los diferentes parlamentos. Por el contrario, cada día brillan más las peticiones de justicia y democracia en las calles y plazas de nuestros pueblos y ciudades, y allí estaremos nosotros con las caras dignas y valientes de nuestras víctimas mirando a los ojos de los que aún protegen a sus verdugos.

El 20-N de 1975, por un momento, el mundo fue un lugar mejor, murió el asesino Franco. Con su entierro en Valle de los Caídos, levantado con el sudor y la sangre de sus esclavos físicos, no fue enterrado su legado, que dejó atado y tan bien atado, que aun nos cierra el paso. Con el dictador se enterró aún más dolorosamente nuestra Memoria, porque se hacía en nombre de futuras democracias, reconciliación y progreso. En un acto sádico la memoria antifascista será enterrada viva, cuando una vez muerto Franco, que no el franquismo, empezaba a sacar la cabeza de la tierra, buscando la luz de la verdad. Ahora se acerca otro 20-N, hito electoral, donde la Memoria tiene presencia sólo a los programas de los considerados pequeños partidos de izquierda. Pase lo que pase el 21-N no tiraremos la toalla, por eso el sábado 26 te esperamos en la plaza Sant Jaume para plantar cara a tanta injusticia y para decir que por encima de nuestra lucha y la nuestra dignidad: ¡No pasarán!