CATALUNYA RUMB A GAZA – Reunió informativa i de treball

Entre el desembre de 2008 i el gener de 2009 Israel va atacar la franja de Gaza en una operació militar on van morir 1.400 palestins, la gran majoria civils. Nombroses infraestructures, habitatges i edificis públics de ciutats i pobles palestins van quedar destruïts. L'informe emès per la comissió d'investigació de Nacions Unides va dictaminar que en l'atac s'havien produït crims de guerra i de lesa humanitat, a més de nombroses

violacions a tractats de Dret Internacional. Les recomanacions de l'informe i les investigacions per crims de guerra i lesa humanitat han caigut en l'oblit diplomàtic i polític on els estats i, per tant, les organitzacions internacionals no han desenvolupat respostes contundents provocant, davant d’això, que les autoritats d'Israel segueixen impunes.

El tancament total de les fronteres de Gaza impedeix encara, a dia d'avui, les possibilitats de reconstrucció, subministrament i desenvolupament del territori palestí. El relator especial de Nacions Unides sobre la situació dels drets humans en els territoris ocupats ha informat de com el bloqueig impedeix l'entrada de materials per a la reconstrucció. Ha denunciat, també, les restriccions del subministrament energètic i les greus conseqüències econòmiques que comporta; i ha denunciat la política de construcció d'un mur subterrani que té la finalitat de destruir la xarxa de túnels que actualment serveixen de salvavides humanitari davant el bloqueig. Això succeeix a Gaza, però no podem deixar de recordar que Cisjordània segueix sota ocupació, partida per un mur que separa la població palestina de les seves terres, de les seves famílies... i que està totalment fragmentada per nombrosos controls militars interns i colònies. Tampoc podem oblidar que, avui en dia, hi ha més de 4,5 milions de refugiats palestins; una tercera part dels quals viuen sense drets

civils ni socials, lluny de la seva terra.

És evident que les iniciatives de la societat civil, actuant a nivell internacional, són una clara complicació pels plans que té Israel. És per això que les accions per acabar amb bloqueig que pateix Gaza, s'han vist també atacades amb la màxima violència per part d'Israel. Un d’aquests casos és el de la Flotilla de la llibertat. En el mes de maig de 2010, prop de 750 persones de més de 40 països del món van aconseguir organitzar-se en una acció directa que tenia com a objectiu acabar, novament, amb el bloqueig que pateix Gaza. Sis vaixells amb més de deu mil tones d'ajuda humanitària i carregat de cooperants es van fer a la mar amb l'objectiu de reunir-se en aigües internacionals i navegar de manera conjunta cap a Gaza. A la matinada del 31 de maig la Flotilla de la Llibertat va ser atacada per Israel amb el resultat de 9 morts i més de 50 ferits de diversa consideració. Aquest atac va estar el detonant d'una condemna mundial a l'Estat d'Israel i l'evidència davant el món de la necessitat de seguir actuant contra la impunitat israeliana i en solidaritat amb els legítims drets del poble palestí.

La feble resposta de la comunitat internacional, deixa només en mans de la societat civil la pressió als seus governs i a les organitzacions internacionals per posar fi a més de 60 anys de neteja ètnica a Palestina.

És per això que, fruit de la participació de diversos ciutadans espanyols en aquesta Flotilla, neix Rumbo a Gaza que pretén ser una plataforma solidària que, conjuntament amb la resta d'organitzacions mundials, pugui servir de referent per a treballar amb l'objectiu d’acabar amb el bloqueig a Gaza, alleujar a la seva població humanitàriament i denunciar les polítiques genocides de l'Estat d'Israel.

La iniciativa Rumbo a Gaza es marca l'objectiu d'aconseguir 2 vaixells que puguin transportar a 200 persones i 2.000 tones d'ajuda humanitària, que serà lliurada a la UNRWA per a la seva distribució en arribar a Gaza. Entre les persones que faran aquesta travessa s’hi troben actors, periodistes, escriptors, músics, sindicalistes i activistes socials que, amb la seva presència, es comprometen a denunciar la insostenible situació a la qual està sotmesa la població de la franja de Gaza.

Per a poder fer possible aquesta iniciativa, des del mes de setembre s’han anat creant diferents grups de suport a tot l’estat espanyol. A dia d’avui ja es compta amb grups a: Catalunya, Menorca, Elche, Alacant, Màlaga, Ceuta, Extremadura, Sevilla, Valladolid, Madrid, Euskadi, Astúries i Galícia. És necessari sumar esforços entre les diferents organitzacions, moviments socials i persones que, a títol individual, ja ens han contactat per tirar endavant aquesta iniciativa.

És per això que us convidem a participar en la propera assemblea del grup Catalunya Rumb a Gaza, que tindrà lloc el proper dijous 23 de setembre a les 7 de la tarda a La Rimaia (Ronda Sant Pau, 12) de Barcelona, on es posarà sobre la taula el treball realitzat fins al moment i les futures iniciatives a desenvolupar.

ORDRE DEL DIA:

1. Presentació de les persones i organitzacions participants a l’assamblea.

2. Informació sobre la iniciativa Rumbo a Gaza per part dels convocants de l’assamblea.

a) Informació d’altres participants internacionals a la nova Flotilla.

b) Situació de la iniciativa a nivell estatal. Activitats i campanyes. c)

Properes activitats del grup Catalunya Rumb a Gaza.

3. Creació de comissions de treball del grup Catalunya Rumb a Gaza

4. Precs i preguntes

Podeu trobar més informació sobre la iniciativa Rumbo a Gaza a la pàgina web www.rumboagaza.org. Recordem, també, que totes aquelles persones i organitzacions que es vulguin adherir a la campanya ho poden fer omplint el formulari que es troba a: www.rumboagaza.org/adhesiones.

Atentament,

Catalunya Rumb a Gaza

info@rumboagaza.org

www.rumboagaza.org

Convocatòria de Concentració de l'Associació Andalusa Memòria Històrica i Justícia

L'Associació Andalusa Memòria Històrica i Justícia us convida a participar en la concentració mensual que es realitza a la plaça de la Gavidia a Sevilla tots els dissabtes últims de mes a les 12 de la matí, per demanar Veritat, Justícia i Reparació cap a les víctimes del feixisme que després de més de 70 anys, encara estan en milers de fosses comunes de l'estat espanyol.

Salut i Memòria!

Setembre del 75. Els trets de sortida de la monarquia borbònica

Extret de Kaos en la Red.

Traduït al català per Resistència Antifeixista.

Els afusellaments del 27 de setembre de 1975, més que la fi d'una dictadura, són el començament del règim continuista que encara avui ens toca viure.

Se sol dir, amb eufemismes o metàfores, dulcificades o doctrinàries, que els afusellaments del 27 setembre 1975 van ser "l'últim urpada del criminal", "el cop de cua de la bèstia moribunda", "el genocida que va morir matan"; "la fi de la sanguinària dictadura feixista"; etcètera, etcètera i etcètera.

No estic en absolut d'acord. No crec que siguin certes aquestes afirmacions. I hi ha avui, pensadors no doctrinaris que formulen altres supòsits.

Franco, el general genocida, estava mort en aquests dates. El miserable ancià, corcat pel mal de Parkinson -degeneratiu del circuit neural- era una mòmia petrificada, sostinguda per sofisticades màquines que el mantenien en vida aparent.

El 9 de juliol de 1974, Franco, malalt, delega els seus poders en el seu successor, l'hereu Joan Carles, que de forma interina es converteix en el nou cap de l'estat feixista. I surten a la llum pública les contradiccions entre els sectors de la classe franquista. La interinitat del successor, vistos els enfrontaments interns i la debilitat del relleu, acaba el 2 de setembre d'aquell mateix any. Mentrestant s'ha constituït la Junta Democràtica (PCE-PSP-CCOO ...) i el PSOE anuncia el seu "pacte per la llibertat". La classe franquista, a contra pèl, anuncia la seva "reforma política". La dictadura feixista és conscient que no té continuïtat, com a tal règim.

El 26 agost 1975 entra en vigor el decret-llei de "prevenció del terrorisme" i el 26 de setembre, un dia abans dels afusellaments, el ministeri de l'interior aireja el seu "èxit": gairebé tres-cents detinguts en un mes (hauria afegir al menys un zero més). Exactament dóna la xifra de 290 persones detingudes en un mes, relacionades amb organitzacions il.legals. Aquests són els números que ofereix, amb les seves pertinences a les respectives organitzacions: 38 a militants o còmplices d'ETA, 103 a activistes del FRAP, 32 a membres de la ORT (Organització Revolucionària de Treballadors) i més de 115 a altres organitzacions il.legals. D'aquests darrers: 2 de UPG (Unión do Povo Galego) que passen a jurisdicció militar, més altres joves i una dona per reunió il.legal, a Coruña; tretze del PTE (Partit del Treball d'Espanya i la Jove Guàrdia Roja, a Sevilla ; 76 a Barcelona, tres de la JGR, "diversos individus" de filiació anarquista, tres del Moviment Llibertari Espanyol, cinc del MCE (Moviment Comunista d'Espanya i tres del PRE (Partit Revolucionari d'Espanya); onze en Vigo, en una manifestació, quatre a Múrcia del COAR; tretze a Barcelona del FAC (Front d'Alliberament Català), quatre treballadors a Gijón, en una assemblea il.legal; 35 del PTE, desarticulat a Saragossa...

Ni es conclou de la nota, ni es sap, si van detenir a algú del PCE o de CCOO. Del PSOE, per descomptat, se sap que a ningú.

La brutal repressió va arribar als grups partidaris de la "ruptura", el "canvi revolucionari" "l'enderrocament" o dit més simplement: els grups revolucionaris. Estiguessin per l'ús de la violència revolucionària o no. Per entendre'ns ara, (abans aquests eren simplement "l'esquerra") van escombrar a la "extrema esquerra". A l'esquerra combativa contra el franquisme en els últims anys. A l'esquerra de l'esquerra del PCE.

El 21 de setembre, confirmades les onze penes de mort dictades pels consells de guerra, el PCF (Partit Comunista Francès) convoca una gran manifestació de protesta a París. Georges Marchais, el seu secretari general va encapçalar la marxa, juntament amb multitud dels seus dirigents. Però al seu costat no es va trobar a cap dirigent del PCE. Ni Carrillo, que vivia a París, ni Pasionaria, ni Gallego, ni Lister, ni... ningú. El PCE no va assistir a la manifestació. (Voldria estar equivocat i trobar el comunicat de condemna -ara tan de moda- del PCE).

Per què?

Les classes en competició, en aquell any de 1975, alguns mesos abans de la mort real del dictador.

El capitalisme nacional. En els darrers anys del franquisme ha experimentat un espectacular desenvolupament amb l'entrada de les multinacionals en el sector secundari: automòbil (FASA, FORD, Motor Ibérica, Citroën ,..); químiques; construcció ... La dictadura autàrquica imposada és una cotilla que impedeix el seu creixement. Els obsolets monopolis estatals: petrolis, telecomunicacions, acereries, aeronàutiques, armamentístiques, energètiques, SEAT... sota la corrupta gerència d'una plèiade de comissionistes addictes al règim és un llast per al seu creixement. El capitalisme aposta pel sistema polític que li és propi: la democràcia.

La classe franquista. Quaranta anys de dictadura feixista han generat una autèntica classe social, amb els seus privilegis inherents. Excombatents, falangistes, requetès, orfes i vídues de falangistes i requetès. Divisió Nacional-socialistes, jubilats militars, brigadistes polític socials, jutges jubilats i en actiu, dels Tribunals d'Ordre Públic, jubilats i en actiu dels Tribunals Militars. Funcionaris de falange de la Confederació Nacional Sindicalista, sindicat únic amb més de 50.000 empleats. Funcionaris del partit únic, el partit feixista, el moviment nacional, amb altres tants. Funcionaris de l'administració pública, addictes al règim, altres tants o bastants més. I els decisius comissionistes corruptes de l'INI i els monopolis de l'estat. Els seus interessos com a classe són el continuisme, tot i ser evident per a ells que la dictadura no té continuïtat com a tal. En cap cas, uns o altres, moderats o radicals, contemplen la pèrdua del més mínim dels seus privilegis: sous, treballs, comissions o llocs de gerència.

La classe obrera. Debilitada per la repressió de postguerra, a penes organitzada, l'aspiració majoritària dels sectors organitzats és la legalització de partits i sindicats de classe, a imatge dels seus congèneres europeus, i la seva participació en la gestió de les contes socials. Majoritàriament la seva opció és la democràcia. Amb matisos de reformes més o menys profundes de l'aparell de l'estat. Però en cap cas contempla l'opció revolucionària. La destrucció de l'estat no constitueix per a ella una aposta seriosa i real.

Les classes populars progressistes, intel.lectuals, estudiants universitaris, nacionalistes... En els últims anys de la dictadura són els que han portat el pes del combat frontal i elles són els que han recollit les aspiracions històriques de progrés, laïcisme i cultura. I contra elles s'empra a fons la brutalitat dels cossos repressius franquistes. Són l'enemic a batre.

Primavera de 1975. Comença la lluita.

Els grups revolucionaris i/o rupturistes, davant la debilitat aparent del dictador, es van llançar frontalment a l'acció. La dictadura va contestar de manera brutal, escombrant de forma assassina qualsevol aspiració rupturista. Però... el règim estava negociant. Des de finals de 1974 hi ha un corredor de missatgers entre l'anomenada "oposició democràtica" i el règim feixista. La classe franquista, amb els afusellaments del 27 de setembre, deixa clares les seves pretensions. Posa en la taula de negociació dels cinc crims com aposta de força i manifest d'intencions: la seva continuïtat com a classe és inamovible, el seu aparell de l'estat és intocable; procedirà amb "mà dura" contra les mobilitzacions de carrer i les vel.leïtats revolucionàries. I l'esquerra domèstica abaixa el cap i accepta continuar la negociació, rebaixant les seves pretensions fins a les posicions del franquisme.

Després de la mort real del dictador, no va tornar a haver consells de guerra ni afusellaments "legals" però, el carrer es va convertir en un autèntic mur on es van estavellar les aspiracions populars d'una reforma més profunda. Manuel Fraga, cap de la classe continuista, ho va manifestar clarament: "El carrer és meu!", Va vociferar en ordenar l'execució dels cinc obrers de Vitòria.

Els afusellaments del 27 de setembre, més que la fi d'una dictadura, són el començament del règim continuista que encara avui ens toca viure.

Les aspiracions històriques de progrés dels pobles ibèrics estan encara sense resoldre.

27 setembre 2009. Tomàs Pellicer.

http://www.tpellicer.com/

Els republicans davant la vaga general 29 S

Extret de la Plataforma de Ciudadanos por la Republica.

Traduït per Resistència Antifeixista.

Sense dubtes, amb lucidesa, TOTS A LA VAGA GENERAL!

La Plataforma de Ciutadans per la República, associació compromesa amb la defensa dels valors democràtics republicans i la construcció de la III República, declara públicament el seu ple suport

a la VAGA GENERAL convocada el proper 29 de setembre.

En poques ocasions ha hagut tants motius i tan sobrades raons per dur endavant una vaga general com ara. Vivim un moment especialment greu: davant d'una crisi econòmica causada pel ascens d'una economia financera especulativa, les polítiques governamentals han adoptat mesures conduents a retallar de forma brutal els drets laborals i socials de la majoria de la població, fins al punt que el que recull el text constitucional vigent s'ha convertit en pura escombraries. Els èxits obtinguts per generacions de treballadors que amb la seva lluita solidària han construït la societat democràtica i fonamentat l'estat social i democràtic de dret estan sent brutalment negats i esborrats del mapa per un govern que s'ha plegat als interessos dels poderosos i sense cap pudor al servei d'una oligarquia contrària als interessos de la majoria de la població.

La convocatòria de Vaga General era imprescindible i ha de ser portada endavant amb l'ajuda de tots, per sobre de qualsevol discussió o diferència. És molt el que està en joc. Hi ha algunes coses que estan clares: els treballadors estem farts d'aquesta situació i anem a actuar ia dir-ho ben clar i alt. Aquesta bandera de lluita enarborada ara en ocasió de la Vaga General és una bandera de resistència i d'esperança, assumida per milions de ciutadans.

Les agressions no provenen només del govern i del partit que el sosté (el PSOE), és especialment greu l'atac brutal que el Partit Popular i les organitzacions empresarials estan realitzant. Vivim també una campanya d'assetjament, calúmnia i difamació cap als sindicats i els sindicalistes: és el rostre del feixisme el que es percep darrere d'aquests insults i desqualificacions. No només es vol facilitar l'acomiadament, destruir el sistema de negociació col.lectiva, destruir el sistema de pensions o privatitzar els serveis essencials (l'educació, la salut, etc), tasques a les que ja es apliquen el govern central o els governs autonòmics Indistintament del partit que governi), sinó que s'ha posat en el punt de mira l'existència mateixa de sindicats de classe. És clar i inequívoc: van a per totes. No resistir seria un crim.

És evident que la lluita organitzada dels treballadors, a través de les seves pròpies estructures de lluita com són els sindicats, és avui la principal barrera al poder de classe de l'oligarquia. Democràcia, constitució, drets humans i socials són paraules buides davant de la crua realitat dels mercats i la lluita de classes desfermada amb més força que mai en molts anys.

És hora d'actuar, de dir prou, de superar errors i divisions i en aquests moments unir-nos amb més força que mai al voltant dels sindicats de classe i donar suport a la Vaga General. El poder (la patronal i els seus instruments polítics i mediàtics) confien en la por, a la repressió, en la precarietat de milers de treballadors, de joves, grans, immigrants, perquè la vaga no vagi endavant, confien en veure'ns dividits i enfrontats, però no serà així: som milions els treballadors que hem dit prou i anem a deixar-ho ben clar el 29-S. La Vaga és l'inici d'una lluita, el govern PSOE i la patronal, el Partit Popular i l'oligarquia volen imposar el seu pla d'aniquilació de drets i llibertats tan durament aconseguits amb anys de sacrifici, però després de l'29-S tindran molt clar que aquest poble no es va a retre.

La situació ens exigeix avui la unitat sense fissures amb els sindicats. Cada atac als sindicalistes és un atac a tots i cadascun de nosaltres. Fem una crida explícit a unir-se al voltant dels sindicats convocants. L'agressió que pateix és de tal envergadura i naturalesa que la unitat és una necessitat moral i estratègica. Són nostres drets laborals més bàsics els que estan amenaçats, la salut i l'educació pública i per a tots, és l'ús dels nostres

fills, el poder portar una vida digna fruit del nostre treball, és el dret a una pensió pública assegurada després d'una vida de sacrifici, el dret a la dignitat en els llocs de treball, la idea mateixa de solidaritat i bé comú, és tot allò pel que els nostres pares i avis van saber lluitar en el passat el que està en joc.

És per això que cridem... Tots a la Vaga General!

Sense dubtes, amb plena lucidesa

¡¡Vaga General!!

Per una república democràtica de treballadors units en règim de llibertat i justícia (art. 1 º Constitució espanyola, 1931)

Els llapissos segueixen escrivint

Extret de http://prt-s.blogspot.com/2010/09/los-lapices-siguen-escribiendo.html

Traduït per Resistència Antifeixista

El 16 de setembre de 1976, vuit estudiants pertanyents a la UES (Unió d'Estudiants Secundaris) eren segrestats a la Ciutat de La Plata convertint-se en un dels casos més representatius de la repressió imposada per la dictadura militar. El reclam legítim dels estudiants per la butlleta estudiantil va provocar el segrest i desaparició dels mateixos en considerar les Forçes Armades la politització dels joves com "subversió a les escoles". Des d'aquella nefasta nit el conjunt del estudiantat segueix lluitant per les reivindicacions que encara estan en disputa (Millores edilícies, augment del pressupost per a educació, reforma del sistema educatiu, etc.), 34 anys després, dins dels marcs democràtics se segueix criminalitzant la protesta de l'estudiantat i intentant fer callar la politització dels joves.

Estudiants desapareguts aquells dies

La nit del divendres 16 de setembre de 1976, vuit militants estudiantils secundaris de La Plata van ser segrestats de casa paternes per grups de tasques, el que va donar inici a un dels crims emblemàtics del terrorisme d'Estat argentí: la Nit dels Llapissos. Correspon a un pla perfectament estructurat pel cap de policia de Buenos Aires, Ramon Camps, per desarticular el que en els documents castrenses s'havia definit com el "planter subversiu".

34 anys després, la lluita continua. El 2010 ens troba amb una situació de conflicte obert, massiu i organitzat. Els estudiants secundaris van marcar el camí amb més de 20 escoles preses, sumant-se progressivament a la lluita i als reclams estudiants i docents de les facultats de Ciències Socials i Filosofia i Lletres, de l'IUNA i del Joaquín V. González. Preses, talls de carrer, classes públiques, assemblees i mobilitzacions s'han realitzat en forma conjunta, unificant reivindicacions i colpejant tots junts al govern porteny i al govern nacional, ambdós responsables de la crisi del sistema educatiu.

Avui en dia, tot i que el propi ministre d'Educació intenti negar-ho absurdament, a les escoles es continua discutint política, i l'organització dels estudiants roman a l'alçada dels conflictes.

Davant d'aquesta situació, en declaracions el nefast Ministre d'Educació de la Ciutat de Buenos Aires, Esteban Bullrich, va sostenir que "no vol piqueteros a les escoles" i que "l'escola no és un lloc per fer política" negant la història combativa dels alumnes i la possibilitat d'exercir el seu dret com a principals actors i destinataris de l'educació; al mateix temps que recorre vergonyosament a pràctiques repressives com la comanda de "llistes negres" dels alumnes que encapçalen les preses i retolant d'actes vandàlics al reclam d'una educació digna per als nostres joves.

Corredor de cel.les del Pou de Banfield, un dels llocs
on van romandre segrestats els joves.

D'altra banda, el Govern Nacional, a partir d'un discurs més obert i intentant esquivar responsabilitats, continua amb una marcada política d'asfíxia cap al sistema educatiu públic, sent el principal responsable de la precarietat amb que els alumnes cursen a facultats i instituts, amb promeses que no superen el formal i lluny de solucionar els principals problemes de fons després de gairebé 8 anys de gestió.

Per això mateix, davant d'aquest enemic comú que segueix mostrant la seva cara, un nou exemple d'unitat i solidaritat en la lluita dels diferents escoles i facultats es fa sentir des de fa més o menys un mes. El reclam legítim per millores edilícies, major pressupost, beques i viandes troba novament com a resposta en el govern de torn "el problema" de la politització dels alumnes, intentant que ens mantinguem callats davant les diferents polítiques d'asfíxia que pateix la nostra educació per que no puguem exercir el nostre legítim dret a forjar l'educació que volem. Davant d'aquest panorama, no queda altra sortida que continuar amb la unitat en la lluita i la unitat en l'acció per a desenvolupar en tota la seva dimensió aquest nou moviment estudiantil que ha vingut a irrompre en l'escenari argentí i que ha de continuar amb la perspectiva de que la mobilització segueixi creixent. 34 anys després la lluita continua.

No a la criminalització de la protesta

No a la LES menemista

Solució definitiva als nostres justos reclams per poder tenir una educació digna

Edifici únic per a la Facultat de Socials de la UBA

Vídeo sencer de la Nit dels Llapissos.